dilluns, 25 d’abril de 2016

LO PI DE FORMENTOR




Lo pi de Formentor
MIQUEL COSTA I LOBERA

INTRODUCCIÓ
Miquel Costa i Llobera (Escriptor i eclesiàstic), va néixer en 1854 a Pollença i va morir a Ciutat de Mallorca en 1922. Miquel costa va ser un poeta mallorquí. Influït pel romanticisme. Lo pi de Formentor (1875) queda concretat en el volum Poesies (1885). Aquest autor està situat, entre el modernisme i el noucentisme. El poema va ser escrit sota la influència del Romanticisme europeu i la Renaixença catalana. Miquel Costa i Llobera està dins de l'(escola mallorquina). El que nosaltres coneixem per escola mallorquina, és que aquesta actua com a frontera. Aquest és el nom que es va donar als poetes mallorquins de la primera meitat del segle XX i dels primers anys de postguerra, les característiques principals seria l'arrel clàssica, i el rigor acadèmic de la forma, temàtica i el to expressiu, aquestes dos fan que s'acosti al noucentisme.
Aquest va ser el poema més conegut de Miquel, el qual ha estat inspirat per les visions feréstegues dels pins arrelats en els penya-segats de la península de Formentor i consta per dues versions conegudes. L'arbre és el motiu triat pel poeta, és una imatge que comunica bellesa amb una clara ressonància clàssica. Per a Miquel Costa i Llobera el pi es converteix en una presència humanitzada que proclama un missatge d'afirmació vital i crida espiritual. El poema el podem dividir en dues parts, a la primera, el poeta ens introdueix un pi que és capaç de superar qualsevol obstacle "l lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer"(vers 4 i 5), amb declaració d'amor i admiració, que el poeta té per l'arbre "Mon cor estima un arbre!"(vers 1). La segona part, l'autor el que fa és donar-li vida a aquest arbre amb recursos com la personificació (versos 14-15), també fa referència a la seva inclinació religiosa quan diu '' del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta"(vers 16) on es refereix que l'arbre no té cap vici.

MÈTRICA I RECURSOS LITERARIS


La forma del poema consta de vuit estrofes de quatre versos alexandrins on podem observar dos hemistiquis de 6 síl·labes separats per una cesura i un cinquè hexasíl·lab d'art menor, amb una rima consonant que segueix l'esquema: 12A/12B/12A/12A/6b
En el poema podem identificar diferents recursos LITERÀRIS com per exemple:
personificació: "i lluita amb les ventades que atupen la ribera"(vers 4), "no canta per ses branques l'aucell que encativam" (vers 12), "el crit sublim escolta de l'àguila marina"( vers 13), "o del voltor qui passa sent l'ala gegantina"(vers 14) utilitzat per atribuir qualitats humanes a éssers no animats.
Hipèrbaton:"conserva de ses fulles l'eterna primavera"(vers 3) consisteix a alterar l'ordre dels mots habitual.
Comparació:" com un gegant gerrer"(vers 5), "i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals"( vers 37), "com au dels temporals"(vers 40).
Asíndeton:" per font la immensa mar"(vers 10) per donar sensació de rapidesa.
metàfora "Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta" ( vers 16) Es basa en la identificació de dos termes, un de real i un que apareix al text. Aquesta identificació es basa en característiques comunes.
Al·literació : "revincla per les roques sa poderosa rel"( vers 17) consisteix a repetir un so per crear un efecte determinat.
Polisíndeton" té pluges i rosades i vents i llum ardenta" (vers 18)" i alimentar-se i viure de cel i de llum pura..."(vers 34).

Podem dir que la figura retòrica més utilitzada per Miquel Costa i Llobera és la personificació perquè l'autor en tot moment està donant-li vida a l'arbre. Li atribueix trets que podríem trobar en una persona, com si es tractés d'un guerrer. A més, està ple de força i d'ímpetu, cosa que fa evident el sentiment d'amor i admiració del poeta envers el magnífic pi.


CONCLUSIÓ


En conclusió podem dir que Miquel ens expressa un sentiment, aquest sentiment va cap a un arbre que ell coneix molt bé que és emblema de "vellesa"(vers 1), "poder"(vers 2) i;"verdor" (vers 2), aquest arbre és un pi, Miquel ens vol transmetre els valors de superació, fortalesa humana i religiosa. Aquesta projecció del jo en una categoria natural és definitiva per entendre tot el que planteja l'autor, la verticalitat de l'arbre és la verticalitat de l'home, les arrels plantades a terra són la contingència de l'arbre i l'home. Això ho podem deduir en els versos: (vers 4)"i lluita amb les ventades que atupen la ribera " (vers 5)" com un gegant gerrer".

GLOSSA
a lloure: en llibertat.


penyora: cosa que es posa en garantia de compliment d'un deure o obligació.
voltor: ocell carronyaire.
fontanella: petita font.
encativam: posar en una gàbia.
ungir: fregar amb oli.
Jhostyn Mero













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...