La balada de la garsa i l'esmerla

“La balada de la garsa i l'esmerla” de Joan Roís de Corella. 

Per Marta Solà

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".


 
Aquest poema va ser escrit per Joan Roís de Corella, escriptor que va néixer a Gandia entre el 1433 i el 1443 i va morir a València el 1497, també va ser cavaller i mestre en teologia.
La seva vida i la seva obra van ocórrer en aquesta frontera difusa i plural entre l'Europa de l'Edat
Mitjana i la del Renaixement, va ser el primer poeta que en llengua catalana en qui podem percebre
influències del Renaixement, per aquest motiu, va ser un dels millors poetes valencià de la segona
meitat del segle XV.
Normalment escrivia literatura religiosa i doctrinal, però en aquest poema té una temàtica amorosa
que segueix els esquemes de la poesia trobadoresca i l’amor cortès, va ser escrit en occità.

Aquest poema pertany al segle d'or on la poesia catalana viu una de les èpoques més brillants.
És considerat el més gran representant de l'humanisme renaixentista dels països de llengua catalana.
La balada era un gènere que els trobadors utilitzaven per cantar històries d’amor, sempre amb
acompanyament musical i fins i tot es podia dansar.
El tema principal del poema de “La balada de la garsa i l’esmerla” és la mort per l’amor, el seu
argument desenvolupa una història entre una garsa i una merla, un amor no correspost.
Aquest poema es pot dividir en dues parts. La primera part, els deu primers versos, són decasíl·labs,
amb rima femenina consonant creu-creuada, és a dir, formada per paraules planes (Cobla) i amb els
dos versos finals aparellats (ABBA CDDC EE).
La segona part, la declaració amorosa (la balada), la constitueixen catorze versos de vuit i quatre
síl·labes (octosíl·labs i tetrasíl·labs) de rima consonant amb l’esquema de rima encadenada:
8A/4B/8A/4B/8A/8C/4D/8C/4D/8C/8A/4E/8C/4E/8C 
Aquest poema està dividit en dues parts, la primera és una descripció dels ocel
ls (característica dels poemes trobadorescs). En primer lloc ens presenta una garsa i una merla que representen l’amor entre la dama i el trobador. El primer quartet presenta la garsa, el segon la merla i, finalment, l’apariat anuncia la balada que canten.
Aquesta part va des del primer vers fins al 10 inclòs. I la segona part és la balada, aquí observem que és una història de l’amor no correspost, que si la dama no mira al poeta aquest morirà a causa del desamor d’aquesta. Si ell mort provocaria un dolor a la dama, ja que ella serà la responsable de la seva mort. Aquesta part va des del vers 11 fins al final.

Pel que fa a les figures retòriques, en els dos primers versos trobem un epítet (Amb els peus verds,
els ulls i celles negres/ plomatge blanc, ha clissat una garsa), ja que els adjectius remarquen una
qualitat que és pròpia del substantiu a qui acompanya.
En el primer-segon i vuitè vers trobem dues asíndetons.

En el primer-segon vers (Amb els peus verds, els ulls i celles negres/ plomatge blanc, ha clissat una garsa) i en el vuitè vers (capaç de dir les gràcies de tal perla). Consisteix en l'omissió deliberada i l'autor els ha utilitzat amb fins rítmics o estètics.
A continuació observem una personificació bastant clara en el vers 19 (la trista mort).
I finalment observem un seguit de perífrasis en els versos 21 i 25 (que el mal que tinc no fugi de mi/
que hagi per vós jo de morir), ja que es produeix la substitució d’una paraula per mitjà d’unes altres
que expressen el mateix contingut.

Aquest poema ens ha arribat fins avui en dia per un motiu molt evident, que ja he comentat anteriorment. Joan va ser el primer poeta de llengua catalana en qui podem percebre influències del
Renaixement, per aquest motiu, va ser un dels millors poetes valencià de la segona meitat del segle
XV i avui en dia el seguim recordant 6 segles després.

La meva impressió personal sobre aquest poema és positiva, ja que m’han agradat les característiques que utilitzava Joan per transmetre els sentiments i també el fet d’utilitzar una tècnica com l’al·legoria per representar l’amor entre una dama i un trobador a través d’ocells.