PRESONER
Jordi
de Sant Jordi
(Versió
moderna de Climent Forner)
Per Adrià Morón
1
Privat d’amics, de béns i de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig i tristor
tant voluntat com pensa captivada,
5
a un mal poder em trobo ben sotmès,
no veig ningú que de mi tingui cura,
sóc vigilat, tancat, fermat i pres,
cosa a agrair a la meva desventura.
Temps he viscut que no em plaïa res;
10 ara el meu
cor la tristesa fretura
i aquests grillons crec que són més lleugers
que del passat la bella brodadura.
Si fins aquí la Fortuna el poder
que té damunt de mi mostrar volia,
15 no em trobo
pas, el meu deure acomplert
amb tots qui em fan bona companyia.
Car prenc conhort, essent-ne presoner,
pel meu senyor a qui de cor servia,
d’armes sobrat i per major poder,
20 no per
defalt gens de cavalleria.
I prenc conhort quan no puc assolir
posseir res sense fatiga lenta,
tot i que estic a bon punt de morir de trist,
quan veig que el món se m’acontenta.
25 Tots
aquests mals són fàcils de sofrir
en esguard d’un que el cor em turmenta
i em fa posar a l’esperança fi:
el fet que res m’anima ni m’empenta
cap a assolir el nostre alliberament,
30 i més quan
veig el que ens demana Sforza
que no s’avé a cap raonament,
cosa que em fa minvar virtut i força.
Per tot això no veig res de moment
que tingui més valor que el d’una escorça,
35 fora de
Déu, en qui crec fonament
i crec a ull cluc, ja que el meu cor reforça;
també del rei, el bon rei lliberal
que m’ajuda tan gentilment a banda
i ens ha posat del tot en aquest mal,
40 i ell me’n
traurà, car ell és qui em comanda.
Rei virtuós, senyor meu natural,
tots els presents us fem una demanda:
que recordeu que vostra sang reial
no decebé els de la vostra banda.
Jordi
de Sant Jordi, l’autor d’aquest poema, nascut al Regne de
València a finals del segle XV, fill d’un esclau morisc alliberat
se situa entre un dels millors poetes i trobadors catalans de l’època
medieval.
Des
de ben jove ja ocupa el càrrec de cambrer del rei Alfons el Magnànim
i els documents el situen sempre on es decideix la sort del regne.
L’any
1416 viatja al regne de França per encàrrec del monarca i més tard
participa en missions comercials entre Sicília i Aragó. Durant
aquest període obté favors del monarca, com ara la concessió
d’impostos, donatius en metàl·lic i robes costoses. L’any 1420,
juntament amb d’altres poetes com Andreu Febrer o Ausiàs March,
participa en l’expedició a Sardenya i Còrsega. Durant aquest
viatge, Alfons el Magnànim l’anomena “cavaller” i li atorga
l’alcaldia de la Vall d’Uixó.
Participa
en l’expansionisme de la Corona d’Aragó pel Mediterrani i,
sempre al costat del monarca, entra a Nàpols quan va es ocupada per
Francesco Sforza, Duc de Milà. Es en aquest moment en el que Jordi
de Sant Jordi es empresonat pel Duc de Milà.
Durant
el seu empresonament escriu el poema “Presoner”, en el qual
reflexa el seu patiment i tot el que troba a faltar de la seva vida a
la cort. També reflexa la confiança que te en Déu i en que el rei
l’alliberi el mes aviat possible. De fet, el poema acaba amb unes
paraules dirigides al monarca, el qual mai ha abandonat als que han
estat sempre al seu costat. Tot això explicat en primera persona.
Menys d’un mes desprès, Jordi es alliberat segurament per haver
pagat el rescat. El poema doncs, es una crònica moral del seu
empresonament, en el qual el poeta vas ser retingut amb altres
presoners.
És
el primer trobador Valencià sent un poeta cortesà. Es conserven 18
de les seves composicions líriques, suficients per ser considerat
per molts com "un dels lírics més influents de la literatura
catalana anterior a Ausiàs March.” Escriu en Valencià, tot i que
de vegades utilitzava paraules en provençal. Influenciat per els
grans trobadors del segle XII, els seus poemes neixen de la reflexió
amorosa, però vista sempre des de l’ideal de l’amor cortesà
trobadoresc. La llengua que utilitza és un català que està molt
allunyat del que s’utilitza en prosa a l’època, perquè admet
una gran quantitat de provençalismes, sobretot pel que fa a la
flexió verbal i als recursos lèxics. Un document de l’època
sembla indicar que mor el 18 de juny de 1424, sense que s’hagi
pogut concretar el lloc.
Si
parlem del argument del poema segons les estrofes ens trobem que:
Privat
d’amics, de béns i de senyor,
en
estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig i tristor
tant
voluntat com pensa captivada,
a
un mal poder em trobo ben sotmès,
no
veig ningú que de mi tingui cura,
sóc
vigilat, tancat, fermat i pres,
cosa
a agrair a la meva desventura.
A
la primera estrofa el autor i protagonista ens parla i descriu el seu
captiveri a la presó i de la soledat que pateix.
Temps
he viscut que no em plaïa res;
ara
el meu cor la tristesa fretura
i
aquests grillons crec que són més lleugers
que
del passat la bella brodadura.
Si
fins aquí la Fortuna el poder
que
té damunt de mi mostrar volia,
no
em trobo pas, el meu deure acomplert
amb
tots qui em fan bona companyia.
En
la segona estrofa ens parla de què en temps passats res el feia
feliç i que ara, a causa de la seva mala fortuna, fins i tot, el que
li produeix tristesa aconsegueix fer-lo feliç. Mostra la seva
despreocupació davant el fet que la fortuna l’hagi fet arribar
fins aquesta situació ja que considera que igual que tots els homes
que l’acompanyen, té els deures fets.
Car
prenc conhort, essent-ne presoner,
pel
meu senyor a qui de cor servia,
d’armes
sobrat i per major poder,
no
per defalt gens de cavalleria.
I
prenc conhort quan no puc assolir
posseir
res sense fatiga lenta,
tot
i que estic a bon punt de morir de trist,
quan
veig que el món se m’acontenta.
En
la tercera estrofa fa una valoració de la seva feina i creu que ha
obrat com calia, servint lleialment el senyor amb l’habilitat de
les armes i amb tot l’esforç.
Tots
aquests mals són fàcils de sofrir
en
esguard d’un que el cor em turmenta
i
em fa posar a l’esperança fi:
el
fet que res m’anima ni m’empenta
cap
a assolir el nostre alliberament,
i
més quan veig el que ens demana Sforza
que
no s’avé a cap raonament,
cosa
que em fa minvar virtut i força.
En
la quarta estrofa fa referència a què res es pot comparar amb
l’empresonament que està patint per culpa de Sforza (el Duc de
Milà, un cavaller mercenari, que lluita a sou, en la guerra per la
conquesta del regne de Nàpols), ja que l’ha fet presoner de
guerra.
Per
tot això no veig res de moment
que
tingui més valor que el d’una escorça,
fora
de Déu, en qui crec fonament
i
crec a ull cluc, ja que el meu cor reforça;
també
del rei, el bon rei lliberal
que
m’ajuda tan gentilment a banda
i
ens ha posat del tot en aquest mal,
i
ell me’n traurà, car ell és qui em comanda.
En
la cinquena estrofa ens explica l’esperança que té amb Déu i el
seu rei, ja que n’és un dels seus vassalls.
Rei
virtuós, senyor meu natural,
tots
els presents us fem una demanda:
que
recordeu que vostra sang reial
no
decebé els de la vostra banda.
I
en la tornada fa una mena de prec cap al rei per tal de que es
recordi dels presoners i els ajudi a ser alliberats.
Poema
format per 44 versos d’art major distribuïts en cinc cobles de
vuit versos decasíl·labs (4+6) i una que fa de tornada o conclusió
de quatre versos. Els versos de deu síl·labes tenen cesura a la
quarta. Són cobles capcaucades, els quatre primers versos d'una
estrofa repeteixen la rima dels quatre últims de l'anterior:
1:
ABABCDCD 2: CDCDEFEF
3:
EFEFGHGH 4: GHGHIJIJ
5:
IJIJKLKL 6: KLKL
La
rima de l'obra s'anomena cadenoencadenada ja que l'esquema mètric és
ABAB CDCD.
Els
recursos literaris també es troben presents al poema de Jordi de
Sant Jordi:
-Descripció:
a la primera estrofa ens fa una descripció molt detallada d’una
situació personal difícil.
-Antítesis:
del vers 9 al 12. Realitza una contraposició dels elements “passat
/ ara / passat / ara”
-Personificació:
versos 13 i 14. Utilitza el recurs de la mitologia clàssica per
explicar la realitat. Personifica la “Fortuna” com a responsable
de haver-lo fet arribar a aquí.
-Enumeració:
a la tercera estrofa, diu que l’han fet presoner pel seu senyor,
per servir-lo tan com podia, per les armes que l’han superat i per
un poder més fort.
-Comparació:
En els versos 34 i 35 trobem una comparació
-Anàfora:
En els versos 37 i 38 trobem una anàfora.
Com a conclusió, el
poema, es una crònica moral del seu empresonament, en el qual el
poeta vas ser retingut amb altres presoners.
La
poesia de Jordi de Sant Jordi marca el límit entre la poesia dels
trobadors i els seus tòpics poètics i la nova poesia que inaugura
Ausias March. La seva temàtica és diversa i així ho demostra
aquest poema fonamentat en una crònica. De fet, podem destacar-hi
dos registres: l’ideològic, que fa referència a l’expansió
napolitana d’Alfons el Magnànim, motiu pel qual ell es troba
empresonat, i l’ètic i l’intimista, propi d’aquell que es veu
aprop de la mort i oblidat per tothom. En la llengua utilitzada al
poema també veiem que te la voluntat d’utilitzar la llengua
catalana, encara que en alguns moments trobem trets del occità. Això
ens demostra que Jordi de Sant Jordi marca clarament les directrius
d'una nova poesia que obtindrà la seva màxima esplendor amb l'obra
d'Ausias March. Tot i que en aquella època era difícil emprar un
nou model a l’hora de fer poesia, aquest poeta ho aconsegueix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada