A MALLORCA DURANT LA GUERRA CIVIL

A Mallorca, durant la guerra civil 

 Bartomeu Rosselló-pòrcel

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s'hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

Barcelona, setembre 1937

Autor: 

Bartomeu Rosselló-Pòrcel  va néixer a Ciutat de Mallorca el 1913. Féu els seus estudis primaris al col·legi dels pares teatins i estudià a l’institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar, qui li va encomanar l’interès per la literatura. Més tard, a la Facultat de Filosofia i Lletres coneix Carles Ribes, professor seu, i Salvador Espriu.

L’any 1933 va participar en un creuer pel mediterrani amb un grup d’universitaris, entre els quals es trobava Salvador Espriu. Alguns dels seus poemes són fruit d’aquesta experiència.

S’autoanomenà català de Mallorca i es va preocupar de la incorporació de la literatura de les illes Balears als corrents peninsulars.     

En començar la guerra civil espanyola se’n tornà a Barcelona i va col·laborar en diverses tasques culturals a la rereguarda, fins que, sobtadament, emmalalteix dels pulmons (tuberculosi) i, es traslladat al sanatori del Brull el 1938, mor als 24 anys. 

Obres: 

Els reculls Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934) poden considerar-se les primeres provatures i revelen les influències rebudes d'una banda de l'anomenada Escola Mallorquina, pel que fa a la contenció del sentiment i la forma treballada, i, de l'altra, la influència rebuda del seu mestre de jove, Gabriel Alomar, pel que fa a la recerca de la sonoritat de les paraules i per la tria temàtica.

Imitació del foc apareix poc després de la seva mort, prologada per Antoni M. Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba, i dedicada a Salvador Espriu.

L’ obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel és curta, com també ho fou la seva vida. Té un punt en comú amb Màrius Torres: la seva inquietud i el seu intent d’acomplir-la en l’encant suggestiu dels mots i en la musicalitat del poema. No s’evadeixen en la poesia sinó que, escrivint se senten més lliures i més forts, i Rosselló-Pòrcel, com indica Riba en la Memòria que li dedica “ sentint-se per ella si no salvat, salvable”.

Tant Quadern de sonets com Imitació del foc queden dins del marc de la poesia pura. Rosselló-Pòrcel fou influït directament pels poetes castellans de la Generació del 27, i intentà bastir la poesia pura a través del Barroc.

No solament imità la poesia de Góngora en els trops i en els recursos formals, sinó que també imità els poetes barrocs catalans.

Assajà també els motius populars. Una altra faceta del poeta foren les seves provatures en el camp del surrealisme.

Context i influències:

 

Durant els anys en que fa els estudis a Barcelona, Rosselló-Pòrcel té ocasió de situar-se en l’ambient cultural sorgit de la Segona República, i també de participar en els moviments socials i polítics del moment. Allà pren contacte amb Carles Riba, que per a ell serà sempre una referència intel·lectual. Ja a Madrid, s’acostarà personalment als poetes del grup del 27.  Aquestes influències, i la l’Escola Mallorquina, donaran com a resultat una poesia en què es detecten tres ingredients fonamentals: purisme, surrealisme i neopopularisme.

El cop militar de 1936, i l’esclat de la guerra civil, durà a l’exili una part dels intel·lectuals compromesos amb els ideals republicans. Els més joves han estat agrupats sota l’etiqueta de generació del 36, tant en el cas de la literatura catalana com de la castellana.

Es poden considerar adscrits a la generació del 36 escriptors com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Maria Boix i Selva, Joan Teixidor, Rosa Leveroni, Màrius Torres i el mateix Rosselló-Pòrcel. A part de l’edat, el que els uneix és l’experiència de la guerra. Però a la majoria els va unir la resistència cultural en l’àmbit de la llengua catalana. Aquesta resistència cultural va tenir un referent essencial en la figura de Rosselló-Pòrcel. “Sense Rosselló-Pòrcel, no s’explicaria el sentit ni les tendències d’una part de la poesia més jove”, va escriure Carles Riba el 1951.

En els anys posteriors a la guerra civil el desenvolupament de la poesia catalana va tenir l’empara més habitual en les tertúlies literàries i en grups com Amics de la Poesia o el posterior Amics de Rosselló-Pòrcel (1944) que considerava que davant la decadència que s’acostava calia fer un pas endavant, i que els poetes de la seva generació havien de tractar d’agermanar tradició amb modernitat, pairalisme i universalitat, salvar l’abisme que separa la cultura catalana de la cultura del món”. La figura de Rosselló-Pòrcel àestendard d’aquest moviment.

La presència de Rosselló-Pòrcel en la poesia posterior al 1939 és notable en les generacions insulars dels anys cinquanta i seixanta, i encara amb vigor en les següents.

Anàlisi del poema: 

A Mallorca durant la guerra civil va ser escrit a Barcelona el setembre del 1937, quan Mallorca estava en mans feixistes. Va ser publicat a Imitació del foc. Tracta de la nostàlgia d’aquella ciutat agradable i pacífica que s’ha transformat en un camp de mines, de destrosses i pèrdues degut a la terrible guerra civil que ha acabat desolant la zona.

 S’organitza en tres seqüències: la primera és des del vers 1 al 10;  la segona, des del 11 al 17; i per últim, la tercera des del 18 al 19.  

La primera part fins el vers 8 veiem una descripció dels camps verds, de les arbredes, del color blau del mar que es retalla en les muntanyes, de les pedres... En el vers 9 veiem que l’autor no els pot veure directament i en el vers 10 ens confirma que els veu des del records que li provoquen un sentiment d’enyorança.   

En la segona part mostra el present, ho veiem clarament quan diu Ara els jardins... , i els elements de la natura s’han transformat, les herbes que verdejaven, ara cremen; les arbredes són jardins i l’atzur passa a ser el capvespre, amb boires entintades. Tots aquests símbols es poden referir a les conseqüències de la guerra.

I per acabar, en la tercera part el poeta i Mallorca s’uneixen com ho fan la nit i les flames a la fosca. Aquí veiem una metàfora molt contrastada que ens recorda a la poesia barroca del segle XVII. àcontrast llum i foscor.

El lloc descrit és un macro espai, perquè parla d’un lloc gran, de condició real i evocada. Diem que es real i evocada, perquè no és un lloc fictici sinó que existeix de veritat. En la primera part l’autor fa una descripció esquemàtica i en la segona fa una descripció més desordenada. El text es desenvolupa després de la guerra civil.

El gènere literari del text és lírica. La seva forma d’expressió és una descripció subjectiva, ja que narra el paisatge amb sentiment, i el narrador és intern, es veu clarament en el vers 10  “i que em fa tremolar quan et recordo!”

És un poema estructurat en dues estrofes. La primera té 17 versos i la segona en té dos. Els vuit primers versos són octosíl·labs, el vers 9 i el 13 són alexandrins, és a dir de dotze síl·labes, i la resta de versos són decasíl·labs.

No té rima, els versos són lliures, però s’ha de tenir en compte el tipus d’art; en els versos 4, 5, 9 i 10 i del 12 al 19 són d’art major; i els versos 1, 2, 3, 7, 8 i 11 són d’art menor. La seva mètrica és irregular.

En els versos u, nou deu onze i divuit hi ha elisions i en el 12 una sinalefa. En el vers sis hi ha un paral·lelisme, que és una ordenació clara de parts de la frase o frases senceres: “la pluja difícil, la pluja blava”.

També hi trobem encavalcaments en els versos cinc, sis i quinze:

“Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava”

L'encavalcament és un recurs poètic segons el qual una oració es distribueix en més d'un vers.

Als versos u, dos i quatre i observem hipèrbatons ja que es modifica l’ordre sintàctic.

En el poema trobem una sèrie de recursos literaris:

En els versos setze i disset hi ha una antítesi, ja que es contraposen dos sintagmes d’un significat oposat: “somnis de setembre” i “boires entintades de capvespre”.

Al final del poema hi ha una personificació general en tot el poema ja que l’autor tracta Mallorca com si fos una persona.

Podem observar una metàfora en els versos 18 i 19 en que l’autor s’uneix a Mallorca com ho fan les flames a la fosca. Per acabar també trobem una comparació en aquests mateixos versos en que compara el que ell sent per Mallorca amb les flames que es veuen en la foscor durant la nit.

Maria Molina