dijous, 27 d’abril del 2017

Lo mariner

LO MARINER (Cançó popular)

per Marc Díaz

A la voreta del mar
n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador,
la flor més bella.
Com ne fou a mig brodar
li manca seda.
Gira els ulls envers la mar:
veu una vela;
veu venir un galió
tot vora terra;
ne veu venir un mariner,
que una nau mena.
-Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?
-De quin color la voleu,
blanca o vermella?
-Vermelleta la vull jo,
que és mellor seda.
Vermelleta la vull jo,
que és per la reina.
-Pugeu a dalt de la nau,
triareu d'ella.
-Ai no!, no hi puc pujar,
no tinc moneda.
Lo meu pare té les claus
de l'arquimesa.
-No quedeu per diners, no,
prou fio d'ella.
La donzella entra a la nau,
tria la seda.
Mentres va mercadejant,
la nau pren vela.
Mariner es posa a cantar
cançons novelles.
Amb lo cant del mariner
s'ha dormideta,
i amb el soroll de la mar
ella es desperta.
Quan ella s'ha despertat
ja no en veu terra:
la nau és en alta mar,
pel mar navega.
-Mariner, bon mariner,
torneu-me en terra,
que los aires de la mar
me'n donen pena.
-Això sí que no ho faré,
que heu de ser meva.
Set anys ha que vaig pel mar
per vós, donzella;
cent llegües dins de la mar,
lluny de la terra.
-De tres germanes que som,
só la més bella:
l'una porta vestit d'or,
l'altra de seda
i jo, pobreta de mi,
de sargil negre.
L'una és casada amb un duc,
l'altra és princesa
i jo, pobreta de mi,
só marinera.-
-No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que jo só lo fill del rei
de l'Anglaterra.


LOCALITZACIÓ
  • Origen català, S XVI – XVII
  • Decadència. En aquest període es commuta el segle d’Or espanyol. La llengua castellana s’expandeix mentre que la catalana va perdent pes.
  • Cançó popular, es transmeten via oral (no hi havia versió escrita) i per aquest motiu n’hi ha de diferents versions
  • Autor i data de creació desconeguts
  • Els temes mes tractats eren els de la vida quotidiana i el de l’amor no correspost


TEMA
La temàtica d’aquesta cançó popular és el rapte de donzelles per al mercat com a esclaves, però en aquest cas la temàtica és amorosa perquè lo mariner està enamorat de la donzella, motiu pel qual la rapta

ARGUMENT
S’hi narra la història d’una donzella que, en faltar-li la seda per brodar, puja a cercar-la a dalt d’una nau i el mariner que la mena se l’endú mar endins, enamorat. Ella es queixa de la seva desgràcia d’esdevenir marinera i de com les seves dues germanes grans han fet fortuna. A la fi, resulta que el mariner és un príncep, fill del rei d’Anglaterra.


ESTRUCTURA
  • 33 versos (o 66 si compten vers per vers)
  • Versos d’art menor
  • Alternança entre versos de 7 i 4 síl·labes
La cançó popular es pot separar en dues parts destacables:
  1. Trobem dos moments narratius:
    • L’inici del poema
    • El vers que comença per: “La donzella entra a la nau”
  1. Fragments dialogats entre lo mariner i la donzella
    ANÀLISI D’ESTIL
  • Versos trencats
  • Ús de moltes repeticions
  • Ús de paral·lelismes
  • Èmfasi en l’ús de l’exclamació
  • Ús d’anàfores
  • No hi ha figures retòriques (metàfores, personificacions ...)
CONCLUSIONS
En conclusió, podríem interpretar aquest poema com un consell que ens dóna per millorar la nostra vida. És a dir, ens dóna una classe magistral de que tot sembla el que no és i que per tant, s'ha de conèixer el que es vol i el que ens pot beneficiar o pel contrari, perjudicar.


VERSIÓ MUSICADA
He triat aquesta versió musicada amb pronuncia balear per a donar exemple que, al ser una cançó popular i transmetre’s via oral, es poden provocar canvis en la lletra.




WEBGRAFIA
Links d’on he tret informació












A una hermosa dama que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil


A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil
de FRANCESC VICENÇ GARCIA
                                                                             Per Andrea Cruces


Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab son contrari, més campeja
I, com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que lo cor, enamorat, se m'alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre'ls tregües ganes venien.

Localització
  • Francesc Vicent Garcia (també conegut com el Rector de Vallfogona) va néixer l'any 1579 a Tortosa, que és la ciutat on va passar la seva infància.
  • Va cursar estudis eclesiàstics a Barcelona i després va servir al bisbe Francesc Robuster i també a Pere de Montcada.
  • Es va doctorar en teologia l'any 1622, a Tortosa.
  • Va morir l'any 1623 a Vallfogona de Riucorb i actualment es troba enterrat a la façana de l'església de Vallfogona.
  • Es considera el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca.
  • La literatura catalana es troba en un període de decadència, el que provoca que durant el segle XVII (17) , els autors tinguessin una gran influència del barroc espanyol, el que va fer que les seves obres tinguessin un notori grau de castellanització.
  • També es llegendari el fet que va imitar la poesia de Quevedo, fent caricatures i buscant l'enginy i l'obscenitat.
  • Per una altra banda, també va redactar diversos sonets amorosos entre els quals es troba aquest poema.
  • Aquest poema es troba a la seva obra "La armonia del Parnàs" que va ser publicada l'any 1703, un cop l'autor va morir.
  • Aquest poema en concret pertany al culteranisme, ja que, és molt elegant i artificiós.
  • Es considera de gènere líric, ja que, l'autor expressa els seus sentiments
Anàlisi del poema
  • Aquest poema és un sonet, per tant, està composat per dos quartets i dos tercets.
  • En total té 14 versos decasíl·labs amb rima consonant: ABBA en els quartets i rima CDE en els tercets.
  • En aquest poema l'autor no només ens descriu a una dama de la qual ell està enamorat sinó que també ens transmet el seu desig de que ella es fixi en ell.
  • Aquest poema es pot dividir en dues parts:
  • Els quartets : Es centra en descriure la dama i explica el contrast entre els seus cabells negres i la seva pell blanca.
  • Els tercets: L'autor utilitza el jo poètic per tal de descriure com observava la dama i tot el que sentia al veure-la.
  • En la primera part, versos com "Sos cabells de finíssima atzabeja" deixen clar la foscor del seu cabell i d'altres com "la pura neu" o "la mà com el marfil" aclareixen la tonalitat blanca de la seva pell.
  • A la segona part, paraules com "atònit" i "el cor enamorat", entre d'altres, ens deixen clar els sentiments de l'autor cap a la dama.
Figures retòriques
Entre les figures retòriques més importants per la comprensió del poema i que són característiques del moviment literari trobem:
  • Diversos hipèrbatons que són característics del barroc (a la primera i segona estrofa i a l'últim vers)
  • Una metàfora) en la que diu que els cabells de la dama són atzabeja (que és un tipus de mineral de color negre) per donar èmfasis a l'obscuritat dels cabells de la dama.
  • També trobem un epítet en el que dóna èmfasis al color blanc pur com la neu de la pell de la dama.
  • Una altra figura retòrica que trobem és una personificació. Personifica el color or referint-se als cabells rossos de les dones que es descrivien en aquella època.
  • Finalment, trobem un oxímoron, en el qual ens parla de un combat dolç referint-se a la força que fa la dama amb la pinta per tal de poder-se pentinar.
Conclusió
Com a conclusió es pot extreure que aquest poema pertany al culteranisme barroc , per la seva temàtica (que és amorosa) i també per les figures retòriques que utilitza l'autor, ja que, la major part d'aquestes són les característiques del barroc, sobretot l' hipèrbaton.
Per una altra banda, també podem dir que les imitacions de la poesia de Quevedo i la castellanització, ens permeten situar l'autor en el segle XVII.
Aquest poema també és interessant perquè fa una descripció d'una dona angelicata amb pell clara i suau però per una altra banda, no segueix el tòpic descrivint-la rossa sinó que la descriu amb els cabells negres.
Com a opinió personal dir que aquest poema es fàcil d'entendre tot i que hi ha molts hipèrbatons que poden dificultar una mica aquesta tasca.










No el prengueu, el fals marit

No el prengueu, el fals marit


Kamal El Atifi
1r A
No el prengueu, el fals marit
No el prengueu, el fals marit,
                       Jana abrinada!
                 I 

No el prengueu, el fals jurat,
un ximplet mal educat,
                       Jana abrinada!
  
                II 

No el prengueu, el mal marit,
un babau molt ensopit,
                       Jana abrinada! 

                 III

Boig i tan mal educat,
no sigui per vós amat,
                     Jana abrinada! 

                  IV 

De tan neci i ensopit,
que no jegui amb vós al llit,
                     Jana abrinada! 

                    V 

No sigui per vós amat:
val molt més l’amic privat,
                     Jana abrinada! 

                    VI 

Que no jegui amb vós al llit:
més us hi valdrà l’amit,
                    Jana abrinada!


''No el prengueu, el fals marit'', és un poema escrit pel poeta català Guillem de Cervera però que adopta el nom de Cerverí de Girona com feien altres trobadors. Guillem de Cervera va néixer l'any 1259 i va morir l’any 1285. Va ser un trobador vinculat a la casa reial en temps de Jaume I el conqueridor i del seu fill Pere el gran. El poema el podem situar a l'edat mitjana baixa, és a dir segles del segle XII fins al segle XIII, perquè l'autor és un trobador, és a dir un poeta cantor de l'edat mitjana i a més perquè és considerat l'últim gran poeta de
tradició trobadoresca catalana i per tant forma part de la poesia trobadoresca, què és un tipus de poesia lírica escrita en llengua vulgar (l'occità). El gènere literari en què s'inclou el poema és la viadera, és a dir "cançó de camí" una cançó popular que la gent cantava quan anava a algun lloc o mentre treballava. 

Pel que fa al tema hem de tenir en compte que estem a l'edat mitjana baixa per tant el tema bàsic de la poesia trobadoresca és l'amor. Aquest amor durant el segle XII fins al segle XIII rep el nom d'amor cortès.
L'amor cortès era entès com un vassallatge feudal com el que tenia el senyor feudal amb els seus vassalls però al servei de la dama. La dona es tractada de midons, és a dir ''el meu senyor'' i el poeta s'anomena a si mateix ''om'' (home), és a dir vassall. El poeta s'adreça a la dama amb un pseudònim (senhal) perquè és una dona casada i el seu amor és clandestí, és a dir que era secret. La cançó és el principal gènere de l’amor cortès. També cal destacar els consells que li dóna a una dama, que en aquest cas és la ''Jana abrinada'' que es refereix a ella en el segon vers, el cinquè, el vuitè, onzè, catorzè, dissetè, vintè perquè no es casi amb l'home que li han buscat i que es casi amb el poeta ''val molt més l'amic privat'' com es veu en el setze vers. 

Aquest poema està format per set estrofes i té una distribució sil·làbica de 7/7/4 menys la primera partt que només té dos versos, per tant estem davant un poema format per versos tetrasíl·labs i heptasíl·labs. Té vint versos i tots són d'art menor. La rima és consonant perquè concorden els sons vocàlics i consonàntics. L'estructura és aabccb repetidament.
Altres observacions són que trobem sis tercets i una estrofa de dos versos.
Podem dividir el poema en tres parts. La primera part la podem situar al vers 1 i 2 què és la introducció. La segona part de la primera estrofa fins a la quarta li aconsella que no es casi i perquè a les estrofes V-VI la tercera part justifica el perquè. Li diu que no s'enamori d'ell i que marxi amb el poeta.
Análisis de la forma partint del tema:
Hipèrbole: ‘’No el prengueu el fals jurat, un ximplet mal educat ’’ en el versos (3 i 4) ‘’No el prengueu, el mal marit un babau molt ensopit’’.
Hipèrbaton: ‘’ no sigui per vós amat’’ en el vers 10
Anàfora: ‘’Marit, ‘’educat’’, ‘’llit’’ en els versos (1,4,6,9,13 i 18)
Polisíndeton: ‘’Jana abrinada’’ en el versos (2,5,8,11,14,17,20)
Anàfora:​ Repetir la mateixa expressió al principi d’un vers o d’una oració.
Polisíndeton:​ Usar més conjuncions de les necessàries.
Hipérbaton:​ Alterar l’ordre de les paraules a la frase.
Hipèrbole:​ Designar un concepte amb un altre que n’exagera les qualitats. 

En conclusió podem dir que l'autor aprofita l'últim vers de cada estrofa per recordar el nom de la dama a qui estima, que en aquest cas és la ''Jana abrinada''. El gènere literari en què s'inclou el poema és la viadera "cançó de camí'' i aquest poema és important perquè és l'única viadera que es conserva d’aquest autor.
L'amor en els segles XI-XIII, rep el nom d'amor cortès i per tant és el tema bàsic de la poesia trobadoresca tal com es veu en aquest poema. El títol s'ha posat actualment, ja que en l'edat mitjana no es posaven títols als poemes.

dimarts, 25 d’abril del 2017

Elogi dels diners

Elogi dels diners (Anselm Turmeda)

Per Pol García

Poema:
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.

Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,
e tornen ledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e cristians,
leixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si·ls pots haver no·ls lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
Per advocat té sent “Jo-ha’n”
Totes coses per ell se fan
en esta vida.

Anselm va néixer entre el 1352 i el 1355 a Mallorca, no se sap ben bé la data exacta, i va morir al 1423 a Tunis.
Quan era més jove va començar a estudiar a Lleida, però per la influència d’un dels seus professors, va decidir convertir-se a l’Islam. Per aquest motiu es va traslladar a Tunis, on per sempre va viure.
Allà comença a escriure diferents obres literàries en prosa i en vers. Un dels llibres més coneguts d’Anselm és El llibre dels bons amonestaments i La disputa de l’ase, els quals van ser molt coneguts arreu de Catalunya.
El text que avui tractarem forma part d’El llibre dels bons amonestaments. Aquest llibre pretenia portar per bon camí a la gent, ensenyant bons fets, i ademès té un caràcter religiós.

Ell vivia en l’Edat d’or. En aquesta època es va patir una gran crisi, la qual va desencadenar un seguit de baralles. Ell amb aquests textos pretenia frenar aquest mal comportament i fer veure a les persones una altra forma de vida millor.


Aquest poema ens diu com els diners influeixen en les nostres vides, en aquest cas imitant la forma de vida dels cristians. En ell, es diu que qualsevol persona seria capaç de fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir-ne més.
Podem dividir aquest text en 3 parts tot i que hi ha gent que el divideix en 2 ja que no conta la conclusió.

1ra part- En la primera part, Anselm fa una introducció del tema que tractarà al llarg del poema. Consisteix en les 2 primeres estrofes on diu que els diners poden fer el bé i el mal. (versos 3,5,7,8)

2na part- Aquesta segona part consta de les 5 estrofes següents. Aquí diu totes les conseqüències positives i negatives que comporta l’ús dels diners. Com podem observar en la 3ra estrofa vers 9,10 tenim una conseqüència negativa, i en versos 17,18,19,20,21 conseqüències positives.
A part també podem veure una critica a les religions en el vers 22,23,24 en el que diu que qualsevol religió adora els diners oblidant-se dels seus Deus.

3ra part- Finalment Turmeda fa una conclusió general. A part en l’octava estrofa fa una ironia criticant el clergue mencionant al “Papa de Roma”.

Pel que fa a la mètrica, aquest poema consta de 9 estrofes de 4 versos cadascuna. Aquests versos són octosíl·labs (els 3 primers de cada estrofa) i tetrasíl·labs (l’últim de cada estrofa), es a dir que són d’art menor. Cada estrofa és 8a 8a 8a 4b i així successivament.
Una part important que destacar es que les estrofes 8a 8a 8a, només apareixen en el poema antic, es a dir la versió original. Aquest comentari de text està basat en el poema original.

La rima del text és consonant, es a dir que rimen vocals i consonants. En el cas dels octosíl·labs la rima és masculina, i en el cas dels tetrasíl·labs la rima és femenina i lliure.

El vers de 4 síl·labes que queda sol al final de cada estrofa, té una rima independent que els altres de l’estrofa.

Diners del fals fan veritat,
i de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’home boig,
com més en tingui.


En aquest poema podem identificar diferents figures retòriques:
  • En els versos 1,5,9,13,17,21,25,29 tenim anàfores, ja que repeteix constantment la paraula “diners”.
  • Paral·lelisme quan diu “diners fan” ja que repeteix una estructura constantment canviant algunes paraules del vers.
  • Hipèrbole en el vers 19 ja que diu que parla a un sord i es gira cosa impossible i exagerada.
  • Antítesis ja que en gairebé tot el poema fa els contraris (savi/boig, be/mal, infernal/celestial…)
  • Metonímies ja que substitueix algunes paraules per unes altres que hi tenen relació (home infernal).
  • Hipèrbatons ja que en certs llocs canvia l’ordre de les paraules com per exemple en el primer vers diu “diners fan de tort veritat“ en comptes de dir diners de tort fan veritat, o també “diners als prims fan tornar plens” en comptes de dir els diners fan tornar als prims plens.

Com podem observar, és un text amb intencions didàctiques, una crítica sobre el poder que tenien els diners en aquella època. Ell volia fer veure que els diners poden canviar la vida de les persones, i transformar-les i clarament podem observar com dividien en dos grans blocs la societat: la de gran poder adquisitiu, ja sigui clergue, nobles, comptes... i la de poc poder adquisitiu.
He pogut comprovar que des de ja fa anys els diners són un problema social, i m’ha fet gràcia el fet que aquest text no “caducarà” fins que els diners no perdin valor o importància.

Presoner

PRESONER
Jordi de Sant Jordi
(Versió moderna de Climent Forner)
Per Adrià Morón

1 Privat d’amics, de béns i de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig i tristor
tant voluntat com pensa captivada,
5 a un mal poder em trobo ben sotmès,
no veig ningú que de mi tingui cura,
sóc vigilat, tancat, fermat i pres,
cosa a agrair a la meva desventura.

Temps he viscut que no em plaïa res;
10 ara el meu cor la tristesa fretura
i aquests grillons crec que són més lleugers
que del passat la bella brodadura.
Si fins aquí la Fortuna el poder
que té damunt de mi mostrar volia,
15 no em trobo pas, el meu deure acomplert
amb tots qui em fan bona companyia.

Car prenc conhort, essent-ne presoner,
pel meu senyor a qui de cor servia,
d’armes sobrat i per major poder,
20 no per defalt gens de cavalleria.
I prenc conhort quan no puc assolir
posseir res sense fatiga lenta,
tot i que estic a bon punt de morir de trist,
quan veig que el món se m’acontenta.

25 Tots aquests mals són fàcils de sofrir
en esguard d’un que el cor em turmenta
i em fa posar a l’esperança fi:
el fet que res m’anima ni m’empenta
cap a assolir el nostre alliberament,
30 i més quan veig el que ens demana Sforza
que no s’avé a cap raonament,
cosa que em fa minvar virtut i força.
Per tot això no veig res de moment
que tingui més valor que el d’una escorça,
35 fora de Déu, en qui crec fonament
i crec a ull cluc, ja que el meu cor reforça;
també del rei, el bon rei lliberal
que m’ajuda tan gentilment a banda
i ens ha posat del tot en aquest mal,
40 i ell me’n traurà, car ell és qui em comanda.

Rei virtuós, senyor meu natural,
tots els presents us fem una demanda:
que recordeu que vostra sang reial
no decebé els de la vostra banda.


Jordi de Sant Jordi, l’autor d’aquest poema, nascut al Regne de València a finals del segle XV, fill d’un esclau morisc alliberat se situa entre un dels millors poetes i trobadors catalans de l’època medieval.
Des de ben jove ja ocupa el càrrec de cambrer del rei Alfons el Magnànim i els documents el situen sempre on es decideix la sort del regne.
L’any 1416 viatja al regne de França per encàrrec del monarca i més tard participa en missions comercials entre Sicília i Aragó. Durant aquest període obté favors del monarca, com ara la concessió d’impostos, donatius en metàl·lic i robes costoses. L’any 1420, juntament amb d’altres poetes com Andreu Febrer o Ausiàs March, participa en l’expedició a Sardenya i Còrsega. Durant aquest viatge, Alfons el Magnànim l’anomena “cavaller” i li atorga l’alcaldia de la Vall d’Uixó.
Participa en l’expansionisme de la Corona d’Aragó pel Mediterrani i, sempre al costat del monarca, entra a Nàpols quan va es ocupada per Francesco Sforza, Duc de Milà. Es en aquest moment en el que Jordi de Sant Jordi es empresonat pel Duc de Milà.
Durant el seu empresonament escriu el poema “Presoner”, en el qual reflexa el seu patiment i tot el que troba a faltar de la seva vida a la cort. També reflexa la confiança que te en Déu i en que el rei l’alliberi el mes aviat possible. De fet, el poema acaba amb unes paraules dirigides al monarca, el qual mai ha abandonat als que han estat sempre al seu costat. Tot això explicat en primera persona. Menys d’un mes desprès, Jordi es alliberat segurament per haver pagat el rescat. El poema doncs, es una crònica moral del seu empresonament, en el qual el poeta vas ser retingut amb altres presoners.
És el primer trobador Valencià sent un poeta cortesà. Es conserven 18 de les seves composicions líriques, suficients per ser considerat per molts com "un dels lírics més influents de la literatura catalana anterior a Ausiàs March.” Escriu en Valencià, tot i que de vegades utilitzava paraules en provençal. Influenciat per els grans trobadors del segle XII, els seus poemes neixen de la reflexió amorosa, però vista sempre des de l’ideal de l’amor cortesà trobadoresc. La llengua que utilitza és un català que està molt allunyat del que s’utilitza en prosa a l’època, perquè admet una gran quantitat de provençalismes, sobretot pel que fa a la flexió verbal i als recursos lèxics. Un document de l’època sembla indicar que mor el 18 de juny de 1424, sense que s’hagi pogut concretar el lloc.

El tema principal del poema és l’exaltació dels sentiments i emocions d’un presoner (Jordi de Sant Jordi) a causa del captiveri al que està sotmès, i de la malenconia que li suposa trobar-se en soledat.
Si parlem del argument del poema segons les estrofes ens trobem que:

Privat d’amics, de béns i de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig i tristor
tant voluntat com pensa captivada,
a un mal poder em trobo ben sotmès,
no veig ningú que de mi tingui cura,
sóc vigilat, tancat, fermat i pres,
cosa a agrair a la meva desventura.
A la primera estrofa el autor i protagonista ens parla i descriu el seu captiveri a la presó i de la soledat que pateix.
Temps he viscut que no em plaïa res;
ara el meu cor la tristesa fretura
i aquests grillons crec que són més lleugers
que del passat la bella brodadura.
Si fins aquí la Fortuna el poder
que té damunt de mi mostrar volia,
no em trobo pas, el meu deure acomplert
amb tots qui em fan bona companyia.

En la segona estrofa ens parla de què en temps passats res el feia feliç i que ara, a causa de la seva mala fortuna, fins i tot, el que li produeix tristesa aconsegueix fer-lo feliç. Mostra la seva despreocupació davant el fet que la fortuna l’hagi fet arribar fins aquesta situació ja que considera que igual que tots els homes que l’acompanyen, té els deures fets.


Car prenc conhort, essent-ne presoner,
pel meu senyor a qui de cor servia,
d’armes sobrat i per major poder,
no per defalt gens de cavalleria.
I prenc conhort quan no puc assolir
posseir res sense fatiga lenta,
tot i que estic a bon punt de morir de trist,
quan veig que el món se m’acontenta.
En la tercera estrofa fa una valoració de la seva feina i creu que ha obrat com calia, servint lleialment el senyor amb l’habilitat de les armes i amb tot l’esforç.

Tots aquests mals són fàcils de sofrir
en esguard d’un que el cor em turmenta
i em fa posar a l’esperança fi:
el fet que res m’anima ni m’empenta
cap a assolir el nostre alliberament,
i més quan veig el que ens demana Sforza
que no s’avé a cap raonament,
cosa que em fa minvar virtut i força.
En la quarta estrofa fa referència a què res es pot comparar amb l’empresonament que està patint per culpa de Sforza (el Duc de Milà, un cavaller mercenari, que lluita a sou, en la guerra per la conquesta del regne de Nàpols), ja que l’ha fet presoner de guerra.


Per tot això no veig res de moment
que tingui més valor que el d’una escorça,
fora de Déu, en qui crec fonament
i crec a ull cluc, ja que el meu cor reforça;
també del rei, el bon rei lliberal
que m’ajuda tan gentilment a banda
i ens ha posat del tot en aquest mal,
i ell me’n traurà, car ell és qui em comanda.
En la cinquena estrofa ens explica l’esperança que té amb Déu i el seu rei, ja que n’és un dels seus vassalls.
Rei virtuós, senyor meu natural,
tots els presents us fem una demanda:
que recordeu que vostra sang reial
no decebé els de la vostra banda.

I en la tornada fa una mena de prec cap al rei per tal de que es recordi dels presoners i els ajudi a ser alliberats.

Poema format per 44 versos d’art major distribuïts en cinc cobles de vuit versos decasíl·labs (4+6) i una que fa de tornada o conclusió de quatre versos. Els versos de deu síl·labes tenen cesura a la quarta. Són cobles capcaucades, els quatre primers versos d'una estrofa repeteixen la rima dels quatre últims de l'anterior:
1: ABABCDCD 2: CDCDEFEF
3: EFEFGHGH 4: GHGHIJIJ
5: IJIJKLKL 6: KLKL
La rima de l'obra s'anomena cadenoencadenada ja que l'esquema mètric és ABAB CDCD.


Els recursos literaris també es troben presents al poema de Jordi de Sant Jordi:
-Descripció: a la primera estrofa ens fa una descripció molt detallada d’una situació personal difícil.
-Antítesis: del vers 9 al 12. Realitza una contraposició dels elements “passat / ara / passat / ara”
-Personificació: versos 13 i 14. Utilitza el recurs de la mitologia clàssica per explicar la realitat. Personifica la “Fortuna” com a responsable de haver-lo fet arribar a aquí.
-Enumeració: a la tercera estrofa, diu que l’han fet presoner pel seu senyor, per servir-lo tan com podia, per les armes que l’han superat i per un poder més fort.
-Comparació: En els versos 34 i 35 trobem una comparació
-Anàfora: En els versos 37 i 38 trobem una anàfora.


Com a conclusió, el poema, es una crònica moral del seu empresonament, en el qual el poeta vas ser retingut amb altres presoners.
La poesia de Jordi de Sant Jordi marca el límit entre la poesia dels trobadors i els seus tòpics poètics i la nova poesia que inaugura Ausias March. La seva temàtica és diversa i així ho demostra aquest poema fonamentat en una crònica. De fet, podem destacar-hi dos registres: l’ideològic, que fa referència a l’expansió napolitana d’Alfons el Magnànim, motiu pel qual ell es troba empresonat, i l’ètic i l’intimista, propi d’aquell que es veu aprop de la mort i oblidat per tothom. En la llengua utilitzada al poema també veiem que te la voluntat d’utilitzar la llengua catalana, encara que en alguns moments trobem trets del occità. Això ens demostra que Jordi de Sant Jordi marca clarament les directrius d'una nova poesia que obtindrà la seva màxima esplendor amb l'obra d'Ausias March. Tot i que en aquella època era difícil emprar un nou model a l’hora de fer poesia, aquest poeta ho aconsegueix.



La balada de la garsa i l'esmerla


“La balada de la garsa i l’esmerla” de Joan Roís de Corella

per Ester Jara Lorente

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".


“La balada de la garsa i l’esmerla” és un poema escrit per Joan Roís de Corella que va néixer a València l’any 1435 i va morir al mateix lloc l’any 1497. Va ser cavaller i mestre en teologia.
La seva família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs March i de Joanot Martorell. Va heretar dels seus pares una fortuna que li va permetre dur una vida benestant i lliurar-se al conreu de la literatura.
Joan Roís de Corella va ser un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. Són molt elegants i artificioses les seves proses, on exposa faules mitològiques. Però el cim del seu art en prosa és una obra titulada Tragèdia de Caldesa, descripció d’un desengany amorós.
És un dels autors més importants del segle d’or de les lletres catalanes. Normalment escrivia literatura religiosa i doctrinal, però en aquest cas es decanta per una temàtica amorosa que segueix els esquemes de la poesia trobadoresca i l’amor cortès, malgrat que aquestes convencions literàries ja eren caduques al s. XV. Sembla com si el cavaller fes un exercici de
nostàlgia d’una època que ja està en plena decadència.
La seva obra es pot considerar de transició entre la cultura medieval i el Renaixement, per aquest motiu anava adreçada a un públic aristocràtic que ja era sensible als nous gustos literaris.
Va utilitzar la balada, un gènere que els trobadors utilitzaven per explicar històries d’amor. Corella escriu en un estil retòric i culte, en una prosa cuidada que imita als autors clàssics i que ha estat anomenada pels crítics prosa d’art. La poesia de Joan Roís de Corella es caracteritza per la melodia dels seus versos i per parlar de l’amor des d’una perspectiva desenganyada i trista.
El tema principal del poema és el mal d’amor. L’enamorat apel·la a la mercè de l’estimada, com a últim recurs per seduir-la, ja que ella es mostra cruelment indiferent davant d’un patiment que acabarà abocant-lo a la mort d’amor. Aquest tema és representat per la garsa i l’esmerla.
Potser per la seva vinculació al món eclesiàstic, l’autor opta per expressar els seus sentiments i emocions de forma distanciada, com si es tractés d’un espectador que observa com dues aus, una garsa i una merla, canten les seves desgràcies en forma de balada, una dansa d’inspiració medieval i trobadoresca.
Observem que el poema es divideix en dues parts: la primera trobem que és una descripció dels ocells. En primer lloc ens presenta a la garsa com una cosa alegre i a continuació a la merla com una cosa il·lustre. En la segona part trobem la balada, observem que és una història de l’amor no correspost i que si la dama no mira al poeta, aquest morirà a causa del desamor d’aquesta. Si el poeta arribés a morir, alhora provocaria un dolor intens en la dama, ja que ella
serà la responsable de la seva mort.
La primera part, la descripció dels dos personatges, la formen els deu primers versos decasíl·labs. Per ser més exactes, per una cobla, l’estrofa per excel·lència de la poesia catalana medieval, de vuit versos en dos quartets, en aquest cas amb rima creu-creuada (ABBA CDDC), i un apariat (EE).


Els versos també són els més usuals a la poesia catalana de l’època: decasíl·labs cesurats, és a dir, amb un accent fort a la quarta síl·laba que conforma una cesura i separa el vers en dos hemistiquis, de manera que 10 = 4+6. En tots els casos, el primer hemistiqui és acabat en paraula monosíl·laba aguda. La cesura, a més, coincideix, en set dels deu versos, amb una coma.
Tot seguit, la segona part del poema, la declaració amorosa, presenta la balada pròpiament dita, amb tres quintets anisosil·làbics que alternen versos octosíl·labs i tetrasíl·labs. Els octosíl·labs són cesurats de manera que queda dividit en dos hemistiquis de 4 síl·labes cadascun. La rima de la balada és consonant i encadenada (ababa) i masculina, és a dir, acabada en paraula
aguda.
Anisosil·làbic és el nom que rep un vers quan en una mateixa estrofa els versos
presenten diferent mètriques , nombre desigual o diversa estructuració sil·làbica
Pel que fa a les figures retòriques, en els dos primers versos trobem un epítet (Ab els peus verds, los ulls i celles negres/ plomatge blanc, he vist una garsa) , ja que remarca una qualitat que és pròpia del substantiu que acompanya i d’aquesta manera fa una descripció detallada de la garsa. En el vers vuitè trobem un asíndeton (que pogués de dir les llaors* de tal perla) . A continuació observem una personificació molt clara en el vers 29 (la trista mort) , ja
que vol remarcar que la mort és trista a causa que la dama es mostra indiferent al seu amor. I per últim la metàfora principal del poema representada del vers 1 fins al 10, on el poeta i la dama són representats pels dos ocells: la garsa és la dama i l’esmerla, el poeta.
Com a conclusió final, podem dir que Joan Roís de Corella és un dels autors més importants del segle d’or de la literatura catalana. Joan Roís de Corella, tot i ser sensible a les noves influències literàries, va ser educat en un context cultural medieval i per aquest motiu, utilitza recursos de la literatura trobadoresca en
aquest poema. Malgrat això, la seva importància com a poeta és a causa també en el fet que va introduir en la seva poesia elements renaixentistes com la gran riquesa de la imatge (descripció acolorida de la garsa i l’esmerla) i la participació d’una natura harmònica que facilités l’expressió dels sentiments dels seus protagonistes.
Durant l’ edat mitjana i encara en el Renaixement , era habitual que els autors no titularen els poemes. Així, “La balada de la garsa i l’esmerla” és el títol que va imposar l’editor Ramon Miquel i Planas en la primera edició crítica de textos corellans publicada el 1913.
Com a opinió personal, crec que aquest poema ens demostra l’amor tan incondicional i dràstic que es vivia abans en l’època, fet que avui en dia, i comparant-lo amb la nostra societat, seria impossible de viure. A més a més, utilitza una metàfora on el poeta i la dama són representats pels dos ocells, fet que li dóna bellesa al poema.

La balada de la garsa i l'esmerla

“La balada de la garsa i l'esmerla” de Joan Roís de Corella. 

Per Marta Solà

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".


 
Aquest poema va ser escrit per Joan Roís de Corella, escriptor que va néixer a Gandia entre el 1433 i el 1443 i va morir a València el 1497, també va ser cavaller i mestre en teologia.
La seva vida i la seva obra van ocórrer en aquesta frontera difusa i plural entre l'Europa de l'Edat
Mitjana i la del Renaixement, va ser el primer poeta que en llengua catalana en qui podem percebre
influències del Renaixement, per aquest motiu, va ser un dels millors poetes valencià de la segona
meitat del segle XV.
Normalment escrivia literatura religiosa i doctrinal, però en aquest poema té una temàtica amorosa
que segueix els esquemes de la poesia trobadoresca i l’amor cortès, va ser escrit en occità.


Aquest poema pertany al segle d'or on la poesia catalana viu una de les èpoques més brillants.
És considerat el més gran representant de l'humanisme renaixentista dels països de llengua catalana.
La balada era un gènere que els trobadors utilitzaven per cantar històries d’amor, sempre amb
acompanyament musical i fins i tot es podia dansar.
El tema principal del poema de “La balada de la garsa i l’esmerla” és la mort per l’amor, el seu
argument desenvolupa una història entre una garsa i una merla, un amor no correspost.
Aquest poema es pot dividir en dues parts. La primera part, els deu primers versos, són decasíl·labs,
amb rima femenina consonant creu-creuada, és a dir, formada per paraules planes (Cobla) i amb els
dos versos finals aparellats (ABBA CDDC EE).
La segona part, la declaració amorosa (la balada), la constitueixen catorze versos de vuit i quatre
síl·labes (octosíl·labs i tetrasíl·labs) de rima consonant amb l’esquema de rima encadenada:
8A/4B/8A/4B/8A/8C/4D/8C/4D/8C/8A/4E/8C/4E/8C 

Aquest poema està dividit en dues parts, la primera és una descripció dels ocel
ls (característica dels poemes trobadorescs). En primer lloc ens presenta una garsa i una merla que representen l’amor entre la dama i el trobador. El primer quartet presenta la garsa, el segon la merla i, finalment, l’apariat anuncia la balada que canten.
Aquesta part va des del primer vers fins al 10 inclòs. I la segona part és la balada, aquí observem que és una història de l’amor no correspost, que si la dama no mira al poeta aquest morirà a causa del desamor d’aquesta. Si ell mort provocaria un dolor a la dama, ja que ella serà la responsable de la seva mort. Aquesta part va des del vers 11 fins al final.

Pel que fa a les figures retòriques, en els dos primers versos trobem un epítet (Amb els peus verds,
els ulls i celles negres/ plomatge blanc, ha clissat una garsa), ja que els adjectius remarquen una
qualitat que és pròpia del substantiu a qui acompanya.
En el primer-segon i vuitè vers trobem dues asíndetons.


En el primer-segon vers (Amb els peus verds, els ulls i celles negres/ plomatge blanc, ha clissat una garsa) i en el vuitè vers (capaç de dir les gràcies de tal perla). Consisteix en l'omissió deliberada i l'autor els ha utilitzat amb fins rítmics o estètics.
A continuació observem una personificació bastant clara en el vers 19 (la trista mort).
I finalment observem un seguit de perífrasis en els versos 21 i 25 (que el mal que tinc no fugi de mi/
que hagi per vós jo de morir), ja que es produeix la substitució d’una paraula per mitjà d’unes altres
que expressen el mateix contingut.

Aquest poema ens ha arribat fins avui en dia per un motiu molt evident, que ja he comentat anteriorment. Joan va ser el primer poeta de llengua catalana en qui podem percebre influències del
Renaixement, per aquest motiu, va ser un dels millors poetes valencià de la segona meitat del segle
XV i avui en dia el seguim recordant 6 segles després.

La meva impressió personal sobre aquest poema és positiva, ja que m’han agradat les característiques que utilitzava Joan per transmetre els sentiments i també el fet d’utilitzar una tècnica com l’al·legoria per representar l’amor entre una dama i un trobador a través d’ocells.




BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...