Que
jo no sigui més – Carles Riba
Carles Riba neix a Barcelona al desembre
de 1893. Després d’acabar el batxillerat, publica una traducció de l’Odissea
d’Homer. Pel que fa a l’àmbit acadèmic, estudia la carrera de Filosofia i
Lletres, juntament amb la de dret per pressió familiar. Comença a exercir de professor
de literatura i de traductor per una editorial catalana.
El seu primer llibre de poemes titulat ‘
d’Escances ’ va ser publicat al 1919 i va significar una
novetat en l’ambient literari d’aquells anys.
La publicació del segon poemari Estances (1939, 20 anys despreés) marca
la pauta creativa de l’autor ja que hi mostra un gran domini lingüístic. Aquest
és el poema número 8 del segons llibre.
Pel que fa al tema principal d’aquest poema podem dir que és el coneixement del
jo poètic.
El contingut temàtic s’estructura en
tres parts, són anomenades estances. (estrofes)
En
la primera estrofa el poeta ens planteja el seu dilema entre el ‘jo’ ocell
i el ‘jo’ societat (individu social) i compara la seva situació amb la d’un
ocell solitari que veu com la vida flueix avall seu, com diu el poema: ales
esteses sobre un gran riu, això vol dir que ell està situat per sobre de la
societat. Ho veu tot però no lo ho pot sentir. ( = ocell)
En
la segona estrofa el poeta ens fa una reflexió sobre qui té més vida i
valora opcions. Diu que la vida pasa, que el fet de veure i no sentir el fa
sentir-se allunyat d’allò que observa, fins i tot creu que tant un minaire avar
com aquell que s’alimenta de recança tenen més vida que no pas ell.
Per acabar, l’última estrofa es planteja dues alternatives i ho fa a través de
dues preguntes retoriques. Planteja
dues alternatives: o bé la d’identificar-se plenament amb la societat
(llançar-se sang i sentits a la presa o al cant) o bé la de mantenir-se com un <<ocell reial>> abatut per
un tret qui ningú no plany. És probable que el poema es refereixi al paper del
poeta en la societat i, doncs, a si li cal defugir-la o bé integrar-s’hi
plenament en la societat.
Mètrica: Està dividit en
tres estrofes de 9 versos cada una, que estructurades en disposició lliure; el poeta combina cinc versos alexandrins amb
dos enneasíl·labs i clou l’estrofa amb un vers hexasíl·lab.
La rima es consonant i creu-creuada.
Figures retòriques
Comparació: que jo no
sigui més com un ocell tot sol / com un minaire avar..
Encavallament que seria el trencament
sintàctic d’una oració quan el vers acaba i ha de continuar en el vers següent
Personificació: cloqueret feliç
( feliç es un adjectiu que correspon a les persones
ull no es cansa:
atribueix una cosa de la persona a
l’ull
Hipèrbaton (alteració del
ordre lògic de les paraules) – qui de
recança ulls clucs es peix
Antítesis: creix i minva
cap al mar ( es contradiu)
Sinestèsia: que consisteix
a barrejar sensacions de sentits diferents → nuvolet d’ombra i d’or
Preguntes
retòriques (ja he esmentat abans)
Metàfora: a l’ombra
baixa del tenderol que significa un arbre
advocar imatges clares dins
del cor significa veure/observar
Símbols: gran riu →la
vida gent que riu → societat ciutats que estrenyen l’aigua lliure → mort
Fa referència al tòpic literari vita
flumen que és l’ idea d'entendre la vida com un riu que desemboca al mar, que
és la mort.
Yaiza Esmeralda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada