dimecres, 24 de maig de 2017

LA PÀTRIA




 LA PÀTRIA

de Bonaventura Carles Aribau


per Miquel Redon



(I)
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
 Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
 Per lo repos etern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

(II)
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

(III)
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

(IV)
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

(V)
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
(VI)
Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga l'home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.





Bonaventura Carles Aribau va néixer al 1798 i va morir al 1862, va escriure textos en català castellà llatí i Italià.
Als dinou anys va ser un dels fundadors de la societat filosòfica i va publicar “Ensayos poéticos” una de les seves primeres obres.
Més endavant es va implicar en el periodisme ja que va ser cofundador del primer gran projecte català dins del periodisme romàntic, per això es considera que va ser influenciat per l’escriptor romàntic Alessandro Manzoni .
Desprès va viure a Madrid com a home de confiança la casa de comerç de Gaspar Remisa i va escriure a varis diaris, de vegades utilitzant sinònims com Jacinto Arístides i Ubariso. Finalment va tornar a Barcelona on va morir.

La seva obra poètica en català encara que escassa va ser renovadora i La pàtria és considerada l’obra iniciadora de la renaixença.

La pàtria va ser considerada l’obra iniciadora de la renaixença segons la revista “El Vapor”, bonaventura Carles Aribau la va escriure com a regal per a un banquer, Gaspar Remisa el dia del seu sant durant la seva estància a Madrid i el va publicar a la revista “El Vapor”. Popularment és més conegut com Oda a la pàtria
 Va esdevenir l’obra iniciadora de la renaixença per dos motius: la gran exaltació del paisatge a l’estil romàntic i per convertir-se en el primer poema culte publicat sobre els gustos romàntics.
Principalment tracta dos temes. És un cant d’enyorança a la seva terra natal Catalunya i els elogis cap al seu cap, el banquer Gaspar Remisa.

 La pàtria està formada per sis estrofes de vuit versos cada una, els versos són alexandrins també anomenats dodecasil·làbics  i té rima consonant. En cada vers hi ha una censura que deixa l’estructura en 6+6. 12A/12B/12B/12A/12A/12C/12C/12C...

El tema general és l’enyorança a la seva terra i al seu idioma i els elogis al seu senyor. Les primeres dues estrofes parlen de com l’autor enyora la seva terra fent molta descripció del Montseny, Montjuic i de Mallorca vista a l’horitzó.
De la tercera a la cinquena estrofa parla de que l’únic que li consola mentre és lluny de casa és el català expressat com llengua llemosina, i la última octava l’utilitza per elogiar al seu patró.

Hi ha termes així com la tomba del jueu i la mallorquina nau que es refereixen a Montjuic i a Mallorca i també el llemosí o llengua llemosina que es refereix al català

Utilitza moltes metàfores per descriure la seva terra (Els turons de serres desiguals) la tomba del jueu. Utilitza paral·lelismes repetint adéu-siau per destacar que ja no hi és allà.
Utilitza interrogacions retòriques per trobar de que ha servit que ell abandonés la seva terra.

Com a conclusió cal remarcar que l’autor es refugia en el català ja que és l’únic que li queda de la seva terra, què la pàtria és la obra iniciadora de la renaixença. Tots el servents del banquer es van posar d’acord per cada un fer-li un poema en un idioma diferent al patró i ell clarament va escollir el català. A mi m’ha semblat que és un poema personal de Bonaventura Carles Aribau i que va tenir més èxit del que ell pensava

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...