dimarts, 31 de maig del 2016

QUE JO NO SIGUI MÉS





Que jo no sigui més – Carles Riba

Carles Riba neix a Barcelona al desembre de 1893. Després d’acabar el batxillerat, publica una traducció de l’Odissea d’Homer. Pel que fa a l’àmbit acadèmic, estudia la carrera de Filosofia i Lletres, juntament amb la de dret per pressió familiar. Comença a exercir de professor de literatura i de traductor per una editorial catalana.
El seu primer llibre de poemes titulat ‘ d’Escances  va ser publicat al 1919 i va significar una novetat en l’ambient literari d’aquells anys.
La publicació del segon poemari Estances (1939, 20 anys despreés) marca la pauta creativa de l’autor ja que hi mostra un gran domini lingüístic. Aquest és el poema número 8 del segons llibre.

Pel que fa al tema principal d’aquest poema podem dir que és el coneixement del jo poètic.
El contingut temàtic s’estructura en tres parts, són anomenades estances. (estrofes)
En la primera estrofa el poeta ens planteja el seu dilema entre el ‘jo’ ocell i el ‘jo’ societat (individu social) i compara la seva situació amb la d’un ocell solitari que veu com la vida flueix avall seu, com diu el poema: ales esteses sobre un gran riu, això vol dir que ell està situat per sobre de la societat. Ho veu tot però no lo ho pot sentir. ( = ocell)
En la segona estrofa el poeta ens fa una reflexió sobre qui té més vida i valora opcions. Diu que la vida pasa, que el fet de veure i no sentir el fa sentir-se allunyat d’allò que observa, fins i tot creu que tant un minaire avar com aquell que s’alimenta de recança tenen més vida que no pas ell.
Per acabar, l’última estrofa es planteja dues alternatives i ho fa a través de dues preguntes retoriques. Planteja dues alternatives: o bé la d’identificar-se plenament amb la societat (llançar-se sang i sentits a la presa o al cant) o bé la de mantenir-se com un <<ocell reial>> abatut per un tret qui ningú no plany. És probable que el poema es refereixi al paper del poeta en la societat i, doncs, a si li cal defugir-la o bé integrar-s’hi plenament en la societat.

Mètrica: Està dividit en tres estrofes de 9 versos cada una, que estructurades en disposició lliure;  el poeta combina cinc versos alexandrins amb dos enneasíl·labs i clou l’estrofa amb un vers hexasíl·lab.
La rima es consonant i creu-creuada.

Figures retòriques

Comparació: que jo no sigui més com un ocell tot sol / com un minaire avar..
Encavallament que seria el trencament sintàctic d’una oració quan el vers acaba i ha de continuar en el vers següent
Personificació: cloqueret feliç ( feliç es un adjectiu que correspon a les persones
                           ull no es cansa: atribueix una cosa de la persona  a l’ull 
Hipèrbaton (alteració del ordre lògic de les paraules) – qui de recança ulls clucs es peix
Antítesis: creix i minva cap al mar ( es contradiu)
Sinestèsia: que consisteix a barrejar sensacions de sentits diferents → nuvolet d’ombra i d’or 
Preguntes retòriques (ja he esmentat abans)

Metàfora: a l’ombra baixa del tenderol que significa un arbre
                   advocar imatges clares dins del cor significa veure/observar
Símbols: gran riu →la vida   gent que riu → societat    ciutats que estrenyen l’aigua lliure → mort

Fa referència al tòpic literari vita flumen que és l’ idea d'entendre la vida com un riu que desemboca al mar, que és la mort.  

Yaiza Esmeralda

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...