"La pàtria" de BONAVENTURA CARLES ARIBAU
Carles
Aribau i Farriols (1798-1862) va escriure aquest poema a Madrid per a
felicitar al banquer Gaspar de Remisa. Va ser publicada l´any 1833
en el diari “El Vapor”. És un cant d´enyorança de Catalunya i
d´exaltació de la llengua. Va ser considerat com l´iniciador del
Romanticisme català i del fenomen de “La Renaixença”.
És un
poema culte en llengua catalana, el poema té 12 síl·labes, 6
octaves de 8 versos alexandrins amb cesura 6+6 i amb els dos
hemistiquis masculins. La rima és consonant, masculina i femenina i
l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM
MNNM - OPPO OQQO, una estructura creuada, que manté la mateixa rima
en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava, el poema porta
realment el títol La Pàtria, però ha estat popularment conegut per
Oda a la Pàtria.
En la carta
que Aribau escriu al manuscrit del poema i que envia al seu amic
Francesc Renart i Arús, hi exposa el motiu d’haver escrit l’Oda
i li encomanà de corregir-la i de remetre-la a l’impressor Antoni
Bergnes de les Cases.
La
Pàtria presenta dues finalitats: una de general, elogiar la
pàtria i l’elogi de Gaspar Remisa. Mitjançant la primera
intenció, Aribau vol agradar el seu patró, el qual lloa a la
darrera octava del poema.
A la
primera estrofa Aribau lamenta la pèrdua per sempre, de la llengua
catalana. És un plany, un comiat resignat d’una pàtria entesa com
a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliui Victor Revolta.
L’evocació
de la pàtria es fa com el d’un paisatge. Aquesta opció prengué
força amb el Romanticisme.
La segona
estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de
l’enyorament, de l’elegia. Ara s’associa el paisatge amb la
família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.
La tercera
estrofa és també un cant d’enyorament perquè sembla una última
maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada.
Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua de Josep Pau
Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en
el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi a la llengua,
almenys fem-li un recer per recordar-la.
En quarta
estrofa el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació,
un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del
món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir
un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho
amb el propòsit de l’obra perquè la grandesa s’encomana a l’amo
i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró. Aquí es
venç al castellanisme.
A la
cinquena estrofa torna l’evocació del què podia haver estat i no
és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i
transcendental, doncs és amb la que usa quan es troba sol i parla
amb el seu esperit.
I a la
sisena estrofa Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb
l’exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró, a qui
equipara simbòlicament amb la Pàtria.
Paula Franco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada