CANÇONETA INCERTA

Josep Carner: Cançoneta incerta

Introducció

La figura de Josep Carner com a poeta està vinculada al Noucentisme, que era un moviment polític i filosòfic iniciat per intel·lectuals vinculats a l’obra política de Prat de la Riba i la Lliga Regionalista, que té el seu inici simbòlic l’any 1906. Carner va plasmar el nou ideal estètic en Els fruits saborosos (volguda antítesis del Modernisme). Aquest poemari exemplifica els valors que vol promoure el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa.

Tema

La vida, qué és i cap on ens encamina?

El títol “Cançoneta incerta”:

Fa referència a l’assumpte del poema. Per a Josep Carner aquest poema és l’expressió de la vida oberta a opcions forçosament arriscades.

Estructura del poema

El poema compost per tres octaves anisosil·làbiques (versos d’una mateixa estrofa amb diferent mètrica) d’art menor, presenta dos grans blocs:

• El primer, que comença i acaba amb l’exclamació – pregunta “aquest camí tan fi tan fi, qui sap on mena (!) (?)”, està format per les dues estrofes inicials.
• El segon remarca la incertesa amb caràcter anafòric: Qui sap... Qui sap... Qui sabrà” i la formula explícitament al final, està format pels versos de la darrera estrofa.

Introducció (primera estrofa)

El poeta se situa davant del camí tènue que se li obre al davant i que és símbol de la vida. No se sap on ens durà; el camí obre diverses possibilitats de marxa contraposades.

Desenvolupament (segona estrofa)

El caminant s’enfronta als mateixos dubtes que planteja desenvolupant la imatge del camí. La contraposició es planteja ara per saber si és “drecera del gosta, rossola ingrata” (un trajecte dret i curt però feixuc i arriscat ) o si es tracta de un “camí d’enamorat, colgat de mata” (un trajecte amable); però, així i tot, aquest camí tan amable pot ser un parany, “un recer per adormir qui passa pena”. El poeta tanca l’estrofa amb l’exclamació inicial convertida en pregunta: “Aquest camí tan fi tan fi qui sap on mena?”

Conclusió (tercera estrofa)

Carner canvia el tipus de pregunta, però no pas el seu contingut. El camí acull l’hoste, però el caminant indecís no sap si amb tristesa o alegria; també ignora si el corriol morirà sota la brosta. El camí es davant seu; no hi ha cap altre i el convida a tirar enllà cap a paratges incerts (personificacions). El poeta, a la fi, esdevé caminant. Clou el poema donant l’única resposta possible a les preguntes: accepta que cada dia que comença, que cada via és camí incert. Amb aquesta resposta, per altra banda, s’identifica explícitament el camí i la vida (metàfora), tal com ja entenia el lector des del principi.

Forma

Són estrofes de vuit versos, com si fossin cobles, que combinen versos aparellats de set i quatre síl·labes, amb una rima consonant encadenada (ABAB). Es produeix l’alternança de rimes masculines i femenines. L’estrofa pren una estructura del tipus: 7a, 4b, 7a, 4b, 7c, 4b, 7c, 4b.

Rima interna als versos 1 i 15: Aquest camí tan fi, tan fi, Versos 3 i 7 amb encavallament: és a la vila o al pi / de la carena. Però: - No passis – diu un vel/ de teranyina

Recursos lingüístics i retòrics

El vocabulari utilitzat és precís i ric. La doble metàfora que clou el poema explicita la identificació que fa el poeta, ja des del primer vers, “vida” i “camí” i obre una imatge que no s’acaba de desenvolupar. També es deu poder considerar metonímia la connotació que pren “la vila” i el “pi” a la primera estrofa. Els elements naturals són tractats com a humans (personificació del “camí”, “trist o somrient”) i, fins i tot, poden parlar, com el “lliri blau” o el “vel de la teranyina” (prosopopeia). La repetició subratlla l’aparent poca entitat d’aquest camí “tan fi tan fi” o remarca la força de la criada del lliri blau, “Vine, vine!” (geminació). S’aprecien anàfores als versos 17,19,21

Conclusions

Josep Carner, en el poema, reflecteix la vida com un camí obert cada dia a l’atzar, sense seguretats definitives. Aquesta inseguretat vital inquieta el poeta que sembla que vulgui aturar el temps amb preguntes reiterades i deixar d’avançar vida enllà. Finalment, però, accepta la realitat: més enllà de les lògiques preguntes sobre la vida, cal acceptar les incerteses i viure sense seguretats definitives. Josep Carner ha sabut expressar els seus sentiments al poema d’una manera senzilla, eficaç i viva. El poema resultant és de bon d’entendre. Qualsevol s’hi pot sentir identificat.

Dilan Pérez