dilluns, 25 d’abril de 2016

AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT

"Així com cell qui es veu prop de la mort" d'AUSIÀS MARCH

Aquest poema va ser escrit per Ausiàs March, un poeta i cavaller valencià medieval originari d'una petita família noble i amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià. L'amor, la mort i els temes espirituals són dels més importants a l'obra d'Ausiàs March, destacat per ser el primer autor en escriure poesia culta en català sense provençalismes.

El tema del poema s'expressa amb el conegut mite del nàufrag, molt utilitzat a l'antiguitat en textos llatins i grecs.
El mar en aquestes circumstàncies de tempesta, és com un lloc dolent, i el mariner veu on podria salvar-se «lo lloc», però no hi pot arribar. Aquest esquema promou l'angoixa amorosa: «el fet de voler i no poder». Ell veu que ella és la única que el pot salvar del malestar dels seus sentiments, però ella no l'estima ni el correspon.


Així com cell qui es veu prop de la mort, 10A
corrent mal temps, perillant en la mar, 10B
e veu lo lloc on se pot restaurar 10B
e no hi ateny per sa malvada sort, 10A
ne pren a me, qui vaig afanys passant, 10C
e veig a vós bastant mos mals delir. 10D
Desesperat de mos desigs complir, 10D
iré pel món vostre ergull recitant. 10C


L'estructura d'aquest poema està formada per vuit versos decasíl·labs amb una rima consonant i masculina, ja que acaben en paraula aguda (ABBACDDC). Aquest tipus d'estrofa era molt utilitzada als segles 14 i 16 pels poetes catalans que encara escrivien en occità. Hi ha una polisíndeton perquè hi ha una repetició de la conjunció e .

En conclusió aquest poema tracta sobre l'amor infeliç, comparant al poeta amb el mite del nàufrag i trenca amb el tòpic medieval de l'amant.

Sergi Casado

ELOGI DELS DINERS






COMENTARI DE TEXT: “ELOGI DELS DINERS” D’ANSELM TURMEDA.


Aquest és un poema de l’autor Anselm Turmeda el qual va néixer a Mallorca el 1355 (S.XIV) i va morir a Tunis el 1423. Va ser frare franciscà i va estudiar Teologia a París i Bolonya.
Quan tenia 32 anys, va convertir-se a l’Islam  i va marxar a Tunis, on va escriure obres literàries en prosa i en vers en català i àrab. Els seus llibres en català van tenir una gran difusió en els països de parla catalana. Les obres més importants són: El llibre dels bons amonestaments i La disputa de l’ase (1417), llibre que va ser condemnat per la Inquisició pel seu caràcter anticlerical i només es troba una mostra en llengua francesa.
Aquest text, pertany al llibre dels bons amonestaments publicat a l’any 1398 i és de tipus didàctic ja que és de caràcter religiós i moral per intentar adreçar a la gent pel bon comportament i allunyar-los dels pecats.
Aquest poema se situa en l’Edat d’or (segle XIV), a la fi de l’edat mitjana on es va obrir una crisi espiritual i de pensament que va condicionar l’evolució de la societat entre els segles XIV i XV. Durant 39 anys, els cristians d’Occident van estar dividits per les lluites religioses de tres papes diferents.   És en aquest context es on es situa Anselm Turmeda que intenta frenar o reconduir aquesta evolució social. Aquest escriptor representa clarament les tensions d’una societat en procés de canvi, com he dit abans passem d’una època a una altra.
El poema es centra en com influeixen els diners en la nostra vida i el seu argument desenvolupa que els diners ens poden canviar la vida, ens poden enfonsar com a persones o ens poden ajudar. La gent és capaç de fer de tot per arribar a tenir uns quants i si els repartíssim,  tothom els acceptaria. Totes les religions, accepten els diners per damunt de tot, cap els rebutja. Segons l’autor, fan canviar l'opinió i  porten una part de la felicitat.
Les idees del text s’estructuren en 3 parts:
·         Primera part: Anselm Turmeda fa una introducció del tema que desenvoluparà al llarg de tot el poema. Consistiria en les dues primeres estrofes on explica que els diners poden fer bé com poden fer mal i que torna boig al home.
Com per exemple: el vers 3, el vers 5, “Diners fan l’home infernal”, el vers 7 i 8.
·         Segona part: Aquí l’autor desenvolupa totes les conseqüències tant positives com a negatives que pot portar l’ús dels diners. Que serien les cinc estrofes següents.
Un exemple de conseqüència negativa seria la tercera estrofa: el vers 9, “Diners fan bregues i remors”i vers 10, i un exemple com a conseqüència positiva serien la resta però ho fa utilitzant la ironia o fins i tot la sàtira. Exemple: versos 17 i 18 “Diners magres fan tornar gords” “e tornen ledesmes los bords”  o versos 19, 20, 21.
En aquesta part, també es pot veure una crítica a les religions. En la cinquena estrofa en els versos 22, 23 i 24. On explica que qualsevol religió adora els diners oblidant-se del seu propi Déu.
·         Tercera part: El poeta finalment fa una conclusió on diu que totes les coses s’aconsegueixen mitjançant els diners. També tornar a fer una ironia en l’octava estrofa i crítica a la situació clerical.
El poema té una estructura deductiva, ja que el que ens vol dir l’autor es troba al principi del poema.
Aquest poema consta de 9 estrofes de 4 versos octosíl·labs i tetrasíl·labs (4 síl·labes), per tant, és d’art menor. Les estrofes tenen versos de rima consonant i cada estrofa te un esquema 8a 8a8a 4b. Els octosíl·labs són de rima masculina i els tetrasíl·labs de rima femenina. Els versos són isosil·làbics ja que presenten una estructura mètrica homogènia.  A cada estrofa hi ha un vers espars que consta de 4 síl·labes i que la rima és independent que els altres versos de la mateixa estrofa.
És un  text que busca transmetre el poder dels diners i ho fa a través de recursos, morfosintàctics i semàntics. Podem trobar anàfores i paral·lelismes en els versos 1, 5, 9, 13, 17, 21, 25 i  29 amb la frase “Diners...” que ressalta clarament el tema del poema.
D’una altra banda, trobem polisíndeton que fan accelerar l’acció i creen un efecte d’acumulació i èmfasis. Els trobem en els versos 10 i 11  “e vituperis e honors, e fant-lo sant celestial” i els versos 14 i 15.
A més a més, observem hipèrbatons:
·         Al primer vers:  l'ordre lògic seria “diners fan de tort veritat” , en comptes de “diners de tort fan veritat”, i el mateix en la resta d'estrofa.
·         A l'estrofa 5, el primer vers.
·         A la sisena, l'orde lògic dels darrers versos seria “moros, jueus i crestians adoren diners,leixant a Déu e tots los sants”
També hi ha personificacions:
·          Als versos 5, 6 i 7
·          Pot ser que hi hagi una personificació als tres primers versos: “els diners de tort fan veritat e de jutge fan advocat,  savi fan tornar l’hom orat” doncs els diners no poden fer sols tornar a ningú savi.
·          En els versos 9 i 10, no són els diners qui fan les bregues i els remors, ni vituperis i honors, sinó que és la gent qui els fa.
·          Al vers 25, “diners fan vull al món lo joc e fan honor a molt badoc” els diners no tenen capacitat de construcció.
Metonímia:Consisteix en no utilitzar una paraula i per referir-se a ella es substitueix aquesta paraula pel nom d’un altra que té una relació pròxima.
·         A la segona estrofa, en el segon vers (home infernal).
·         La tercera estrofa, els dos últims versos (Beatiquorum).
·         Cinquena estrofa (diners magres fan tornar gords, ledesmes als bords, diràs "jas" a hòmens sords).
També tenim un joc de paraules:
·         A l'última estrofa, “Sent Jo-ha'n”, que vol dir “jo en tinc” que es refereix als diners i fa un joc de paraules amb “Sant Joan”.
Hipèrbole:
·          Al vers 19, és una exageració que si parles a un sord et senti i es giri.
·          Vers 21: Com tampoc els diners són una medicina, però qui té diners és vigilat amb més cura.
·          Als últims dos versos de la vuitena estrofa, n'hi ha una quan diu que si en tens molts seràs Papa de Roma, que vol dir que tens el màxim poder.



Antítesis:
·          En trobem en gairebé tot el poema. Les més destacades són: tort/veritat, savi/boig, bé/mal, infernal/celestial, bregues-vistuperis/honors, magres/gords, ledesmes/bords, malalts/sans.
Aquest text d'Anselm Turmeda, està escrit d'una manera irònica i satírica, i molts dels exemples els podríem adaptar a la societat actual. Tot i que està escrit en català antic,  pensem que el vocabulari en aquella societat havia de ser entenedor per donar un ensenyament a les persones que el llegien. I penso que aquest text seguirà vigent fins que els diners deixin d’existir. 

Anabella Zambrano Monserrate

LO PI DE FORMENTOR




Lo pi de Formentor
MIQUEL COSTA I LOBERA

INTRODUCCIÓ
Miquel Costa i Llobera (Escriptor i eclesiàstic), va néixer en 1854 a Pollença i va morir a Ciutat de Mallorca en 1922. Miquel costa va ser un poeta mallorquí. Influït pel romanticisme. Lo pi de Formentor (1875) queda concretat en el volum Poesies (1885). Aquest autor està situat, entre el modernisme i el noucentisme. El poema va ser escrit sota la influència del Romanticisme europeu i la Renaixença catalana. Miquel Costa i Llobera està dins de l'(escola mallorquina). El que nosaltres coneixem per escola mallorquina, és que aquesta actua com a frontera. Aquest és el nom que es va donar als poetes mallorquins de la primera meitat del segle XX i dels primers anys de postguerra, les característiques principals seria l'arrel clàssica, i el rigor acadèmic de la forma, temàtica i el to expressiu, aquestes dos fan que s'acosti al noucentisme.
Aquest va ser el poema més conegut de Miquel, el qual ha estat inspirat per les visions feréstegues dels pins arrelats en els penya-segats de la península de Formentor i consta per dues versions conegudes. L'arbre és el motiu triat pel poeta, és una imatge que comunica bellesa amb una clara ressonància clàssica. Per a Miquel Costa i Llobera el pi es converteix en una presència humanitzada que proclama un missatge d'afirmació vital i crida espiritual. El poema el podem dividir en dues parts, a la primera, el poeta ens introdueix un pi que és capaç de superar qualsevol obstacle "l lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer"(vers 4 i 5), amb declaració d'amor i admiració, que el poeta té per l'arbre "Mon cor estima un arbre!"(vers 1). La segona part, l'autor el que fa és donar-li vida a aquest arbre amb recursos com la personificació (versos 14-15), també fa referència a la seva inclinació religiosa quan diu '' del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta"(vers 16) on es refereix que l'arbre no té cap vici.

MÈTRICA I RECURSOS LITERARIS


La forma del poema consta de vuit estrofes de quatre versos alexandrins on podem observar dos hemistiquis de 6 síl·labes separats per una cesura i un cinquè hexasíl·lab d'art menor, amb una rima consonant que segueix l'esquema: 12A/12B/12A/12A/6b
En el poema podem identificar diferents recursos LITERÀRIS com per exemple:
personificació: "i lluita amb les ventades que atupen la ribera"(vers 4), "no canta per ses branques l'aucell que encativam" (vers 12), "el crit sublim escolta de l'àguila marina"( vers 13), "o del voltor qui passa sent l'ala gegantina"(vers 14) utilitzat per atribuir qualitats humanes a éssers no animats.
Hipèrbaton:"conserva de ses fulles l'eterna primavera"(vers 3) consisteix a alterar l'ordre dels mots habitual.
Comparació:" com un gegant gerrer"(vers 5), "i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals"( vers 37), "com au dels temporals"(vers 40).
Asíndeton:" per font la immensa mar"(vers 10) per donar sensació de rapidesa.
metàfora "Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta" ( vers 16) Es basa en la identificació de dos termes, un de real i un que apareix al text. Aquesta identificació es basa en característiques comunes.
Al·literació : "revincla per les roques sa poderosa rel"( vers 17) consisteix a repetir un so per crear un efecte determinat.
Polisíndeton" té pluges i rosades i vents i llum ardenta" (vers 18)" i alimentar-se i viure de cel i de llum pura..."(vers 34).

Podem dir que la figura retòrica més utilitzada per Miquel Costa i Llobera és la personificació perquè l'autor en tot moment està donant-li vida a l'arbre. Li atribueix trets que podríem trobar en una persona, com si es tractés d'un guerrer. A més, està ple de força i d'ímpetu, cosa que fa evident el sentiment d'amor i admiració del poeta envers el magnífic pi.


CONCLUSIÓ


En conclusió podem dir que Miquel ens expressa un sentiment, aquest sentiment va cap a un arbre que ell coneix molt bé que és emblema de "vellesa"(vers 1), "poder"(vers 2) i;"verdor" (vers 2), aquest arbre és un pi, Miquel ens vol transmetre els valors de superació, fortalesa humana i religiosa. Aquesta projecció del jo en una categoria natural és definitiva per entendre tot el que planteja l'autor, la verticalitat de l'arbre és la verticalitat de l'home, les arrels plantades a terra són la contingència de l'arbre i l'home. Això ho podem deduir en els versos: (vers 4)"i lluita amb les ventades que atupen la ribera " (vers 5)" com un gegant gerrer".

GLOSSA
a lloure: en llibertat.


penyora: cosa que es posa en garantia de compliment d'un deure o obligació.
voltor: ocell carronyaire.
fontanella: petita font.
encativam: posar en una gàbia.
ungir: fregar amb oli.
Jhostyn Mero













ELOGI DELS DINERS




"Elogi dels diners" d'Anselm Turmeda
Autor:
L'autor d'aquest poema va ser Anselm Turmeda, escriptor moralista del segle XIV.
Va néixer a l'any 1352 a Mallorca i va morir a Tunísia al 1430. Va estudiar a Lleida i a Bolonya una ciutat del nord d'Itàlia. Un dels seus professors va tindré una gran influencia en ell, tanta que li va fer canviar la seva religió a L'Islam a l’any 1387i es va marxar a Tunísia on va residir la resta de la seva vida,
 es va canviar el nom a Abd-Al·lah at-Tarjuman.
Encara que les autoritats cristianes no estiguessin d’acord. Es probablement l’únic escriptor que ha escrit en àrab i també en una llengua europea, encara que en àrab va ser un paper més secundari.
Forma:
El poema moralista està compost per 36 versos.
Consta de 9 estrofes, de quatre versos cadascuna.
El 3 primers versos són octosíl·labs amb rima consonant i masculins. En canvi l'últim vers és tetrasíl·lab, femení i amb una rima lliure.
Aquest poema pertany al “llibre de bons amonestament”. Escrit l'any 1397.
Tema:
El poema és una sàtira de les classes dominants del món cristià la qual explica com a causa dels diners les feien corruptes i enganyoses; parla del poder del diners a l'hora de fer canviar a les persones. Una manera de dir que els diners poden capgirar el món i qui en té pot fer i desfer al seu grat i fins i tot fer que les lleis no li afectin.

Poema:
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.

Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,
e tornen ledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e cristians,
leixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si·ls pots haver no·ls lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
Per advocat té sent “Jo-ha’n”
Totes coses per ell se fan
en esta vida.


Polisíndeton: consisteix en la repetició de nexes, en aquest cas es repeteix la E en molts casos. Personificació: Consisteix en atribuir propietats humanes a sers inanimats
Podríem interpretar que l'objectiu d'aquestes personificacions al poema són amb el fi de dir que els diners tenen el poder de fer canviar dràsticament les coses.

Anàfora: Repetició de una o més paraules a principi de vers, en aquest cas diners ja que es repeteix a molts dels versos. (Totes les paraules diners a principi de vers).
Podríem interpretar que dona una sonoritat major i més ritmes a les estrofes.

Hipèrbole: Consisteix en una exageració més enllà del versemblant.
Al poema s'utilitza amb la intenció de engrandir el poder dels diners.
VOCABULARI
Tort: injustícia, mentida
Orat: beneït.
Haja: tenir.
Vituperi: ofenses, insults.
Beati quòrum: fer dir a una persona el que vols sentir.
Frares: clergue.
Ledesma: legítims
Bregues: baralles.
Remors: soroll d’una multitud.
Tantost: tot seguit
Magre: prim
Leixant: deixant
Gords: grossos
Bords: bastards.
Vull: avui
Hoc: si
Jas: té
Dan: mal
Leixant: deixant.
Badoc: que bada.
Conclusió:
Encara que fa més de 6 segles que aquest poema va ser escrit, a vull dia els diners també segueixen influint de una manera molt contundent.

Àngel Cid





VORA EL BARRANC DELS ALGADINS




VORA EL BARRANC DELS ALGADINS
Teodor Llorente


Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que, per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
5 Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins,
10 s'alcen al cel quatre palmeres;
el vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
15 Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!
Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent els camps anega;
en sos espills el sol llampega,
20 i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en els molins,
i, en caure el sol, caçadors destres
a joca van d'ànecs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.
25 Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire;
li donaran los horts sa flaire,
i sa cantúria els teuladins.

30 El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles:
jo no podré gojar ja d'elles,
vora el barranc dels Algadins!


El poema Vora el barranc dels Algadins és un poema que pertany a la Renaixença, és un poema de Teodor Llorente, que va ser una de les figures més importants del període de la Renaixença del País Valencià. Es va llicenciar en Dret i es va dedicar al periodisme. També va ser el fundador del diari Las Provincias i també va ser diputat a les corts.
La seva trajectòria poètica va començar en castellà però, després de la visita del mallorquí Marià Aguiló (poeta i lingüístic, un dels fundadors de la Renaixença) va començar a escriure en valencià.
El poema “Vora el barranc dels Algadins” pertany a un dels seus llibres anomenat “Nou llibret de versos” que és una mostra de la seva poesia, on parla d’un paisatge sentimental des del seu punt de vista.
Aquest poema té com a tema el Barranc dels Algadins. Que és un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià transformat per l’acció humana. Abans era autèntic barranc, i ara és un pla dedicat al conreu de tarongers.
En el poema, ell immortalitza la seva infantesa i les seves vivències en aquell paisatge, ja que és el lloc on ell va viure. Es pot veure que el poema és una reflexió sobre el pas del temps i la vida natural, on parla d’ocells, d’arbres i plantes.
Quant a l’estructura, és un poema de 4 estrofes de 8 versos cadascuna. Tots els versos són octosíl·labs i per tant d’art menor. Les estrofes tenen una rima creuada (ABBA ACCA) i consonant, ja que es repeteixen els fonemes de la darrera vocal tònica.
L’estructura es divideix en 3 parts.
  • 1 part: és la primera estrofa, on descriu el paisatge, en aquest cas el barranc dels Algadins, que li trau bons records com l’aroma dels tarongers.
  • 2 part: serien la segona i tercera estrofa, parla del desig que té de tornar a veure les palmeres, escoltar els ocells i escoltar l’aigua corrent pels camps.
  • 3 part: acaba amb la quarta estrofa, es lamenta pels moments que ell ja no podrà gaudir dels dolços records i les imatges belles.
Per començar amb l’anàlisi, el primer que es pot veure és una repetició del vers: 
“vora el barranc dels Algadins” al principi i fina de cada estrofa.
(4) Es pot veure una hipèrbole: no té lo món millors jardins.
(18) veiem un hipèrbaton: l'aigua corrent els camps anega
(26) mourà demà les palmes l’aire, un altre hipèrbaton 
(21) en “sona el tic-tac en els molins” una onomatopeia del tic-tac
i per últim que jo hi hagi vist 
(31) s’observa una personificació: dolços records i imatges belles

També es pot observar el tòpic “locus amoenus”, ja que expressa la bellesa idealitzada del record de la terra de la seva infantesa.
I per acabar, dir que veig que l’autor exposa l’amor que sent per El barranc dels Algadins que li porten dolços records de quan era petit que li produeixen enyorança on, en un futur ell ja no podrà gaudir de tot el paisatge.







Andrea Vico

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...