dimecres, 7 de juny de 2017

BÈLGICA



Bèlgica
de Josep Carner
Per Judit Maynou
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres 
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner va néixer a Barcelona l’any 1884, pertany al noucentisme, que és un moviment cultural, d’abast polític que es va iniciar a Catalunya pel 1906 i el 1923.Aquest corrent literari s’oposa als moviments modernista i romàntic i Carner és el màxim representant.A més de poeta, va ser periodista, autor de teatre i traductor del català. Va tenir molts pseudònims però majoritàriament és conegut com el príncep del poetes catalans. Es llicenciat en dret i Filosofa a la universitat de Barcelona, tambéva contribuir a la normalització de la llengua catalana com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Després de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939, es va exiliar primer a Mèxic i després a Bèlgica, on va moríel 1970.
Bèlgica forma part del poemari “Llunyania” publicat a Santiago de Xile. Hi trobem alguns poemes típics de l’exili tema del qual l’autor acostumava a parlar. Aquest conjunt de poemes de Josep pertany a l’època de guerra a Catalunya i reflecteix la seva nostàlgia.
El tema és l’homenatge que fa a la terra quan va haver d’exiliar-se i que a més l’acull, Bèlgica. Josep Carner idealitza aquest país com la nació que els noucentistes voldrien haver tingut a Catalunya. Fa una hipòtesis sobre el seu possible futur quan diu (M’agradaria fer-me vell en un país”)
L’estructura del text es pot dividir en tres parts: tenim una primera part amb una introducció i que es relacionaria amb la primera estrofa en la qual Carner ens descriu Bèlgica, tant el paisatge com la gent. A continuació trobem el desenvolupament del poema que serien la segona i tercera estrofa, l’autor continua el seu caràcter positiu cap a Bèlgica en les seves descripcions, tot i que en la segona estrofa es centra més en aspectes quotidians i a la tercera estrofa intenta transmetre l’harmonia que hi ha en aquest país. En aquesta estrofa descriu la imatge de les persones amb paraigües pel carrer (països centre Europa sempre plou). A l’últim vers tenim la conclusió en la que l’autor s’imagina envellint en una ciutat  que no és la seva terra encara que millor que la seva.
Bèlgica té quatre estrofes de 12, 13,12 i 9 versos respectivament.Utilitza tirades de versos anisosil·làbics, compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6), que fan que el poema tingui una recitació solemne i pausada; també abunden versos decasíl·labs i alguns octosíl·labs, és a dir, d’art menor.
Cal destacar els encavalcaments de “m’agradaria fer-me vell” del vers 2 i 13, les metàfores de “prades amb ulls d’aigua” i “peixos d’or”, les repeticions de la preposició  “de” formant un polisíndeton en el vers 18 i 19  en la frase: “on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats”, la contraposició de manyacs (dòcil) i cruels formant una antítesi i diverses personificacions al llarg del poema. Cal destacar que en el vers 37 fa referència al vers d’un poeta exiliat com és Jordi de Sant Jordi “desert d’amics, de béns e de senyor”.
Carner vol fer homenatge a la terra que l’acollit però no deixa mai de costat a la seva terra natal. Com a conclusió tambépodem dir que aquest poema té com a tòpic literari el locus amoenus en el àmbit urbà. Cal destacar la seva forma idealitzada de veure Bèlgica.

LO PI DE FORMENTOR



Lo pi de Formentor
de Miquel Costa i Llobera
Per Danina Fernández

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui passa sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh!sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com au dels temporals.



Lo pi de Formentor  va ser escrit per Miquel Costa i Llobera (Mallorca 1854-1922), un poeta mallorquí, fill de propietaris rurals. Va viatjar a Paris, on va començar a escriure poesia romàntica. D’aquests poemes, recopilats al poemari Poesies (1885), Lo pi de Formentor, en va ser el més popular. Entre el 1885 y el 1890, va estudiar teologia, per més tard ser
sacerdot i treure’s el doctorat de la carrera. Al 1907 va marxar a l’Orient Mitjà a peregrinar, i anys més tard va morir a una església de Mallorca.

Costa i Llobera es va inspirar per escriure aquest poema en els pins arrelats als penya-segats a la península de Formentor (Mallorca). El poema parla d’un pi fort, que aguanta encara que el vent i les onades el volen arrancar.
Temàticament, el poema es divideix en set parts, cada part correspon a una estrofa, excepte les dues últimes, que formen una part. A la primera estrofa, l’autor descriu l’arbre i expressa el seu amor. A la segona estrofa diu que el pi no pot veure qui està enamorat d’ell, també parla del lloc on Déu l’ha posat, un lloc alt i amb aigua. A la tercera estrofa diu que el sol il·lumina el pi, i els ocells hi volen a prop. A la quarta estrofa diu que l’únic que necessita per viure és el que la naturalesa li proporciona. A la cinquena estrofa, l’autor diu que l’arbre és l’ésser que predomina en el seu paisatge
i parla del mateix com si fos una creació divina. A les dues últimes estrofes, l’autor diu que admira, enveja i estima l’arbre, fins a tal punt que l’anima a imitar la seva puresa.

Pel que fa a la forma, el poema està format per vuit estrofes, de quatre versos alexandrins (14 síl·labes)  i un cinquè hexasíl·lab, amb una rima que segueix l’esquema: 12A/12B/12A/12A/6b.
Pel que fa a les figures retòriques, el poema té personificacions, hipèrbatons, hipèrboles, al·literacions.
Les personificacions s’han utilitzat per donar el protagonisme a l’arbre, que és l’element heroic del poema;  els hipèrbatons volen donar més dramatisme al poema, y les hipèrboles, s’utilitzen per recalcar la grandesa de l’arbre i com domina l’entorn en el que viu.

Com a conclusió Lo pi de Formentor és un poema en el que Miquel Costa i Llobera expressa la bellesa de la natura de Formentera, i recalca com l’arbre sobreviu a tot el que el vol tombar, i que la gent hauria d’agafar aquest exemple com a model personal.

dijous, 25 de maig de 2017

LA VACA CEGA







LA VACA CEGA
de Joan Maragall
Per Víctor Corbera




Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
més no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

Joan Maragall (1860-1911) nascut a Barcelona. El seu pare era fabricant tèxtil; el 1875 Joan Maragall, va començar a treballar com a aprenent a la indústria familiar. Aquest fou un període que ell mateix definí com d'infelicitat. Començava a escriure poesies en les estones lliures.
 Se li va deixar escollir carrera. Finalment, després d'una forta discussió amb el seu pare, l'octubre de 1879 va deixar la fàbrica per a ingressar a la facultat de dret.

La vaca cega és un poema compost per l'escriptor català Joan Maragall l'any 1893 i forma part de la sèrie Pirinenques. L'autor explica els moviments d'una vaca, cega d'un cop de pedra i d'un tel a l'ull.
 Aquest poema pertany a la seva segona etapa. En aquesta etapa s'alterna el vitalisme amb el decadentisme;
El 1892 va escriure Pirinenques, una obra amb fragments decadentistes i aquell mateix  estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses va escriure La vaca cega.


El poema la vaca cega, tracta la temàtica de la natura. En el poema el poeta ens comunica les emocions que li produeix el paisatge. Així, ens explica els moviments d'una vaca cega d'un cop de pedra.   El poema està compost per versos decasíl·labs, art major i versos blancs. El poema s'estructura en tres tercets un quartet i una dècima reial.


         Del vers 1-6 el poema ens parla d'una vaca cega. Per culpa d'una pedrada a l'ull i a l'altre ull li va sortir un tel que és una capa membranosa.
         Del vers 7-17 ens parla de la seva situació. Ens explica que la vaca va a la font a beure aigua i que esta sola.
         Del vers 17-23 evoca a moments del passat. Ens diu que torna pels camins que es coneix de memòria sota el sol que crema.

Podem trobar les següents figures retòriques: 
Enumeració: Entre els versos 9 i 10 (Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera) acumula un seguit de motius pels quals les altres vaques no van amb ella.
Personificació: Entre els versos 18 i 19 (l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic) ja que les vaques no expressen els seus sentiments
Metàfora: En el vers 21 (orfe de llum) ens diu que la vaca es cega.
Encavalcament: en els verso 5-6, 12-13, 13-14-15, 17-18-19, 19-20, 20-21. 


Com a conclusió diré que l'autor ens intenta transmetre la bellesa del paisatge a partir de la personificació de la vaca com a ésser representatiu de la natura i ens la presenta com si pogués sentir les emocions que les persones sentim. També ens presenta la vaca com cega i ens explica com va a veure aigua. L'aigua és el símbol de la vida, així que ens presenta aquesta tragèdia paral·lelament amb la vida i ens intenta dir que ara la vaca va topant amb tots els elements de la  vida que ara són elements de la mort.”.



dimecres, 24 de maig de 2017

CANÇONETA INCERTA




CANÇONETA INCERTA

De Josep Carner
                                                                     Per Mohamed Bouhaid

Aquest camí tan fi, tan fi, 8a
¿qui sap on mena? 5b
¿És a la vila o és al pi 8a
de la carena? 5b 8a/5b/8a/5b/8c/5d/8c/5d.
Un lliri blau, color de cel, 8c
diu: -Vine, vine-. 5d
Però: -No passis! -diu un vel 8c
de teranyina. 5d

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.

"Cançoneta incerta" és un poema escrit pel poeta Josep Carner. Josep Carner va néixer el 9 de febrer de 1884 a Barcelona i va morir a Brussel·les el 4 de juny de 1970. Va ser un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. També és conegut com el príncep dels poetes catalans, ja que era el màxim representant de la poesia del Noucentisme. Durant la seva vida va publicar diferents obres importants com els fruits saborosos l'any 1906 o el cor quiet l'any 1925.
El noucentisme és un moviment cultural i artístic sorgit a Catalunya a principis del s. XX.

Pel que fa a el tema, tracta sobre els camins que pot escollir una persona durant la seva vida. Està compost d'una gran quantitat de preguntes retòriques en el qual ens fa pensar que mai sabem que pot passar el dia de demà. El camí del qual parla l'autor és la vida.
La primera estrofa està composta de preguntes retòriques sobre el que ens espera segons el camí de la vida que hem triat. La 2 estrofa l'autor pregunta com pot passar la vida segons el camí que hàgim triat. A la 3 i última estrofa l'autor ens diu que segons el camí que hàgim triat tindrem una vida feliç o una vida que ens pot portar a la mort.
 
El poema està compost per tres estrofes de vuit versos. Els versos imparells són octosíl·labs, i els versos parells són pentasíl·labs, per tant, hi ha versos d'art major i versos d'art menor. La rima és
8a/5b/8a/5b/8c/5d/8c/5d.i és consonant.


Pel que fa a les figures retòriques podem trobar una repetició (tan fi, tan fi), una anàfora (és a la vila o és al pi), un epítet (balu, color del cel), una repetició (vine, vine), un apòstrof (en els versos set i vuit), una personificació (un lliri blau, diu), una personificació (-No passis!-diu un vel de teranyina) i una antítesi (trist, somrient). 
 

Com a conclusió, aquest poema ens fa reflexionar sobre el que pot passar en la nostra vida segons les nostres accions que fem. L'autor es dirigeix al lector dient que cada camí que triem serà una vida diferent cap a bona o mala.


CANÇONETA INCERTA



CANÇONETA INCERTA
De JOSEP CARNER
Per Aina Gratacós 
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena!
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine!-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
És un recer per adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient
acull a l’hoste?
qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida!
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.


Cançoneta incerta és una cançó culta que forma part de l’obra Sons de lira i flabiol, un recull antològic que va ser publicat el 1927 per Josep Carner. La cançó és un gènere poètic que es caracteritza per contenir una delicada bellesa i musicalitat.
Josep Carner va néixer el 1884 a Barcelona. Es va llicenciar en Dret i en Filosofia i Lletres. Va ser poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. Va ser anomenat “el príncep dels poetes catalans” perquè amb la seva obra va aconseguir situar la poesia catalana al nivell de la poesia europea d’aquella època, ja que va tenir l’habilitat de reviure el català com a llengua de cultura. Va morir el 1970 a Brussel·les.
Josep Carner va ser el màxim representant de la poesia del moviment noucentista. El Noucentisme és un moviment intel·lectual que es va iniciar l’any 1906 i va sorgir com a oposició del Modernisme. Mentre la ideologia noucentista es basava en la raó, l’ordre i la mesura, el moviment modernista exaltava els sentiments, trencava les normes i era més asimètric. El gènere poètic que predominava era la cançó. A més de Josep Carner, la cançó també va ser utilitzada per diversos poetes cultes com Tomàs Garcés, Joaquim Folguera... El Noucentisme va estar molt present fins al 1923.

El tema del poema és la incertesa de la vida.
És un poema que parla metafòricament de la cançoneta, el camí i la vida, ho podem veure als versos finals:
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.”
En aquest poema la vida és un camí incert, no es pot saber que ens passarà en un futur. El camí mostra com pot ser la vida, ja que en el poema es parla del fet que pot marcar el destí, ser una drecera o un refugi, pot comportar alegries o penes i es pot acabar bruscament com també ho fa la vida.

El poema conté tres estrofes de vuit versos cada una. Es combinen versos aparellats de set i quatre síl·labes. Les rimes són consonants i segueixen un esquema 7a/4b/7a/4b/7c/4b/7c/4b. S’alternen rimes masculines i femenines.
Dividim el contingut del poema en dos grans blocs:
La primera part comença i acaba amb l’exclamació/interrogació: “Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena”, que està a l’inici de la primera estrofa i al final de la segona. Aquest primer bloc parla sobre l'existència d'un camí incert que no se sap on pot portar. El caminant s'enfronta a les possibilitats vàries que ofereix el camí, ja que pot ser un camí ple d'obstacles o un camí agradable: "rossola ingrata, o bé un camí d'enamorat".
La segona part està constituïda per l’última estrofa, ens mostra la incertesa del camí i com el caminant finalment decideix avançar. Això ens està dient metafòricament que el caminant vol viure la vida.


Els recursos formals que utilitza Josep Carner per poder expressar millor el tema del poema són:
  • Personificació: L’autor dóna al camí i als seus elements trets humans com l’habilitat de parlar o la capacitat d’estar trist o somrient: “Un lliri blau, color de cel, diu: -Vine, vine-. Però: -No passis! -diu un vel de teranyina.” “Qui sap si trist o somrient...” Josep Carner fa servir aquestes personificacions per exemplificar com pot ser la vida.


  • Metàfora: El poema en si és una triple metàfora: la cançoneta, el camí i la vida: “I és camí incert cada matí, n'és cada vida.” Les metàfores ajuden a dir que la vida és un camí incert i que no sabem que passarà.


  • Repetició: Es repeteix “tan fi, tan fi” per subratllar l’entitat d’aquest camí, ja que està personificat.


  • Antítesis: Relaciona dos aspectes oposats: “trist o somrient”. Aquesta oposició serveix per expressar que la vida pot comportar diverses coses, que és incerta.


  • Anàfora: Repetició de “Qui sap” i “Qui sabrà” al principi de cada vers per crear incertesa i tensió.


  • Pregunta retòrica: Es fa una pregunta sense esperar resposta: “¿Qui sap si mor sobtadament sota la brosta?¿Qui sabrà mai aquest matí a què em convida?”. L’autor ho diu així per crear incertesa i dubte, també.

Aquesta cançó reflecteix la ideologia noucentista, podem veure que l'autor cuida molt l'ordre i la mesura. La raó i l'elegància ressalten en aquest poema. Ens parla sobre el dubte i la incertesa de la vida.
Personalment, crec que el poema no és del tot difícil de comprendre, però tot i així, utilitza vocabulari bastant culte, que li dóna un efecte més elegant. A més, crec que ens fa reflexionar sobre un tema bastant interessant, i tots ens hi podem sentir identificats.

Podeu escoltar una versió musicada del poema interpretada per Guillermina Mota al següent enllaç.






BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...