dimecres, 1 de juny de 2016

SÚNION! T'EVOCARÉ DE LLUNY





"Súnion! T’evocaré de lluny" de Carles Riba:
Autor:
Carles Riba  va néixer a Barcelona a l’any 1893, i va morir al 1959. Va ser un important poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. Va treballar de catedràtic de grec i va ser membre membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès, i també a Barcelona des del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions.
La seva producció poètica compta amb el Primer llibre d'Estances (1919), el Segon llibre d'Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953).
Carles Riba pertany al moviment del noucentisme, aquest és una corrent cultural i literari de signe clàssic, que es caracteritza pel seu afany de modernitat i d’europeïtzació de la cultura catalana, supòsit que el fa coincidir amb el modernisme.
Poema:
Aquest poema pertany al llibre Les Elegies de Bierville (1943), aquest va ser escrit durant l’exili així que tot el llibre té un to melancòlic i d’enyorança.
Tema:
Tema principal: El tema del poema és l’antic temple de Súnion. Riba vetlla per l’exiliat i li fa conèixer la força de la llibertat que l’obre a l’esperança.
Per Riba, Súnion és el símbol de la cultura clàssica. Durant tot el poema, ens presenta el temple evocant la blancor de les columnes de marbre, el vent i el so del mar. Dalt d’un penya-segat, resistint les onades, fent referència al “seu Sol lleial”, per les precioses vistes d’uns paratges salvatges banyats per la llum daurada. (famós per les postes de Sol)
És una comparació entre la funció de guia pels mariners i el seu desig de tornar a la pàtria, donant-li el toc totalment enyorat i nostàlgic, i crec que donant-nos la sensació d’estar anant contra corrent (gràcies a l’estructura que accelera), que deu ser com se sentia l’autor, davant la impossibilitat d’un retorn.
Creu que pot afrontar totes les adversitats i com el mariner guiat per Súnion, també algun dia podrà actuar com a salvador per tornar a la seva pàtria, gràcies a la força del record del temple.
Estructura:
Aquest poema és un sonet, és a dir, té dos quartets y dos tercets. 2 parts. 1rs 7 vs descriu el temple de Súnion tal i com el recorda. Del 7vs al final, descriu la funció de far que guia al mariner perdut. La estructura és la següent:
  • Primer quartet: Situació del temple, sentiments que té cap a ell i comparació de les seves situacions
  • Segon quartet: Deteriorament del temple, li dona el símbol del far per guiar als mariners i per a ell mateix i Súnion es torna un far vital per el jo poètic
  • Primer tercet: El temple li dona noves forçes al poeta per seguir lluitant i figura de l’exiliat, estava perdut i no veu bé el camí cap a la seva pàtria
  • Segon tercet: Veu el temple com un bon recolzament però borrós, la veu poètica destaca el temple
Forma:
  • Sonet.
  • Versos anisosil·làbics 13,14.
  • Rima lliure: ABAB CDCD EFE GHG.
  • Interacció de feminisme i masculins.


  • Forma de sonet: 14 versos art major: 2 quartets i dos tercets
  • Possibilitat de rima assonant, en la fonètica : ABAB CDCD EFE GHG (seguiria la rima d’un sonet anglès, poc probable)
  • Possibilitat de versos lliures, amb rima ocasional, tot i que la rima típica d’un sonet italià seria de ABBA ABBA CDC DCD


Figures retòriques:
  • V2= Personificació
  • V3=Hipèrbole
  • V4,9,10= Comparació
  • V11,12= Encavallament
  • V13= Al·literació
  • V14= Paradoxa
Conclusió:
El poema ens transmet els seus sentiments de tristesa, per la pèrdua de la seva pàtria; a partir d’un temple (Súnion) amb el qual el poeta es sent identificat pel seu estat ruïnós.

Marc Núñez

dimarts, 31 de maig de 2016

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR





«ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR»


«És quan dormo que hi veig clar» està escrit per Josep Vicenç Foix i Mas. Aquest autor va néixer a Sarrià el 28 de gener de 1893 i va morir el 29 de gener de 1987. Va ser un poeta, periodista i assagista català. Va començar la carrera de dret, però la va abandonar pel seu amor a la literatura. Al 1927 publica «Gertrudis», un llibre de prosa poètica. Després d’un llarg període de silenci, l’any 1947apareix la seva pprimera obra poètica, «Sol, i de Dol». Foix combina la trdició catalana i la combina amb les noves idees, les quals les adopta com originalitat.

L’any 1953, Foix va publicar «On he deixat les claus...», obra a la qual pertany «És quan dormo que hi veig clar». És un poema avanguarda i és un clar exemple d’obra surrealista, perquè utilitza elements imaginatius i mostra els sentiments més personals de l’autor. Va ser escrit al final de la Guerra Civil d’Espanya en 1939.

Fins al final de la Segona Guerra Mundial, Europa va viure una gran multiplicació de moviments plàstics i literaris que manifestaven una actitud contra el món burgés. Aquests moviments es van moure per àmbits de geografia francesa i va haber una sèrie de característiques comunes. A Catalunya els primers avantguardismens van tenir un aire cubista i futurista.

És un text poètic el qual podem dividir en tres estrofes. Cada estrofa parla d’un tema diferent. Podem veure que la primera parla sobre el lloc en el qual es mou, a prop del mar, concretament al Port de la Selva. En la segona estrofa es descriu a ell mateix, mentre que a la tercera estrofa trobem moltes imatges del sexe femení com les petxines o les perles, però també podem interpretar com ens porta al món dels somnis i com en aquell món es veu tot amb més claredat, ja que es pot creure en coses irreals.

El somni de l’esperança cap a la llibertat és el que podem concloure com a tema central d’aquest escrit. També podem apreciar uns altres subtemes com poden ser la identitat de nació o l’orgull cap al seu país.

En el tema de mètrica, el poema està compost per 30 versos, que es divideixen en tres estrofes de 10 versos cada una. Trobem versos heptasíl·labs, és a dir, de set síl·labes. La rima d’aquest poema és consonant i és encreuada (7a7b7a7b7a7b7b7a7a7b).

«És quan dormo que hi veig clar» és un poema on abunden els recursos literaris. Per començar trobem una anàfora. Totes les estrofes comencen per «És quan...», com podem apreciar els següents exemples: «És quan plou que ballo sol» (vers 1), «És quan ric que em veig gepic» (vers 11) i «És quan dormo que hi veig clar» (vers 21). En el vers 2 podem veure que l’autor continua amb una enumeració.
També podem veure que hi ha tres metàfores. La primera la veiem en el 16 quan diu «Planto la meva bandera». Aquí ho interpretem com a signe polític i vol expressar que se sent orgullós de la bandera del país on es troba, el país on va néixer. La segona metàfora que trobem és en el vers 18, «Mato el monstre que no dic». Com es troben al final de la Guerra Civil podem interpretar que el «monstre» es refereix a les persones que han ocupat la seva terra. I per últim, en la tercera estrofa veiem l’última metàfora. «Visc al cor d’una petxina» el vers 24.

Entre els versos 5 i 6 trobem una personificació, «Un ocell fa un giravolt i treu branques una mata». També podem veure dos epítets. Un en el vers 8, «És un ample gira-sol» i un altre en els versos 22 i 30, «Foll d’una dolça metzina». Per últim podem destacar dues antítesis. «És quan dormo que hi veig clar» en el vers 21 i «Foll d’una dolça metzina» en el vers 22.

Per últim també podem apreciar que cada estrofa comença i acaba amb dos versos iguals.

En conclusió, Foix és un dels autors més destacat en la literatura catalana i es veu que se sentia orgullós de la seva terra. També podem destacar que és un poema amb molts recursos literaris i és un escrit que recomano sobretot per a les persones que li agraden somiar i lluitar pels seus somnis.

Petit diccionari:
  • Revolt: Desordenat.
  • Giravolt: Volta completa.
  • Era: Espai de terra.
  • Gepic: Persona que té gep.
  • Masovera: Persona que explora una terra i viu allà.
  • Garric: Arbust semblant a una alzina.
  • Foll: Boig.
  • Comellar: Espai de terra ample.
  • Jaç: Qualsevol cosa per jeure-hi al damunt.
  • Só: Sóc.

    Noèlia Salazar

EL PENDÍS





El Pendís
de Caterina Arderiu

El Pendís és un poema pertanyent a l’obra L’Alta llibertat(1920), escrita per Clementina Arderiu (Barcelona, 6 de juliol de 1889 - 17 de febrer de 1976) que va ser una escriptora catalana pertanyent al moviment noucentista i la obra de la qual va estar influïda sobretot pels escriptors catalans Josep Carner i Joan Maragall. Les seves obres més conegudes són: Sempre i ara (1946) i Cançons i elegies (1916).
En quant a l’obra que ens disposem a analitzar, es tracta d’un poema el tema principal del qual és la dificultat de l’autora per a trobar la seva identitat en la societat.
El poema està format per 6 estrofes de 4 versos de 4 síl·labes i art menor menys en el 4t vers de cada estrofa que és de 8 síl·labes. La rima és assonant i el seu esquema és: 4a 4a 4b 8A 4b 4a 4b.
En quant a l’estructura, el poema està dividit en 6 estrofes: en la primera la autora ens explica que en el passat creia que sentir i ésser era un privilegi del qual només alguns podien gaudir, en la segona estrofa ens indica que en el present a la poeta li costa tirar endavant i es troba més obstacles dels que s’esperava que mitjançant una metàfora identifica com al pendís per on pot caure i relliscar, cosa que no es pot permetre ja que li costaria molt aixecar-se, a la tercera estrofa vol tirar endavant i expressa el seu coratge, però arriba un moment en el que l’única cosa que pot fer és esperar i tindre paciència, així apareix el tòpic del pas del temps, que s’identifica amb l’herba seca que es belluga amb el vent al estiu. A les últimes tres estrofes la autora es lamenta, a la quarta es troba perduda i diu que les branques tapen el seu horitzó i la seva felicitat desitjada que es representa mitjançant una metàfora amb el sol, amb la última frase “Sóc no sé on, re no es palesa.”expressa la seva confusió i desolació, a la cinquena estrofa ens diu que res ni ningú no l’ajuda i que té la sensació que algú la podria anar a buscar però que no ha passat pel seu camí, finalment a la sisena estrofa la poeta es lamenta pel fet de tenir sentiments i ser sensible i diu que voldria ser com un moribund per a no sentir res.
Entre els recursos literaris que podem trobar en aquesta obra destaquen (a més de les metàfores ja esmentades);  l’ús dels hipèrbatons, per exemple en el vers 25 (quarta estrofa) i en el vers 10 (segona estrofa) i l’ús d’elisions que podem trobar en el vers 21 (“que en”) o en el 22 (“l’herba es).
Per a concloure podem dir que aquest poema expressa tant les dificultats  interiors de la pròpia autora com les de la dona en general en el món de la literatura al segle XIX.

Cristina Nicola Tomás

QUE JO NO SIGUI MÉS





Que jo no sigui més – Carles Riba

Carles Riba neix a Barcelona al desembre de 1893. Després d’acabar el batxillerat, publica una traducció de l’Odissea d’Homer. Pel que fa a l’àmbit acadèmic, estudia la carrera de Filosofia i Lletres, juntament amb la de dret per pressió familiar. Comença a exercir de professor de literatura i de traductor per una editorial catalana.
El seu primer llibre de poemes titulat ‘ d’Escances  va ser publicat al 1919 i va significar una novetat en l’ambient literari d’aquells anys.
La publicació del segon poemari Estances (1939, 20 anys despreés) marca la pauta creativa de l’autor ja que hi mostra un gran domini lingüístic. Aquest és el poema número 8 del segons llibre.

Pel que fa al tema principal d’aquest poema podem dir que és el coneixement del jo poètic.
El contingut temàtic s’estructura en tres parts, són anomenades estances. (estrofes)
En la primera estrofa el poeta ens planteja el seu dilema entre el ‘jo’ ocell i el ‘jo’ societat (individu social) i compara la seva situació amb la d’un ocell solitari que veu com la vida flueix avall seu, com diu el poema: ales esteses sobre un gran riu, això vol dir que ell està situat per sobre de la societat. Ho veu tot però no lo ho pot sentir. ( = ocell)
En la segona estrofa el poeta ens fa una reflexió sobre qui té més vida i valora opcions. Diu que la vida pasa, que el fet de veure i no sentir el fa sentir-se allunyat d’allò que observa, fins i tot creu que tant un minaire avar com aquell que s’alimenta de recança tenen més vida que no pas ell.
Per acabar, l’última estrofa es planteja dues alternatives i ho fa a través de dues preguntes retoriques. Planteja dues alternatives: o bé la d’identificar-se plenament amb la societat (llançar-se sang i sentits a la presa o al cant) o bé la de mantenir-se com un <<ocell reial>> abatut per un tret qui ningú no plany. És probable que el poema es refereixi al paper del poeta en la societat i, doncs, a si li cal defugir-la o bé integrar-s’hi plenament en la societat.

Mètrica: Està dividit en tres estrofes de 9 versos cada una, que estructurades en disposició lliure;  el poeta combina cinc versos alexandrins amb dos enneasíl·labs i clou l’estrofa amb un vers hexasíl·lab.
La rima es consonant i creu-creuada.

Figures retòriques

Comparació: que jo no sigui més com un ocell tot sol / com un minaire avar..
Encavallament que seria el trencament sintàctic d’una oració quan el vers acaba i ha de continuar en el vers següent
Personificació: cloqueret feliç ( feliç es un adjectiu que correspon a les persones
                           ull no es cansa: atribueix una cosa de la persona  a l’ull 
Hipèrbaton (alteració del ordre lògic de les paraules) – qui de recança ulls clucs es peix
Antítesis: creix i minva cap al mar ( es contradiu)
Sinestèsia: que consisteix a barrejar sensacions de sentits diferents → nuvolet d’ombra i d’or 
Preguntes retòriques (ja he esmentat abans)

Metàfora: a l’ombra baixa del tenderol que significa un arbre
                   advocar imatges clares dins del cor significa veure/observar
Símbols: gran riu →la vida   gent que riu → societat    ciutats que estrenyen l’aigua lliure → mort

Fa referència al tòpic literari vita flumen que és l’ idea d'entendre la vida com un riu que desemboca al mar, que és la mort.  

Yaiza Esmeralda

TOT L'ENYOR DE DEMÀ






TOT L’ENYOR DE DEMÀ de Joan Salvat-Papasseit


L’autor és Joan Salvat Papasseit, ell va néixer a l’any 1894 i va morir a l’any 1924. Poeta català, va tenir una vida molt dura per la seva  economia i la seva greu malaltia, la tuberculosi.
 Aquest poema està considerat un poema molt emotiu de la literatura catalana i va ser publicat al llibre de “L’irradiador del port i les gavines” a l’any 1921. 

El poema pertany al segle XX, en el corrent literari avantguardista. Que ells són els que manifesten més les arts plàstiques que no la literatura, dins del avantguardisme hi ha moviments del cubisme, futurisme, deisme, surrealisme i expressionisme. 

Joan Salvat Papasseit el que vol transmetre amb aquest poema són les ganes de viure, encara que ha patit molt per la seva malaltia, però ell en tot moment es resigna a morir. Ell es fixa en les coses simples i en els petits detalls que ho reflecteixen. També es veu que té una gran enyorança com el seu propi títol diu. Ell el que creu es que la mort no és dolenta i la vida és eterna.
El tema del poema és la malaltia en primer pla, l’actitud optimista i no deixar  de banda els seus sentiments i la seva sensibilitat.

L’estructura del poema no té un esquema mètric fix,  ja que com podeu veure es caracteritza per versos trencats, i es va alternant amb versos decasíl·labs i alexandrins. Els recursos literaris utilitzats són la metàfora, la polisíndeton, el paral·lelisme i la al·literació. 

En conclusió en aquest poema de Joan Salvat-Papasseit amb una estètica avantguardista, que ens presenta una visió de la vida i de la mort, mitjançant records que es centren en petits detalls de la vida quotidiana de la que ell esta privat per la seva greu malaltia.

dilluns, 30 de maig de 2016

CORRANDES D'EXILI






 “Corrandes d’exili” de Pere Quart

Pere Quart

·         El seu nom era Joan Oliver i Sallarès, però com a poeta va utilitzar el pseudònim de Pere Quart.

 Joan Oliver i Sallarès va néixer el 29 de novembre de 1899 a Sabadell i va morir el 18 de juny de 1986 a Barcelona (als 86 anys).
·         Va ser un poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista català, considerat un dels poetes més destacats de la literatura catalana del segle XX.
·         Joan Oliver va ser el quart d'onze germans, d'aquí ve el cognom del seu pseudònim, dels quals en va ser l'únic supervivent.
·         Va estudiar als Escolapis de Sabadell i posteriorment, entre 1916 i 1921,  va estudiar dret i filosofia a la Universitat de Barcelona.
·         El 1923 va començar a publicar poemes i altres textos al Diari de Sabadell.
·         El 1928 va publicar el seu primer llibre de prosa, Una tragèdia a Lil·liput.
·         El 1934 va publicar el seu primer poemari, Les decapitacions, ja sota el pseudònim de Pere Quart.

“Corrandes d’exili”

·         Aquestes corrandes de Pere Quart van ser publicades a Saló de tardor l’any 1947 en ple exili del poeta a Xile.
·         Aquest poema està situat després de la fi de la guerra civil espanyola (1939), que va ser quan la gent pertanyent al bàndol republicà va tenir que emigrar cap a altres països per evitar ser empresonats.
·         Aquesta poesia de Pere Quart està situada dins de la poesia social, moviment poètic que va aparèixer entre els anys 50 i 60 caracteritzada per la denuncia de les condicions polítiques i les reivindicacions de llibertat.
·         Aquest poema reivindicatiu l’autor l’escriu amb la intenció de difondre els ideals republicans als obrers i al poble en general.
·         Cada corranda desenvolupa un periple del camí de l’exili de l’autor.

Mètrica
·         La corranda es una forma de cançó popular breu, generalment improvisada, molt practicada al llargs dels segles on la majoria són de quatre versos heptasíl·labs. En aquest cas aquest poema està format per vuit estrofes, i l’autor alterna les de cinc i quatre versos heptasíl·labs. Tenen una rima regular consonant, per exemple “plena-carena”, “guerra-esguerra”, “serra-terra”, “infinita-petita”…


 Tema

·         El tema principal que ens vol transmetre l’autor són les dificultats de la gent que es va tenir que exiliar al finalitzar la guerra civil espanyola.
·         Al llarg del poema ens parla de l’exili com a conseqüència d’una cruel guerra civil i ens explica la cruel i dura experiència de creuar la frontera de Catalunya.
·         Es divideix en cinc estrofes:

  •  En la primera ens explica el moment de la partida de l’autor i la intensitat de la pena.
  •  En la segona ens parla sobre el suport de l’estimada a l’hora de marxar.
  •  En la tercera ens explica el pacte que fa amb la terra que abandona i ens mostra l’estimació que té per Catalunya. 
  •  En la quarta ens parla sobre l’esquinçament vital de l’autor per la seva partida.
  •  En la cinquena ens parla sobre l’enyorança com a eina de supervivència.   
  •  En la sisena ens explica l’evocació de les arrels més intimes abandonades de l’autor.
  •  En la setena i vuitena fa referència a la metàfora ideal del “locus amoenus” per ser feliç i lliure, encara que ell va perdre perquè va haver de marxar de la seva terra, té una completa fe en la seva pàtria. 

Figures retòriques
·         En la poesia que pertany al moviment de la poesia social no trobem gaires figures retòriques.
·         Trobem alguna comparació com quan diu “ com una Mare de Déu”.  (Versos 8 i 9)
·         Trobem una personificació quan diu “perquè ens perdoni la guerra” (Vers 10), “mitja vida condormida” (Vers 17), “Que els pins cenyeixin la cala” (Vers 29).
·         Trobem una asíndeton quan diu “ que l’ensagna, que l’esguerra” ( Vers 11)
·         Trobem una metàfora quan diu “abans de passar la ratlla” ( Vers 12)
·         Trobem una enumeració quan diu “tres turons fan una serra, quatre pins un bosc, cinc quarteres massa terra” ( Versos 25, 26 i 27)

En la meva opinió trobo que la poesia es fa fàcil d’entendre gràcies al seu vocabulari i al no utilitzar tantes figures retòriques és més fàcil d’entendre a l’hora de llegir-lo.  L’autor el que volia fer mitjançant aquest poema era difondre els seus ideals republicans  i que la gent pogués adonar-se de les injustícies socials. Dóna a conèixer els seus sentiments més tristos i dolorosos per haver de marxar de la seva terra.

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...