dimarts, 25 d’abril de 2017

La balada de la garsa i l'esmerla


“La balada de la garsa i l’esmerla” de Joan Roís de Corella

per Ester Jara Lorente

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".


“La balada de la garsa i l’esmerla” és un poema escrit per Joan Roís de Corella que va néixer a València l’any 1435 i va morir al mateix lloc l’any 1497. Va ser cavaller i mestre en teologia.
La seva família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs March i de Joanot Martorell. Va heretar dels seus pares una fortuna que li va permetre dur una vida benestant i lliurar-se al conreu de la literatura.
Joan Roís de Corella va ser un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. Són molt elegants i artificioses les seves proses, on exposa faules mitològiques. Però el cim del seu art en prosa és una obra titulada Tragèdia de Caldesa, descripció d’un desengany amorós.
És un dels autors més importants del segle d’or de les lletres catalanes. Normalment escrivia literatura religiosa i doctrinal, però en aquest cas es decanta per una temàtica amorosa que segueix els esquemes de la poesia trobadoresca i l’amor cortès, malgrat que aquestes convencions literàries ja eren caduques al s. XV. Sembla com si el cavaller fes un exercici de
nostàlgia d’una època que ja està en plena decadència.
La seva obra es pot considerar de transició entre la cultura medieval i el Renaixement, per aquest motiu anava adreçada a un públic aristocràtic que ja era sensible als nous gustos literaris.
Va utilitzar la balada, un gènere que els trobadors utilitzaven per explicar històries d’amor. Corella escriu en un estil retòric i culte, en una prosa cuidada que imita als autors clàssics i que ha estat anomenada pels crítics prosa d’art. La poesia de Joan Roís de Corella es caracteritza per la melodia dels seus versos i per parlar de l’amor des d’una perspectiva desenganyada i trista.
El tema principal del poema és el mal d’amor. L’enamorat apel·la a la mercè de l’estimada, com a últim recurs per seduir-la, ja que ella es mostra cruelment indiferent davant d’un patiment que acabarà abocant-lo a la mort d’amor. Aquest tema és representat per la garsa i l’esmerla.
Potser per la seva vinculació al món eclesiàstic, l’autor opta per expressar els seus sentiments i emocions de forma distanciada, com si es tractés d’un espectador que observa com dues aus, una garsa i una merla, canten les seves desgràcies en forma de balada, una dansa d’inspiració medieval i trobadoresca.
Observem que el poema es divideix en dues parts: la primera trobem que és una descripció dels ocells. En primer lloc ens presenta a la garsa com una cosa alegre i a continuació a la merla com una cosa il·lustre. En la segona part trobem la balada, observem que és una història de l’amor no correspost i que si la dama no mira al poeta, aquest morirà a causa del desamor d’aquesta. Si el poeta arribés a morir, alhora provocaria un dolor intens en la dama, ja que ella
serà la responsable de la seva mort.
La primera part, la descripció dels dos personatges, la formen els deu primers versos decasíl·labs. Per ser més exactes, per una cobla, l’estrofa per excel·lència de la poesia catalana medieval, de vuit versos en dos quartets, en aquest cas amb rima creu-creuada (ABBA CDDC), i un apariat (EE).


Els versos també són els més usuals a la poesia catalana de l’època: decasíl·labs cesurats, és a dir, amb un accent fort a la quarta síl·laba que conforma una cesura i separa el vers en dos hemistiquis, de manera que 10 = 4+6. En tots els casos, el primer hemistiqui és acabat en paraula monosíl·laba aguda. La cesura, a més, coincideix, en set dels deu versos, amb una coma.
Tot seguit, la segona part del poema, la declaració amorosa, presenta la balada pròpiament dita, amb tres quintets anisosil·làbics que alternen versos octosíl·labs i tetrasíl·labs. Els octosíl·labs són cesurats de manera que queda dividit en dos hemistiquis de 4 síl·labes cadascun. La rima de la balada és consonant i encadenada (ababa) i masculina, és a dir, acabada en paraula
aguda.
Anisosil·làbic és el nom que rep un vers quan en una mateixa estrofa els versos
presenten diferent mètriques , nombre desigual o diversa estructuració sil·làbica
Pel que fa a les figures retòriques, en els dos primers versos trobem un epítet (Ab els peus verds, los ulls i celles negres/ plomatge blanc, he vist una garsa) , ja que remarca una qualitat que és pròpia del substantiu que acompanya i d’aquesta manera fa una descripció detallada de la garsa. En el vers vuitè trobem un asíndeton (que pogués de dir les llaors* de tal perla) . A continuació observem una personificació molt clara en el vers 29 (la trista mort) , ja
que vol remarcar que la mort és trista a causa que la dama es mostra indiferent al seu amor. I per últim la metàfora principal del poema representada del vers 1 fins al 10, on el poeta i la dama són representats pels dos ocells: la garsa és la dama i l’esmerla, el poeta.
Com a conclusió final, podem dir que Joan Roís de Corella és un dels autors més importants del segle d’or de la literatura catalana. Joan Roís de Corella, tot i ser sensible a les noves influències literàries, va ser educat en un context cultural medieval i per aquest motiu, utilitza recursos de la literatura trobadoresca en
aquest poema. Malgrat això, la seva importància com a poeta és a causa també en el fet que va introduir en la seva poesia elements renaixentistes com la gran riquesa de la imatge (descripció acolorida de la garsa i l’esmerla) i la participació d’una natura harmònica que facilités l’expressió dels sentiments dels seus protagonistes.
Durant l’ edat mitjana i encara en el Renaixement , era habitual que els autors no titularen els poemes. Així, “La balada de la garsa i l’esmerla” és el títol que va imposar l’editor Ramon Miquel i Planas en la primera edició crítica de textos corellans publicada el 1913.
Com a opinió personal, crec que aquest poema ens demostra l’amor tan incondicional i dràstic que es vivia abans en l’època, fet que avui en dia, i comparant-lo amb la nostra societat, seria impossible de viure. A més a més, utilitza una metàfora on el poeta i la dama són representats pels dos ocells, fet que li dóna bellesa al poema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...