dimarts, 3 de maig del 2016

LA PÀTRIA




"La pàtria" de BONAVENTURA CARLES ARIBAU

Carles Aribau i Farriols (1798-1862) va escriure aquest poema a Madrid per a felicitar al banquer Gaspar de Remisa. Va ser publicada l´any 1833 en el diari “El Vapor”. És un cant d´enyorança de Catalunya i d´exaltació de la llengua. Va ser considerat com l´iniciador del Romanticisme català i del fenomen de “La Renaixença”.

És un poema culte en llengua catalana, el poema té 12 síl·labes, 6 octaves de 8 versos alexandrins amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins. La rima és consonant, masculina i femenina i l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava, el poema porta realment el títol La Pàtria, però ha estat popularment conegut per Oda a la Pàtria.
En la carta que Aribau escriu al manuscrit del poema i que envia al seu amic Francesc Renart i Arús, hi exposa el motiu d’haver escrit l’Oda i li encomanà de corregir-la i de remetre-la a l’impressor Antoni Bergnes de les Cases.
La Pàtria presenta dues finalitats: una de general, elogiar la pàtria i l’elogi de Gaspar Remisa. Mitjançant la primera intenció, Aribau vol agradar el seu patró, el qual lloa a la darrera octava del poema.

La estructura del poema:
A la primera estrofa Aribau lamenta la pèrdua per sempre, de la llengua catalana. És un plany, un comiat resignat d’una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliui Victor Revolta.
L’evocació de la pàtria es fa com el d’un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme.
La segona estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de l’enyorament, de l’elegia. Ara s’associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.
La tercera estrofa és també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la.
En quarta estrofa el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho amb el propòsit de l’obra perquè la grandesa s’encomana a l’amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró. Aquí es venç al castellanisme.
A la cinquena estrofa torna l’evocació del què podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, doncs és amb la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit.
I a la sisena estrofa Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb l’exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.

Paula Franco 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...