dimecres, 7 de juny del 2017

BÈLGICA



Bèlgica
de Josep Carner
Per Judit Maynou
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres 
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner va néixer a Barcelona l’any 1884, pertany al noucentisme, que és un moviment cultural, d’abast polític que es va iniciar a Catalunya pel 1906 i el 1923.Aquest corrent literari s’oposa als moviments modernista i romàntic i Carner és el màxim representant.A més de poeta, va ser periodista, autor de teatre i traductor del català. Va tenir molts pseudònims però majoritàriament és conegut com el príncep del poetes catalans. Es llicenciat en dret i Filosofa a la universitat de Barcelona, tambéva contribuir a la normalització de la llengua catalana com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Després de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939, es va exiliar primer a Mèxic i després a Bèlgica, on va moríel 1970.
Bèlgica forma part del poemari “Llunyania” publicat a Santiago de Xile. Hi trobem alguns poemes típics de l’exili tema del qual l’autor acostumava a parlar. Aquest conjunt de poemes de Josep pertany a l’època de guerra a Catalunya i reflecteix la seva nostàlgia.
El tema és l’homenatge que fa a la terra quan va haver d’exiliar-se i que a més l’acull, Bèlgica. Josep Carner idealitza aquest país com la nació que els noucentistes voldrien haver tingut a Catalunya. Fa una hipòtesis sobre el seu possible futur quan diu (M’agradaria fer-me vell en un país”)
L’estructura del text es pot dividir en tres parts: tenim una primera part amb una introducció i que es relacionaria amb la primera estrofa en la qual Carner ens descriu Bèlgica, tant el paisatge com la gent. A continuació trobem el desenvolupament del poema que serien la segona i tercera estrofa, l’autor continua el seu caràcter positiu cap a Bèlgica en les seves descripcions, tot i que en la segona estrofa es centra més en aspectes quotidians i a la tercera estrofa intenta transmetre l’harmonia que hi ha en aquest país. En aquesta estrofa descriu la imatge de les persones amb paraigües pel carrer (països centre Europa sempre plou). A l’últim vers tenim la conclusió en la que l’autor s’imagina envellint en una ciutat  que no és la seva terra encara que millor que la seva.
Bèlgica té quatre estrofes de 12, 13,12 i 9 versos respectivament.Utilitza tirades de versos anisosil·làbics, compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6), que fan que el poema tingui una recitació solemne i pausada; també abunden versos decasíl·labs i alguns octosíl·labs, és a dir, d’art menor.
Cal destacar els encavalcaments de “m’agradaria fer-me vell” del vers 2 i 13, les metàfores de “prades amb ulls d’aigua” i “peixos d’or”, les repeticions de la preposició  “de” formant un polisíndeton en el vers 18 i 19  en la frase: “on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats”, la contraposició de manyacs (dòcil) i cruels formant una antítesi i diverses personificacions al llarg del poema. Cal destacar que en el vers 37 fa referència al vers d’un poeta exiliat com és Jordi de Sant Jordi “desert d’amics, de béns e de senyor”.
Carner vol fer homenatge a la terra que l’acollit però no deixa mai de costat a la seva terra natal. Com a conclusió tambépodem dir que aquest poema té com a tòpic literari el locus amoenus en el àmbit urbà. Cal destacar la seva forma idealitzada de veure Bèlgica.

LO PI DE FORMENTOR



Lo pi de Formentor
de Miquel Costa i Llobera
Per Danina Fernández

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui passa sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh!sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com au dels temporals.



Lo pi de Formentor  va ser escrit per Miquel Costa i Llobera (Mallorca 1854-1922), un poeta mallorquí, fill de propietaris rurals. Va viatjar a Paris, on va començar a escriure poesia romàntica. D’aquests poemes, recopilats al poemari Poesies (1885), Lo pi de Formentor, en va ser el més popular. Entre el 1885 y el 1890, va estudiar teologia, per més tard ser
sacerdot i treure’s el doctorat de la carrera. Al 1907 va marxar a l’Orient Mitjà a peregrinar, i anys més tard va morir a una església de Mallorca.

Costa i Llobera es va inspirar per escriure aquest poema en els pins arrelats als penya-segats a la península de Formentor (Mallorca). El poema parla d’un pi fort, que aguanta encara que el vent i les onades el volen arrancar.
Temàticament, el poema es divideix en set parts, cada part correspon a una estrofa, excepte les dues últimes, que formen una part. A la primera estrofa, l’autor descriu l’arbre i expressa el seu amor. A la segona estrofa diu que el pi no pot veure qui està enamorat d’ell, també parla del lloc on Déu l’ha posat, un lloc alt i amb aigua. A la tercera estrofa diu que el sol il·lumina el pi, i els ocells hi volen a prop. A la quarta estrofa diu que l’únic que necessita per viure és el que la naturalesa li proporciona. A la cinquena estrofa, l’autor diu que l’arbre és l’ésser que predomina en el seu paisatge
i parla del mateix com si fos una creació divina. A les dues últimes estrofes, l’autor diu que admira, enveja i estima l’arbre, fins a tal punt que l’anima a imitar la seva puresa.

Pel que fa a la forma, el poema està format per vuit estrofes, de quatre versos alexandrins (14 síl·labes)  i un cinquè hexasíl·lab, amb una rima que segueix l’esquema: 12A/12B/12A/12A/6b.
Pel que fa a les figures retòriques, el poema té personificacions, hipèrbatons, hipèrboles, al·literacions.
Les personificacions s’han utilitzat per donar el protagonisme a l’arbre, que és l’element heroic del poema;  els hipèrbatons volen donar més dramatisme al poema, y les hipèrboles, s’utilitzen per recalcar la grandesa de l’arbre i com domina l’entorn en el que viu.

Com a conclusió Lo pi de Formentor és un poema en el que Miquel Costa i Llobera expressa la bellesa de la natura de Formentera, i recalca com l’arbre sobreviu a tot el que el vol tombar, i que la gent hauria d’agafar aquest exemple com a model personal.

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...