VORA EL BARRANC DELS ALGADINS

“Vora el barranc dels Algadins” de Teodor Llorente

Aquest poema s’anomena “Vora el barranc dels Algadins” i va ser escrit per el valencià Teodor Llorente, el qual va néixer a València el 7 gener del 1836 i va morir el 9 de juliol 1911 a la mateixa ciutat.

És considerat el poeta més important de la Renaixença valenciana, moviment cultural català al segle XIX que pretenia fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura.

Va estudiar dret, filosofia i lletres a la universitat de València i posteriorment va arribar al càrrec de director en un periòdic. Uns 15 anys després funda l’entitat cultural Lo Rat Penat, des d’on va promoure l’organització d’uns Jocs Florals bilingües.

Aproximadament als 50 anys inicia la seva carrera política i arribar a ser diputat i, després, senador a les Corts de Madrid.

Encara que la seva trajectòria poètica va començar en castellà, però gràcies al mallorquí Marià Aguiló es va decidir per escriure en valencià.

La seva única obra escrita en valencià publicada al 1902 va ser “Nou llibret de versos” a la qual pertany aquest poema.

Per començar a parlar del poema s’ha de aclarir que l’autor està descrivint el barranc dels Algadins que és un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià, transformat actualment per l’acció de l’home. En els temps de Teodor Llorente era un autèntic barranc, però ara és un pla dedicat al conreu de tarongers i està tot travessa per sèquies, que són una mena de canals petits per on passa l’aigua.

• En la primera estrofa l’autor ens descriu l’aroma que desprenien els tarongers de manera positiva. (“ hi ha uns tarongers de tan dolç flaire “). I ens comença a introduir en els records de la seva infància en un mas idealitzat. Realment el que intenta transmetre al lector és que aquest paisatge sense les coses que ha viscut seria com qualsevol altre paisatge.“ hi ha uns tarongers de tan dolç flaire “ flaire= olor

• La segona estrofa parla de les palmeres i el pardals que es trobaven vora el barranc, expressant el desig de tornar a escoltar els teuladins o veure les palmeres (“s’alcen al cel quatre palmeres”)

• En la tercera estrofa fa una descripció general del barranc com l’aigua que corre, els sorolls o els caçadors. (“una aigua transparent amb espills on els llampecs s’hi veuen reflectits. Espills=miralls.

• I a l’última estrofa reflexiona sobre el pas del temps i expressa la nostàlgia que sent perquè s’adona que està envellint i que un dia ja no podrà gaudir d’aquest paisatge.

En definitiva, el tema d’aquest poema és l’amor que sent l’autor per la seva terra i el pas del temps. El barranc li fa recordar bons records de quan era petit i li produeix una enyorança perquè en un futur ell ja no podrà gaudir del paisatge. A més Teodor exalta la natura i descriu el barranc com un lloc ideal fent referencia al tòpic literari “Locus Amoenus”.

A més de flaire o espills n’hi ha altres paraules escrites en valència com teuladins que són els pardals o xiscladissa que és quan en un lloc hi ha molt soroll. També introdueix un castellanisme del segle XIX que és la paraula gojar, al vers 31, que és una mena de sinònim de gaudir.

Parlant de la forma del poema, el poema són 4 estrofes de vuit versos octosíl·labs cadascuna (cobles), és a dir, art menor. La seva rima és consonant creuada i va alternant rima masculina (final aguda = Algadins ) i rima femenina (final plana= Infantessa) amb la estructura de 8A/8B/8B/8A/8A/8C/8C/8A.

Al poema hi ha diverses figures retòriques:

• Anàfora: “Vora el barranc dels Algadins”, està al començament i al final de cada estrofa per a recordar-nos que és un poema exclusivament del barranc dels Algadins.

• Hipèrbole: «no té lo món millors jardins» v. 4 (Exageració)

• Al·literació: repetició de un o mes sons dins d’una frase. S’alcen al cel quatre palmeres; el vent, baten ales lleugeres “l.” V.10 i 11

• Hipèrbaton: “L’aigua corrent los camps anega” v.18 o “mourà demà les palmes l’aire” v.26(Alteració de l’ordre de les paraules).

• Sinestèsia: “dolços records” v.30 o “dolç flaire” v.2

• Onomatopeia: “Tic-tac” v.21

• Personificació: “per ells jo tinc l’anima presa” v.7

• Metàfora: “en sos espills lo sol llampega” v.19, és per a expressar que l’aigua és nítida i per augmentar la sensació del sol valencià.

Com a conclusió podem dir que aquest és un dels poemes més representatius de la Renaixença fets al País Valencià on es pot apreciar l'amor que sent el poeta per la seva terra, pel seu paisatge més proper i més estimat de la infantesa així com una preocupació pel pas del temps que, inexorable, ja no el deixarà fruir molt més de les vistes, de l'aroma ni dels records.

Estela Romero

.