L’ENCÍS QUE FUIG
de Maria Antònia Salvà
de Maria Antònia Salvà
Per Iria Rubio
Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,
rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.
Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici que mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,
rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.
Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici que mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!
María Antònia Salvà és una poetessa que va
néixer al 1869 a Mallorca i va morir al 1958 a Espanya. Era ofre de mare i a
causa de que el seu pare treballava molt durant la etapa d’infància va viure
amb la seva tieta.
És considerada la primera poetessa moderna de
la llengua catalana.
Ella sempre tracta elements de la natura als
seus poemes perquè l’importància que té per a ella la natura és un punt clau
per poder entendre la seva obra. En aquest poema es pot observar que surten
elements naturals com per exemple la boira, la neu, el vent…
Aquest poema forma part del llibre “Espigues
en flor” que Josep Carné va valorar i ajudar a que aquest llibre fos reconegut
per un nombre elevat de persones, i ho va aconseguir. Entre ells dos es va
establir una molt bona relació d’amistat.
El poema tracta sobre el tema de la fugacitat
del temps posant-nos com a exemples elements de la natura. Ella és conscient
que aquesta natura desapareixerà i deixarà una essència i un record, i aquest
sentiment d’allunyament viu en les persones. I en aquest poema s’està referint
a que troba a faltar alguns elements que ha perdut com la juventut, la bellesa
i la vida que passa…
Està format per 5 estrofes de 4 versos
cadascuna , rima encadenada (ABAB…), consonant i versos decasíl.labs es a dir
d’art major.
La primera estrofa ens fa una descripció d’un
paisatge i la fugacitat de la vida.
La segona estrofa ens descriu la juventut
passada .
La tercera estrofa ens fa una contradicció i
enyorança.
La quarta estrofa ens fa una contradicció dels
seus sentimental.
La cinquena estrofa ens parla del dolor que
perdura en ella.
Figures retòriques que he trobat són:
Antítesis: d’exquisita rencança i consirosa i
plaent.
Hipérbaton: “ boira que el cim vas fregant
volandera”, “Dins el misteri que esfulla les roses veig la Bellesa qui passa i
somriu”, “jo l’he sentida quan passa pel món, que en sa escomesa ja duu
l’enyorança”
Enumeració: del 1 vers al 5.
Epitet: rous matinals.
Exclamacions: al vers 17 i 20.
Polisindenton: “de tot quan fuig o qui passa,
o qui vola”
Anàfora: “ Oh aquell desfici que mai
s’agombola! Oh aquella amor consitosa o plaent”
Pregunta retòrica: el 15 i 16 vers.
Personificació : es fa una personificació
aquests elements signe de neu, misteri, Bellesa i vida
La meva conclusió es que la vida passa molt
ràpid i que la poetessa enyora la seva etapa de juventut i la seva bellesa que
han fugit de seguida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada