"LA PÀTRIA" de Bonaventura Carles Aribau
Bonaventura
Carles Aribau va néixer a Barcelona el 4 de novembre de 1798 i va
morir el 17 de setembre de 1862. Va ser un escriptor, polític i
economista espanyol,
considerat l’iniciador de la Renaixença, concretament amb aquest
poema, La Pàtria.
Amb
una enorme curiositat intel·lectual va estudiar retòrica i poètica
al Seminari Conciliar, va començar a estudiar també hidrostàtica,
estàtica i física experimental a la Junta de Comerç, però no va
poder acabar-los a causa de greus problemes familiars.
Juntament
amb Manuel Rivadeneyra va fundar la col·lecció Biblioteca d’Autors
Catalans.
Aribau va
escriure aquest poema a Madrid quan treballava per al banquer Gaspar
de Remisa. Va ser publicat l´any 1833 en el diari “El Vapor”.
És un regal
d'aniversari al seu cap i, al mateix temps, un cant
d'enyorança de
Catalunya i d'exaltació
de la llengua.
A partir d’aquí es va convertir
en el símbol d’arrencada del moviment conegut després per la
Renaixença i ho va ser per dos motius:
- El primer és perquè exalta de manera romàntica el paisatge del Montseny i el Llobregat.
- I el segon motiu és per ser el primer poema culte publicat segons els nous gustos romàntics.
El
poema segons Carles Riba, té dos temes: un de general, l’evocació
de la pàtria, i un d’especial, l’elogi de Gaspar de Remisa. El
tema “especial” determina el moviment del general, el “general”
cobreix “l’especial” i l’eleva a la dignitat de símbol. I
segons Joaquin Molas: la llengua, que constituïa un dels jocs de la
celebració, lliga un tema amb l’altre i els redueix a un de sol.
Per
Aribau, exiliat de Catalunya només hi ha una possibilitat de
satisfer l’enyorança que sent: la llengua.
És
un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis coples de
vuit versos alexandrins, d’art major els anomenats versos nobles,
amb cesura 6+6 i dos hemistiquis i amb rima creu-creuada, és a dir,
12A/ 12B 12B/ 12A /12C /12D /12D /12C. I consonant masculina i
femenina.
El
poema ports realment per títol La Pàtria. Però ha estat
popularment conegut per Oda a la Pàtria.
Pel
que fa a l'estructura, el poema es divideix
en 5 parts:
Les
dues primeres estrofes formen la primera part.
Introdueixen
el tema. El poeta explica l’allunyament de la pàtria. Ell es troba
sol i enyoradís.
La
primera estrofa
es un repàs a la geografia dels Països Catalans: Montserrat,
Montseny, Montjuic i les Illes Balears.
En
la segona estrofa
identifica el front de la pàtria, el Montseny, amb els parents, els
seus pares, i el so dels torrents amb la veu de la seva mare i els
plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers.
La
segona part esta constituïda per la tercera estrofa:
On
l’autor explica que l’única cosa que el consola, mentre està
lluny de la pàtria, és el record de la llengua catalana.
En
la tercera estrofa el
poeta justifica el perquè de la seva partida de Catalunya. I es
queixa d’haver marxat, perquè ja no sent cantar en català, que és
l’única cosa que el consola.
La
tercera part esta constituïda per les estrofes quarta i cinquena:
Aquestes
estrofes són un elogi a la llengua catalana, en què es defensa
plenament, mitjançant moviments històrics i sentimentals.
En
la quarta estrofa hi
ha la justificació històrica de la importància de la pròpia
llengua: la llengua dels savis que van der costums i lleis. La
llengua dels forts que acataren els reis i defensen els drets. I la
llengua del gran Imperi catalanoaragonès de l’Edat Mitjana.
La
resta de la cobla és una maledicció: diu mori l’ingrat català
que en sentir algú parlar en la seva llengua no plora i s’enyora
de casa seva.
La
cinquena estrofa
continua parlant de la importància
de la llengua. Diu que el català serveix per a comunicar-se amb Déu,
per a somiar cada nit, per a parlar amb ell mateix...
La
quarta part correspon a la sisena i última estrofa
Sisena
estrofa on fa una conclusió de la
llengua. I el poeta s’adreça a Gaspar de Remisa.
Pel
que fa a la forma, el tema de l'enyorança i l'exaltació de la
llengua i de la pàtria, s'expressa utilitzant les següents figures
retòriques.
Hipèrbole:
hi ha bastants exageracions durant el poema.
Metàfores:
Els
turons de serres desiguals (metàfores
de Montserrat)
Alt
palau (metàfora del Montseny que està
vigilant i guarda la tomba del jueu
metàfora de Montjuïc)
Mallorquina
nau (metàfora de les illes Balears)
Comparació:
així d’arbre migrat a terres apartades son gust
perden los fruits e son perfum les flors
Paral·lelisme:
adeu siuau turons, per sempre
adéu-siau, per
lo repòs etern, per lo color més blau
Metonímia:
Les torres de Castella (regió central
espanyola)
Interrogacions
retòriques:
Anàfores:
Ix doncs, ix e crida//
adéu-siau, adéu.
Hipèrbatons:
Son gust perdent los fruits e son
perfum les flors.
LA
PÀTRIA
Adéu-siau,
turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu
tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo
ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes
arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què
val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En
va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me
encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira,
muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
En
llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si,
quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix,
doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix,
e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
Susana Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada