VORA EL BARRANC DELS ALGADINS

VORA EL BARRANC DELS ALGADINS

de Teodor Llorente                                                                                    Per Eva Pérez

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;

jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins

 

Per començar, Vora el barranc dels Algadins pertany al període de la Renaixença, un moviment cultural i nacionalista sorgit a principis del segle XIX, durant la industrialització a Catalunya. Com a conseqüència d’aquesta industrialització van aparéixer dues classes socials noves: la burgesia i el proletariat. La Renaixença va estar promoguda per la burgesia, que pretenia recuperar la literatura i llengua catalanes, les quals en la Decadència havien patit un fort afebliment.

L’obra va ser escrita per Teodor Llorente, un poeta, periodista i polític valencià, a més d’ una de les figures més importants del període de la Renaixença al País Valencià. Va estudiar dret i, més tard, va ser director del diari La Opinión, el qual va transformar en Las Provincias. Uns anys després, va fundar l’entitat cultural Lo Rat Penat, des d’on va promoure l’organització d’uns Jocs Florals (certàmens literaris que difonen una llengua) bilingües. Primerament, escrivia en castellà però influenciat per Marià Aguiló, un dels fundadors de la Renaixença, el va decantar pel català. Les seves obres en català (anomenat llemosí) estan afectades pels temes jocfloralescos (pàtria, fe i amor), els poemes de circumstàncies, el sentimentalisme i l’historicisme. Aquest poema està influenciat pels Jocs Florals. Aproximadament als 50 anys, començà la seva carrera política i va arribar a ser diputat i, més tard, senador a les Corts de Madrid. El poema va ser escrit en la seva època de maduresa i pertany al llibre “Nou llibret de versos”, l’únic de poesia catalana (de l’autor).

Vora el barranc del Algadins, se situa, com el propi títol indica, al barranc dels Algadins, un paisatge de la comarca de la Ribera Alta (País Valencià) que ha sigut transformat per l’home: quan l’autor va escriure aquesta obra era un barranc, però ara és un pla dedicat al conreu de tarongers. Tracta de l’exaltació de la natura i de l’amor que sent l’autor per la seva terra, expressat a través de la descripció del barranc com un lloc ideal (fent referència al tòpic “Locus Amoenus”), i del pas del temps.

Pel que fa a la mètrica, aquest poema està format per quatre estrofes (cobles), les quals inclouen un refrany (vora el barranc dels Algadins) que es repeteix al començament i al final de cadascuna, totes de vuit versos octosíl·labs i, per tant, d’art menor. Té una rima consonant i creu-creuada, que altera acabaments amb mots masculins (als versos 1, 4, 5 i 8 de cada estrofa) amb mots femenins (als versos 2, 3, 6 i 7), per la qual cosa té una estructura de forma 8A/8B/8B/8A/8A/8C/8C/8A. En aquesta composició podem observar principalment dues parts: La primera, que comprèn les tres primeres cobles, ens introdueix primerament els records que el barranc li avoca i, més tard, se centra en la descripció d’aquest paisatge. Aquesta primera part, al mateix temps, és divisible en dos subapartats: la 1a estrofa per una banda i la 2a i 3a per una altra. Mentre que el segon subapartat reflecteix el desig del poeta per veure trets característics d’allà tals com els teuladins cantant damunt les palmeres o els raigs de sol reflectits als corrents d’aigua, entre altres coses, el primer, a més de descriure els tarongers i la masia, esmenta les bones memòries que guarda d’aquest indret. La segona part, que comprèn l’última estrofa, però, plasma la nostàlgia i malenconia que sent en pensar que, amb el pas del temps, arribarà un moment en què ja no podrà gaudir de tal paisatge, tot i que aquest romandrà essent igualment bell.

Encara que no té gaires figures literàries, trobem diverses sinestèsies, al·literacions, metàfores, etc… tot i que les més representatives són la hipèrbole no té lo món millors jardins (v.4), que emfatitza aquesta idealització del barranc, la personificació per ells jo tinc l’ànima presa (v.7), que dóna més importància a totes les memòries que guarda de la seva infantesa relacionades amb el paisatge que no pas a aquest en sí i, per últim, l’hipèrbaton mourà demà les palmes l’aire (v.26) i l’onomatopeia tic-tac (v.21), que representen el pas del temps.

Com a conclusió podem dir que aquest és un dels poemes més representatius de la Renaixença fets al País Valencià on s’aprecia l'amor que sent el poeta pel lloc on va créixer, així com una preocupació pel pas del temps que, arribat el moment, no el deixarà gaudir dels bons records.

A més, opino que aquest poema és bastant entenedor, a excepció d’un parell de paraules com ara espill i gojar, i que expressa molt bé el que el poeta vol transmetre.