LA CIUTAT LLUNYANA

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir. 

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. 

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, 

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. 

Comentari de text

Màrius Torres (Lleida 1910 – Sant Quirze Safaja 1942), un poeta de gran musicalitat i profunditat, és l'autor d'aquest poema, que va ser escrit el 5 de març de 1939.

Aquest poeta ingressà al 1935 al sanatori de Puig d'Olena a causa de tuberculosi, cosa que va influir en la seva obra.

El temes que tractava eren sobre  la mort, el temps, la solitud, etc.

L'obra de Màrius Torres va ser escrita durant el període de la Guerra Civil i postguerra, motius pels quals es reflecteix a la seva obra el sofriment que patia el dia a dia.

La Guerra Civil va causar males conseqüències sobretot a Catalunya; molts catalans van haver de marxar a l'exili i la llengua catalana va perdre molta importància, ja que es va acabar prohibint per Franco i només s'utilitzava d'amagat.

A partir de la proclamació de la Segona República Espanyola al 1931, els catalans havien confiat  obtenir un futur més ple i lliure.

Aquest poema va ser escrit encara no, un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin acabat d'ocupar el territori català.

El tema del poema és l'esperança del poeta de recuperar allò perdut en la derrota.

Primerament, ens situa en el temps de la derrota de la Catalunya esperançada amb ideals republicans i de llibertat els quals són enterrats sota les runes a mans dels feixistes. Seguidament recorre a la Pàtria demanant ajuda i protecció als seus fills que mai trairà, i esperant que els parli. A continuació desitja que arribi una nova generació que segueixi la construcció de la ciutat d'ideals que ja s'havia començat i que està sent desfeta en aquests temps d'opressió. Al final, explica que la ciutat ideal tindrà una veu amb tanta força que arribarà a tots els racons i donarà ànims a tots els derrotats i esperançarà tots els exiliats.

El poema és un sonet de versos alexandrins, és a dir, una forma estròfica formada per 14 versos distribuïts en dos quartets inicials i dos tercets finals.

En el primer quartet, Màrius Torres situa al lector en els temps finals de la Guerra Civil, que són temps de derrota per a Catalunya degut a la invasió feixista en que tots els ideals per al qual van lluitar els catalans són abatuts.

El segon quartet, el poeta demana a Catalunya que parli en els seus habitants per donar-los-hi consell. El poeta transmet un pessimisme pel fet de que ja no poden guanyar la guerra, però alhora, també l'esperança d'un futur en el qual les noves generacions continuïn la realització dels ideals catalanistes i republicans.

En els dos últims tercets, l'escriptor desitja oblidar la ciutat derrotada i vol una altre ciutat ideal en el futur per sobre les etapes del temps que han viscut. Aquesta nova ciutat serà innovadora, coneguda per tots els racons i animarà als vençuts a fer camí i continuar vivint.

El gènere literari d'aquest text és lírica i la seva forma d'expressió és una narració subjectiva. Hi ha un únic narrador intern i és testimoni dels fets.

La ciutat llunyana és un sonet de versos alexandrins amb el següent esquema de rima:

12A/12B/12A/12B // 12C/12D/12C/12D // 12E/12F/12E/12F // 12G12H12H.

La rima és consonant i d'art major.

En aquest poema hi trobem els següents recursos estilístics: En el títol s'identifica una metonímia, on es designa una realitat (país) amb el nom d'una altre (ciutat).

Al primer vers hi trobem una metàfora: “el braç potent de les fúries aterra”, que fa referència als enemics dels catalans. En el segon vers apareix el recurs de la metonímia ja que a Catalunya se la denomina “ciutat”: “la ciutat d'ideals”.

En el quart vers hi ha una personificació de la Pàtria , en la qual es nega que la terra tingui la qualitat humana de poder mentir o trair: “-la terra no sabrà mai mentir.”

En el segon quartet, en els versos cinc i sis hi torna haver una personificació de Catalunya en què demana que parli als habitants: “que la teva veu pura ens parli”.

Al vers vuit hi identifiquem una metàfora d'extremat simbolisme que presenta el desig d'una nova generació per continuar endavant el somnis ideals que volien bastir: “braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”.

Trobem un asíndeton en el  primer tercet a causa per la falta de conjuncions: “Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha prou...” i a la vegada hi localitzem un hipèrbaton ja que s'altera l'ordre lògic de les paraules.

En els versos dotze i tretze el poeta combina una metàfora amb una personificació per tal de transmetre la idea que el país ideal té empenta i fe: “La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins...”.

Finalment, a l'últim vers, el poeta utilitza una nova metàfora per donar esperança als exiliats, els quals són anomenats “peregrins” a causa del seu caràcter viatger.

En aquest poema l'autor mostra el desig reiterat de reconstruir la seva Pàtria. Remarca la idea de derrota i intenta no perdre l'esperança. És un poema clarament de postguerra.

Com tots els altres autors d'aquest període històric, Torres sent un desig d'odi i de venjança cap als seus enemics i vol recuperar allò que tant estima.

Meryem El Adraoui