dijous, 25 de maig del 2017

LA VACA CEGA







LA VACA CEGA
de Joan Maragall
Per Víctor Corbera




Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
més no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

Joan Maragall (1860-1911) nascut a Barcelona. El seu pare era fabricant tèxtil; el 1875 Joan Maragall, va començar a treballar com a aprenent a la indústria familiar. Aquest fou un període que ell mateix definí com d'infelicitat. Començava a escriure poesies en les estones lliures.
 Se li va deixar escollir carrera. Finalment, després d'una forta discussió amb el seu pare, l'octubre de 1879 va deixar la fàbrica per a ingressar a la facultat de dret.

La vaca cega és un poema compost per l'escriptor català Joan Maragall l'any 1893 i forma part de la sèrie Pirinenques. L'autor explica els moviments d'una vaca, cega d'un cop de pedra i d'un tel a l'ull.
 Aquest poema pertany a la seva segona etapa. En aquesta etapa s'alterna el vitalisme amb el decadentisme;
El 1892 va escriure Pirinenques, una obra amb fragments decadentistes i aquell mateix  estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses va escriure La vaca cega.


El poema la vaca cega, tracta la temàtica de la natura. En el poema el poeta ens comunica les emocions que li produeix el paisatge. Així, ens explica els moviments d'una vaca cega d'un cop de pedra.   El poema està compost per versos decasíl·labs, art major i versos blancs. El poema s'estructura en tres tercets un quartet i una dècima reial.


         Del vers 1-6 el poema ens parla d'una vaca cega. Per culpa d'una pedrada a l'ull i a l'altre ull li va sortir un tel que és una capa membranosa.
         Del vers 7-17 ens parla de la seva situació. Ens explica que la vaca va a la font a beure aigua i que esta sola.
         Del vers 17-23 evoca a moments del passat. Ens diu que torna pels camins que es coneix de memòria sota el sol que crema.

Podem trobar les següents figures retòriques: 
Enumeració: Entre els versos 9 i 10 (Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera) acumula un seguit de motius pels quals les altres vaques no van amb ella.
Personificació: Entre els versos 18 i 19 (l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic) ja que les vaques no expressen els seus sentiments
Metàfora: En el vers 21 (orfe de llum) ens diu que la vaca es cega.
Encavalcament: en els verso 5-6, 12-13, 13-14-15, 17-18-19, 19-20, 20-21. 


Com a conclusió diré que l'autor ens intenta transmetre la bellesa del paisatge a partir de la personificació de la vaca com a ésser representatiu de la natura i ens la presenta com si pogués sentir les emocions que les persones sentim. També ens presenta la vaca com cega i ens explica com va a veure aigua. L'aigua és el símbol de la vida, així que ens presenta aquesta tragèdia paral·lelament amb la vida i ens intenta dir que ara la vaca va topant amb tots els elements de la  vida que ara són elements de la mort.”.



dimecres, 24 de maig del 2017

CANÇONETA INCERTA




CANÇONETA INCERTA

De Josep Carner
                                                                     Per Mohamed Bouhaid

Aquest camí tan fi, tan fi, 8a
¿qui sap on mena? 5b
¿És a la vila o és al pi 8a
de la carena? 5b 8a/5b/8a/5b/8c/5d/8c/5d.
Un lliri blau, color de cel, 8c
diu: -Vine, vine-. 5d
Però: -No passis! -diu un vel 8c
de teranyina. 5d

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.

"Cançoneta incerta" és un poema escrit pel poeta Josep Carner. Josep Carner va néixer el 9 de febrer de 1884 a Barcelona i va morir a Brussel·les el 4 de juny de 1970. Va ser un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. També és conegut com el príncep dels poetes catalans, ja que era el màxim representant de la poesia del Noucentisme. Durant la seva vida va publicar diferents obres importants com els fruits saborosos l'any 1906 o el cor quiet l'any 1925.
El noucentisme és un moviment cultural i artístic sorgit a Catalunya a principis del s. XX.

Pel que fa a el tema, tracta sobre els camins que pot escollir una persona durant la seva vida. Està compost d'una gran quantitat de preguntes retòriques en el qual ens fa pensar que mai sabem que pot passar el dia de demà. El camí del qual parla l'autor és la vida.
La primera estrofa està composta de preguntes retòriques sobre el que ens espera segons el camí de la vida que hem triat. La 2 estrofa l'autor pregunta com pot passar la vida segons el camí que hàgim triat. A la 3 i última estrofa l'autor ens diu que segons el camí que hàgim triat tindrem una vida feliç o una vida que ens pot portar a la mort.
 
El poema està compost per tres estrofes de vuit versos. Els versos imparells són octosíl·labs, i els versos parells són pentasíl·labs, per tant, hi ha versos d'art major i versos d'art menor. La rima és
8a/5b/8a/5b/8c/5d/8c/5d.i és consonant.


Pel que fa a les figures retòriques podem trobar una repetició (tan fi, tan fi), una anàfora (és a la vila o és al pi), un epítet (balu, color del cel), una repetició (vine, vine), un apòstrof (en els versos set i vuit), una personificació (un lliri blau, diu), una personificació (-No passis!-diu un vel de teranyina) i una antítesi (trist, somrient). 
 

Com a conclusió, aquest poema ens fa reflexionar sobre el que pot passar en la nostra vida segons les nostres accions que fem. L'autor es dirigeix al lector dient que cada camí que triem serà una vida diferent cap a bona o mala.


CANÇONETA INCERTA



CANÇONETA INCERTA
De JOSEP CARNER
Per Aina Gratacós 
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena!
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine!-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
És un recer per adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient
acull a l’hoste?
qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida!
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.


Cançoneta incerta és una cançó culta que forma part de l’obra Sons de lira i flabiol, un recull antològic que va ser publicat el 1927 per Josep Carner. La cançó és un gènere poètic que es caracteritza per contenir una delicada bellesa i musicalitat.
Josep Carner va néixer el 1884 a Barcelona. Es va llicenciar en Dret i en Filosofia i Lletres. Va ser poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. Va ser anomenat “el príncep dels poetes catalans” perquè amb la seva obra va aconseguir situar la poesia catalana al nivell de la poesia europea d’aquella època, ja que va tenir l’habilitat de reviure el català com a llengua de cultura. Va morir el 1970 a Brussel·les.
Josep Carner va ser el màxim representant de la poesia del moviment noucentista. El Noucentisme és un moviment intel·lectual que es va iniciar l’any 1906 i va sorgir com a oposició del Modernisme. Mentre la ideologia noucentista es basava en la raó, l’ordre i la mesura, el moviment modernista exaltava els sentiments, trencava les normes i era més asimètric. El gènere poètic que predominava era la cançó. A més de Josep Carner, la cançó també va ser utilitzada per diversos poetes cultes com Tomàs Garcés, Joaquim Folguera... El Noucentisme va estar molt present fins al 1923.

El tema del poema és la incertesa de la vida.
És un poema que parla metafòricament de la cançoneta, el camí i la vida, ho podem veure als versos finals:
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.”
En aquest poema la vida és un camí incert, no es pot saber que ens passarà en un futur. El camí mostra com pot ser la vida, ja que en el poema es parla del fet que pot marcar el destí, ser una drecera o un refugi, pot comportar alegries o penes i es pot acabar bruscament com també ho fa la vida.

El poema conté tres estrofes de vuit versos cada una. Es combinen versos aparellats de set i quatre síl·labes. Les rimes són consonants i segueixen un esquema 7a/4b/7a/4b/7c/4b/7c/4b. S’alternen rimes masculines i femenines.
Dividim el contingut del poema en dos grans blocs:
La primera part comença i acaba amb l’exclamació/interrogació: “Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena”, que està a l’inici de la primera estrofa i al final de la segona. Aquest primer bloc parla sobre l'existència d'un camí incert que no se sap on pot portar. El caminant s'enfronta a les possibilitats vàries que ofereix el camí, ja que pot ser un camí ple d'obstacles o un camí agradable: "rossola ingrata, o bé un camí d'enamorat".
La segona part està constituïda per l’última estrofa, ens mostra la incertesa del camí i com el caminant finalment decideix avançar. Això ens està dient metafòricament que el caminant vol viure la vida.


Els recursos formals que utilitza Josep Carner per poder expressar millor el tema del poema són:
  • Personificació: L’autor dóna al camí i als seus elements trets humans com l’habilitat de parlar o la capacitat d’estar trist o somrient: “Un lliri blau, color de cel, diu: -Vine, vine-. Però: -No passis! -diu un vel de teranyina.” “Qui sap si trist o somrient...” Josep Carner fa servir aquestes personificacions per exemplificar com pot ser la vida.


  • Metàfora: El poema en si és una triple metàfora: la cançoneta, el camí i la vida: “I és camí incert cada matí, n'és cada vida.” Les metàfores ajuden a dir que la vida és un camí incert i que no sabem que passarà.


  • Repetició: Es repeteix “tan fi, tan fi” per subratllar l’entitat d’aquest camí, ja que està personificat.


  • Antítesis: Relaciona dos aspectes oposats: “trist o somrient”. Aquesta oposició serveix per expressar que la vida pot comportar diverses coses, que és incerta.


  • Anàfora: Repetició de “Qui sap” i “Qui sabrà” al principi de cada vers per crear incertesa i tensió.


  • Pregunta retòrica: Es fa una pregunta sense esperar resposta: “¿Qui sap si mor sobtadament sota la brosta?¿Qui sabrà mai aquest matí a què em convida?”. L’autor ho diu així per crear incertesa i dubte, també.

Aquesta cançó reflecteix la ideologia noucentista, podem veure que l'autor cuida molt l'ordre i la mesura. La raó i l'elegància ressalten en aquest poema. Ens parla sobre el dubte i la incertesa de la vida.
Personalment, crec que el poema no és del tot difícil de comprendre, però tot i així, utilitza vocabulari bastant culte, que li dóna un efecte més elegant. A més, crec que ens fa reflexionar sobre un tema bastant interessant, i tots ens hi podem sentir identificats.

Podeu escoltar una versió musicada del poema interpretada per Guillermina Mota al següent enllaç.






L'ENCÍS QUE FUIG








L’ENCÍS QUE FUIG
de Maria Antònia Salvà 
Per Iria Rubio
Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.


Amb quin plaer d'exquisida recança 
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa 
ja duu l'enyorança, 
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda 
quan un moment l'he sentida vibrar.

 Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el
neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici que mai s'agombola! 
Oh aquella amor consirosa i plaent,
 de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola, 
boira del cim o fontana d'argent!





María Antònia Salvà és una poetessa que va néixer al 1869 a Mallorca i va morir al 1958 a Espanya. Era ofre de mare i a causa de que el seu pare treballava molt durant la etapa d’infància va viure amb la seva tieta.
És considerada la primera poetessa moderna de la llengua catalana.
Ella sempre tracta elements de la natura als seus poemes perquè l’importància que té per a ella la natura és un punt clau per poder entendre la seva obra. En aquest poema es pot observar que surten elements naturals com per exemple la boira, la neu, el vent…
Aquest poema forma part del llibre “Espigues en flor” que Josep Carné va valorar i ajudar a que aquest llibre fos reconegut per un nombre elevat de persones, i ho va aconseguir. Entre ells dos es va establir una molt bona relació d’amistat.
El poema tracta sobre el tema de la fugacitat del temps posant-nos com a exemples elements de la natura. Ella és conscient que aquesta natura desapareixerà i deixarà una essència i un record, i aquest sentiment d’allunyament viu en les persones. I en aquest poema s’està referint a que troba a faltar alguns elements que ha perdut com la juventut, la bellesa i la vida que passa…
Està format per 5 estrofes de 4 versos cadascuna , rima encadenada (ABAB…), consonant i versos decasíl.labs es a dir d’art major.
La primera estrofa ens fa una descripció d’un paisatge i la fugacitat de la vida.
La segona estrofa ens descriu la juventut passada .
La tercera estrofa ens fa una contradicció i enyorança.
La quarta estrofa ens fa una contradicció dels seus sentimental.
La cinquena estrofa ens parla del dolor que perdura en ella.
Figures retòriques que he trobat són:
Antítesis: d’exquisita rencança i consirosa i plaent.
Hipérbaton: “ boira que el cim vas fregant volandera”, “Dins el misteri que esfulla les roses veig la Bellesa qui passa i somriu”, “jo l’he sentida quan passa pel món, que en sa escomesa ja duu l’enyorança”
Enumeració: del 1 vers al 5.
Epitet: rous matinals.
Exclamacions: al vers 17 i 20.
Polisindenton: “de tot quan fuig o qui passa, o qui vola”
Anàfora: “ Oh aquell desfici que mai s’agombola! Oh aquella amor consitosa o plaent”
Pregunta retòrica: el 15 i 16 vers.
Personificació : es fa una personificació aquests elements signe de neu, misteri, Bellesa i vida
La meva conclusió es que la vida passa molt ràpid i que la poetessa enyora la seva etapa de juventut i la seva bellesa que han fugit de seguida.

BÈLGICA



Bèlgica – Josep Carner. Llibre Llunyania (1952)

Per Sergi Megias

a)




5




10
Si fossin el meu fat les terres estrangeres, 12A
m’agradaria fer-me vell en un país 
12B
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
12B
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
12A
guarnides d’arços, d’oms i de pereres; 
10A
viure quiet, no mai assenyalat, 
10C
en una nació de bones gents plegades,
12B 
com cor vora de cor ciutat vora ciutat, 
12C
i carrers i fanals avançant per les prades. 
12B
I cel i núvol, manyacs o cruels
10D
restarien captius en canals d’aigua trèmuls, 12E
tota desig d’emmirallar els estels.
10D

b)


15




20




25

M'agradaria fer-me vell dins una 10-
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
12F
on tothom s'entendrís de música i pintures
12-
o del bell arbre japonès quan treu la flor, 12F
on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa, 12G
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats 12H
de pipes, de parlades i d'hospitalitats,
13H
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
10G
fins en els dies més gebrats.
8H
I tot sovint, vora un portal d'església,
10-
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
12I
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
12-
amb molt de tot per a tothom.
8I

c)




30




35




Una ciutat on vagaria 8J
de veure, per amor de la malenconia 12J
o per desig de novetat dringant, 10K
cases antigues amb un parc on nien ombres 12L
i moltes
cases noves amb jardinets davant. 13K
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
12L
i cent paraigües eminents 8M
farien —ai, badats— oficials rengleres 12L
en la inauguració dels monuments.
10M
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
13-
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
13N
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys
. 12N
De molt, desert, de molt, dejú,
8O
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
13O

d)
40




45
Però ningú 3O
no se'n podria témer en fent sa via.
10J
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
12J
ben a recer, de brollador ben clar,
10P
amb peixos d'or que hi fan més alegria.
10J
De mi dirien nens amb molles a la mà:
12P
—És el senyor de cada dia.
8J

Bèlgica és un poema escrit per Josep Carner publicat al llibre Llunyania el 1952, quan l'autor residia a Brussel·les (capital de Bèlgica).
Josep Carner fou un poeta, periodista i traductor català. Va néixer el 1884 en una família de classe mitjana (de la qual va ser l'únic fill) a Barcelona i va morir a Brussel·les, el 1970. Va ser el màxim representant del noucentisme. Des de ben petit va mostrar grans qualitats per l'escriptura i les lletres, tot i que també li agradaven les ciències. Als 12 anys va començar a publicar articles en una revista anomenada l'Auraneta i amb 15 anys va guanyar per primera vegada els Jocs Florals de Barcelona. El 1902 es va llicenciar en Dret i 2 anys més tard, en filosofia i lletres. Va dirigir la revista Catalunya, entre d'altres. També va exercir un càrrec a l’IEC (Institut d'Estudis Catalans). A partir de 1921 deixa de residir a Catalunya per sempre i emigra a Gènova (on serà vicecònsol), San José (on esdevindrà cònsol de Costa Rica), Le Havre, Hendaia i Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil Espanyola, vivint a l'estranger, Josep Carner es manté fidel a la República i per tant, s'oposa al franquisme. Cal remarcar que des del 1939 fins el 1945 (segona guerra mundial) va residir a Mèxic. En finalitzar la segona guerra mundial va tornar a Europa, concretament a Brussel·les, Bèlgica, on va passar la resta de la seva vida. Abans de morir va fer un viatge a Barcelona.
Josep Carner, com he indicat abans, va ser el màxim representant del noucentisme català. El noucentisme és el moviment social i cultural que es va iniciar el 1906. De fet aquest moviment és contrari al modernisme precursor. El noucentisme es basa en models clàssics (renaixement i autors clàssics com els romans), en l'ordre i l'harmonia. El seu nom fa referència a 1900 (noucentisme, com els clàssics Quattrocento i Cinquecento) i també al concepte d'innovador (nou). Mentre que el modernisme era un moviment de caràcter molt lliure, desordenat i que feia referència a la natura salvatge, el noucentisme es basava en l'ordre, es regia per unes normes més estrictes i solia tractar temes més humans i artificials com les ciutats. En el noucentisme si es parlava de naturalesa era en l'àmbit més artificial d'aquesta (naturalesa dominada per l'ésser humà: horts, patis…).  El noucentisme també va formar part en la política i va donar lloc a l'estructura de les ciutats conegudes avui dia que donen molta importància a la cultura. Aquest moviment també tenia un caràcter irònic.
El poema Bèlgica pertany evidentment al noucentisme i el tema principal és el desig de la implantació del model de noucentista del país de Bèlgica a Catalunya. Podem observar que es tracta d'un poema noucentista degut a que tracta el tema de l'ordre i l'espai urbanístic en la societat. El poema segueix per tant, el tòpic de Locus Amoenus, idealitzant la ciutat de Brussel·les.
El poema es divideix en 4 parts i 4 estrofes (estrofa per part). Durant tot el poema es remarca la diferencia entre la societat noucentista de Bèlgica i la dominada pel franquisme a Catalunya i el seu desig de la implantació d'una societat com la belga a Catalunya.
La primera part està formada per la primera estrofa i tracta d'una descripció de la natura harmònica i dominada per l'ésser humà, per tant, fa referència a una natura noucentista.
La segona part està basada en una ironia de societat noucentista a Catalunya (per exemple: uns soldats no gaire de debò, fa referència a la pau no existent a Catalunya). En aquesta part destaca la situació de Catalunya com molt llunyana al noucentisme.
La tercera part està formada per la tercera estrofa i se centra en el model noucentista d'una ciutat, és a dir, en el pla urbà.
La quarta part engloba la última estrofa i tanca el poema amb una descripció de societat ordenada i harmònica noucentista.
El poema està compost per quatre estrofes de 12, 13, 14 i 7 versos respectivament. Els versos són generalment alexandrins (12 síl·labes incloent fins l'última tònica) i decasíl·labs (10 síl·labes incloent fins l'última tònica), però també en trobem versos de 13 síl·labes, 8 i un de 3, per tant, és un poema d'art major (en els versos de 10, 12 i 13 síl·labes) i d'art menor (en els versos de 8 i 3). La rima és en alguns casos consonant i en d'altres, assonant.
El poema conté diverses figures retòriques :
-Paral·lelisme de l'expressió m'agradaria fer-me vell (versos 2, 13) per tal de remarcar que voldria passar la seva vida en una ciutat i país amb el model noucentista.
-Anàfora de la paraula on per tal d'emfatitzar les característiques d'una Catalunya noucentista desitjada.
-Lítote: ciutat amb soldats no gaire de debò. Emfatitza el fet que l'ideal d'una Catalunya millor seria la que no tingués soldats amb tanta violència, ja que en l'època, Catalunya es trobava sota el règim franquista.
-Antítesi:
Vers 10: cel / núvol. manyacs / cruels.
Vers 29 i 30: cases noves / cases antigues.
Les antítesis fan referència a la gran variabilitat de coses que pot tenir una ciutat noucentista com Brussel·les.
Enumeració al Vers 36 i 37: hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.
Aquesta enumeració mostra diversos aspectes i característiques que té una ciutat noucentista.
Metàfora:
Vers 4: Prades amb ulls d’aigua. Relaciona el prat amb el mar.
En conclusió, Bèlgica és un poema que representa a la perfecció els ideals de l’ordre del noucentisme tant en l’hàbit natural, com l’urbanístic i el social. Josep Carner, d’altra banda, mostra clarament el seu amor cap a Catalunya i un desig de canviar-la i idealitzar-la a l’estil Belga.


BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...