dissabte, 20 de maig de 2017

LA PÀTRIA


LA PÀTRIA
de Bonaventura Carles Aribau
Per Elena Moreno Martín


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

 
Aquest poema titulat “La pàtria” va ser escrit l’any 1833 per Bonaventura Carles Aribau. L’autor va néixer el 4 de novembre de 1798 a Barcelona i va morir el 17 de setembre de 1862 a la mateixa ciutat.
Va ser escriptor, economista, taquígraf i polític. Va estudiar retòrica i poètica al Seminari Conciliar i va utilitzar aquests estudis per escriure textos en català, castellà, llatí i italià. L’any 1820 ingressà a l’Acadèmia de les Bones Lletres i tres anys després esdevingué secretari de la Diputació de Lleida i cofundador del diari “El Europeo”. Va estar influenciat per l’escriptor italià Alessandro Manzoni, fet que va fer que s’iniciés el periodisme romàntic a Catalunya.
L’any 1826 es traslladà a Madrid per treballar pel banquer català Gaspar Remisa on guanyà prestigi escrivint diaris com ara “El Corresponsal”, entre d’altres, del qual va ser director. A part d’aquest càrrec important en l’àmbit de la literatura també ocupà d’altres en el terreny econòmic com per exemple, dirigir la Junta de Duanes i Aranzels.
L’any 1833 pel sant del seu patró, els treballadors decidiren regalar-li un recull de poemes on, el nostre autor, escrigué “La pàtria” perquè tots dos compartien una mateixa llengua, en aquest cas el català, i perquè tots dos trobaven a faltar les seves terres.
Per tant, aquest poema publicat al diari “El vapor”, va ser considerat el punt de partida de la Renaixença catalana, al segle XIX, a causa de l’exaltació romàntica del paisatge, en aquest cas del Montseny i el Llobregat, i per ser el primer poema culte publicat segons els nous gustos romàntics.
Més tard, havent renunciat a la pensió que li pertocava, es traslladà de nou a Barcelona on viurà malalt fins a la seva mort.
Finalment, l’any 1884 Bonaventura Carles Aribau és homenatjat amb una escultura al Parc de la Ciutadella.

En relació al tema general del poema podem veure que és l’enyorança i, més concretament, l’enyorança a la pàtria i a la llengua perquè, durant tota la composició, observem que viu la seva estada a Madrid com si estigués exiliat per la tristesa que ens transmet al llegir-ho.
Presenta una estructura externa de 6 estrofes formades per 8 versos alexandrins, dit d’una altra manera, per 8 versos dodecasíl·labs amb rima consonant creu-creuada, és a dir, ABBA.
Pel que fa a l’estructura interna podem dividir el poema en 3 parts. En primer lloc les estrofes 1 i 2 on ens parla dels paisatges catalans com la muntanya del Montseny i els compara amb els afectes més propers com la veu de la seva mare i els plors del seu fill.
En segon lloc les estrofes 3, 4 i 5 on el poeta es queixa d’haver marxat, justifica la importància de la pròpia llengua, maleeix les persones que no senten res quan la senten i ens explica la utilitat que se li dóna a aquesta.
En tercer lloc tenim l’última estrofa, la 6, on ens fa una conclusió sobre la llengua i l’obliga a sortir del cos per expressar els sentiments.
Com a curiositat del poema, en l’estrofa 6 podem veure que es dirigeix al patró dient “mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria” però això només ho fa per quedar bé amb ell, ja que el poema era un regal i el que en realitat vol dir en comptes de patró, és pàtria. Per tant, el significat dels versos varia perquè ja no és que mai deixarà de cantar pel seu patró sinó per la seva pàtria.

Quant a les figures retòriques n’hi ha 4 que són les més representatives. Les hipèrboles que són presents durant tot el poema i les utilitza perquè ens fem una idea dels sentiments tan forts que té per la seva pàtria com per exemple: (v. 11 i 12). “coneixia tan bé lo so de tos torrents/ com la veu de ma mare o de mon fill los plors.” (v. 22) “e veig del Llobregat la platja serpentina” i (v.38) “llengua altra no sent”.
Les metàfores les trobem al principi del poema i les utilitza per descriure llocs i objectes sense dir directament què són, sinó que ens fa pensar. Per exemple: (v.2) “serres desiguals” que farien referència a Montserrat, (v.7) “la tomba del Jueu” que es refereix a Montjuïc perquè abans allò era un cementiri jueu i (v.8) “la mallorquina nau”, referint-se a l’illa de Mallorca.
Finalment, també és important la presència de paral·lelismes i anàfores per embellir els versos i donar-los més expressivitat. Uns exemples de paral·lelisme serien (v.4) “per lo repòs etern, per lo color més blau”, (v.28) “defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis” i “als propis, als estranys, a la posteritat”. I uns d’anàfora com ara (v.41 i 45)“ Ix, doncs/ Ix, e crida”.

Per acabar, podem concloure que aquest poema és important perquè va marcar l’inici i la ideologia dels poetes de la Renaixença donant valor a la llengua i a la cultura catalanes que durant molt de temps van ser, d’alguna manera, menys prestigioses que el castellà i la cultura espanyola.
El poeta ens transmet completament, gràcies a les hipèrboles, tots els sentiments i l’enyorança que té per la pàtria i la llengua pròpies.
Personalment penso que són un poema i un escriptor importants perquè van fer renéixer el català i van fer que, a partir d’aquí, la gent el valorés al nivell de les altres llengües.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...