dilluns, 25 d’abril de 2016

LA PÀTRIA

"LA PÀTRIA" de Bonaventura Carles Aribau



Bonaventura Carles Aribau va néixer a Barcelona el 4 de novembre de 1798 i va morir el 17 de setembre de 1862. Va ser un escriptor, polític i economista espanyol, considerat l’iniciador de la Renaixença, concretament amb aquest poema, La Pàtria.
Amb una enorme curiositat intel·lectual va estudiar retòrica i poètica al Seminari Conciliar, va començar a estudiar també hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç, però no va poder acabar-los a causa de greus problemes familiars.
Amb dinou anys, va ser un dels fundadors de la Societat Filosòfica.
Va rebre influències de l'escriptor italià romàntic Alessandro Manzoni.
Juntament amb Manuel Rivadeneyra va fundar la col·lecció Biblioteca d’Autors Catalans.
Aribau va escriure aquest poema a Madrid quan treballava per al banquer Gaspar de Remisa. Va ser publicat l´any 1833 en el diari “El Vapor”. És un regal d'aniversari al seu cap i, al mateix temps, un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua. A partir d’aquí es va convertir en el símbol d’arrencada del moviment conegut després per la Renaixença i ho va ser per dos motius:
  • El primer és perquè exalta de manera romàntica el paisatge del Montseny i el Llobregat.
  • I el segon motiu és per ser el primer poema culte publicat segons els nous gustos romàntics.
El poema segons Carles Riba, té dos temes: un de general, l’evocació de la pàtria, i un d’especial, l’elogi de Gaspar de Remisa. El tema “especial” determina el moviment del general, el “general” cobreix “l’especial” i l’eleva a la dignitat de símbol. I segons Joaquin Molas: la llengua, que constituïa un dels jocs de la celebració, lliga un tema amb l’altre i els redueix a un de sol.
Per Aribau, exiliat de Catalunya només hi ha una possibilitat de satisfer l’enyorança que sent: la llengua.
És un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis coples de vuit versos alexandrins, d’art major els anomenats versos nobles, amb cesura 6+6 i dos hemistiquis i amb rima creu-creuada, és a dir, 12A/ 12B 12B/ 12A /12C /12D /12D /12C. I consonant masculina i femenina.
El poema ports realment per títol La Pàtria. Però ha estat popularment conegut per Oda a la Pàtria.
Pel que fa a l'estructura, el poema es divideix en 5 parts:
Les dues primeres estrofes formen la primera part.
Introdueixen el tema. El poeta explica l’allunyament de la pàtria. Ell es troba sol i enyoradís.
La primera estrofa es un repàs a la geografia dels Països Catalans: Montserrat, Montseny, Montjuic i les Illes Balears.
En la segona estrofa identifica el front de la pàtria, el Montseny, amb els parents, els seus pares, i el so dels torrents amb la veu de la seva mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers.
La segona part esta constituïda per la tercera estrofa:
On l’autor explica que l’única cosa que el consola, mentre està lluny de la pàtria, és el record de la llengua catalana.
En la tercera estrofa el poeta justifica el perquè de la seva partida de Catalunya. I es queixa d’haver marxat, perquè ja no sent cantar en català, que és l’única cosa que el consola.
La tercera part esta constituïda per les estrofes quarta i cinquena:
Aquestes estrofes són un elogi a la llengua catalana, en què es defensa plenament, mitjançant moviments històrics i sentimentals.
En la quarta estrofa hi ha la justificació històrica de la importància de la pròpia llengua: la llengua dels savis que van der costums i lleis. La llengua dels forts que acataren els reis i defensen els drets. I la llengua del gran Imperi catalanoaragonès de l’Edat Mitjana.
La resta de la cobla és una maledicció: diu mori l’ingrat català que en sentir algú parlar en la seva llengua no plora i s’enyora de casa seva.
La cinquena estrofa continua parlant de la importància de la llengua. Diu que el català serveix per a comunicar-se amb Déu, per a somiar cada nit, per a parlar amb ell mateix...
La quarta part correspon a la sisena i última estrofa
Sisena estrofa on fa una conclusió de la llengua. I el poeta s’adreça a Gaspar de Remisa.
Pel que fa a la forma, el tema de l'enyorança i l'exaltació de la llengua i de la pàtria, s'expressa utilitzant les següents figures retòriques.
Hipèrbole: hi ha bastants exageracions durant el poema.
Metàfores:
Els turons de serres desiguals (metàfores de Montserrat)
Alt palau (metàfora del Montseny que està vigilant i guarda la tomba del jueu metàfora de Montjuïc)
Mallorquina nau (metàfora de les illes Balears)
Comparació: així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum les flors
Paral·lelisme: adeu siuau turons, per sempre adéu-siau, per lo repòs etern, per lo color més blau
Metonímia: Les torres de Castella (regió central espanyola)
Interrogacions retòriques:
Anàfores: Ix doncs, ix e crida// adéu-siau, adéu.
Hipèrbatons: Son gust perdent los fruits e son perfum les flors.


LA PÀTRIA
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.



Susana Sánchez 

9 comentaris:

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...