dimarts, 3 de maig de 2016

COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIES...





"Colguen les gents ab alegries..."
Poema número XIII d'Ausiàs March
El poema analitzat seguidament es tracta del número XIII de l’obra catalogada d’Ausiàs March, Colguen les gents ab alegries, el qual forma part del cicle amorós de “Llir entre cards”. Ausiàs March, nascut a 1397, i conegut per ser poeta i cavaller medieval, pertany al Segle d’or de literatura valenciana. Aquest poeta, intensifica la lírica amorosa fins a la transcendència filosòfica i religiosa. Conegut com a un poeta llegit i culte, destaca per la seva escriptura sobre la transcendència de lo humà.
Colguen les gents ab alegries és un poema amorós amb influències de la lírica trobadoresca, encara que és un poeta culte. L’obra va ser escrita en un moment d’auge en la comunitat Valenciana, de prosperitat en les collites encara que el seu poema no hi reflexa cap element positiu sobre aquest fet. Més bé fa tot el contrari, reafirma les seves ganes de perdre la vida per el rebuig de la seva estimada Teresa cap a ell. Tot el poema gira entorn al desig de morir de l’autor, que expressa els seus propis sentiments en el poema específicament i durant tot “Llir entre cards”. El poeta contraposa la idea de la diversió amb el seu estat anímic com podem veure a la primera estrofa “Colguen les gents ab alegria festes,/ lloant a Déu, entremesclant deports,/ places, carrers e delitables horts/ sien cercats ab recont de grans gestes,/ e vaja jo los sepulcres cercant,/ interrogant ànimes infernades,...” .
El tema central del poema i que destaca en tota l’obra degut a la insistència del poeta és la damnada manca d’amor “Cascú requer e vol a son semblant,/ per ço no em plau la pràctica dels vius:/ d’imaginar mon estat són esquius...”. El seu argument desenvolupa la seva pròpia història posant d’exemple la història del rei de Xipre ”Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,/ en mon esguard no és malauirat,/ car ço que vull no serà mai finat,/ de mon desig no em porà guarir metge”. I, també, utilitzar d’argument la història de Tici, a qui el voltor se li menjà el fetge “Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge/ e per tots temps brota la carn de nou,/ e en son menjar aquell ocell mai clou,...”.
Pel que fa la mètrica, podem dividir el poema en quatre parts. La primera part, comprèn des del primer fins el dotze vers , en el qual exposa el seu desig per que la gent gaudeixi i sigui feliç i a la vegada, ho contraposa amb els seus propis sentiments, ja que ell no ho pot ser per que està patint per amor. La segona part, és la que engloba des del vers tretze fins el vers 24, en els quals compara els seus sentiments amb els d’altres personatges, tals com el rei de Xipre i Tici, exposant així l’idea de que el seu dolor no podrà ser mai curat i que l’amor que sent per la dama se li menja tant els pensaments com el cor. La tercera part, està formada per la quarta i la cinquena estrofa, en les quals el poeta explica i exposa el desig de que aparegui la mort, ja que d’aquesta manera s’aniria tot el seu patiment i dolor. Però, per una altre banda, no vol morir degut a que si l’enterressin, no veuria a la seva estimada “E si la mort no em dugués tal ofensa,/ fer mi absent d’una tant plasent vista,”. Aquí trobem una hipèrbole, degut a que exagera el fet de que l’únic que el fa tenir por a la mort es no tornar a veure a la seva estimada. El poeta prefereix morir i rebre un acte d’estimació per part de l’amada, el seu plor, a estar viu i no rebre’n cap. Per última, la última part del poema, decideix que acabar amb la seva vida és el millor, sempre amb l’esperança de que l’amada se’ n adoni de que ho a fent malament no estant amb ell i se’n penedeixi “ Llir entre cards, a ambdós, vós sabeu e jo sé/ que es pot bé fer hom morir per amor:/ creure de mi que só en tal dolor,/ no fareu molt que hi doneu plena fe”. Observant el poema amb més detall, ens adonem que ens trobem enfront un poema estructurat per cinc cobles de vuit versos decasíl·labs, amb una tornada de quatre que segueixen l’esquema mètric de rima creu-creuada: 10A/10B/10B/10A/10C/10D/10D/10C. A més a més, els versos tenen cesura en la quarta síl·laba (4+6) i on cal recalcar que està format per sis estrofes de vuit versos cadascuna, els quals estan escrits en art major. El poema té una rima consonant “E, si en lo cel Déu me vol allogar,/ part veure a Ell, per complir mon delit/ serà mester que em sia dellai dit/ que d’esta mort vos ha plagut plorar”.
En el poema, trobem diferents recursos literaris, com pot ser l’antítesi en la primera estrofa, on podem observar que els primers quatre versos “Colguen les gents ab alegria festes,/ lloant a Déu, entremesclant deports,/ places, carrers e delitables horts/ sien cercats ab recont de grans gestes,/”, ens parla de l’alegria i la diversió de la gent els dies de festa, mentre que en la segona part de l’estrofa, ens parla de les ànimes en pena “e vaja jo los sepulcres cercant,/interrogant ànimes infernades,/e respondran, car no són companyades/ d’altre que mi en son contínuu plant/. També hi trobem dos comparacions en el poema, una amb el rei de Xipre, en la qual compara el seu dolor amb el del rei pel seu heretatge “Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,/ en mon esguard no és malauirat,/car ço que vull no serà mai finat,/ del mon desig no em porà guarir metge”. La comparació que fa amb Tici, vol reflectir el seu dolor i com iguala al càstig que l’imposen a Tici “Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge/ e per tots temps brota la carn de nou,/ e en son menjar aquell ocell mai clou...”. També podem veure una metàfora en el moment en el qual identifica el seu dolor amb dos buitres que se’l mengen per dins.
En conclusió, Ausiàs March deixa molt clar els seus sentiments i el seu dolor respecte a la negació de la seva amada. Mostra també una poesia molt personal i molt lligada als seus propis pensaments, on utilitza elements filosòfics tal i com se’l identifica. March es despulla davant el lector i obre el seu cor, el qual ens dona a entendre la profunda depressió que pateix per amor, un sentiment que tothom té d’una manera o d’altra i que pocs coneixem bé. Quin misteri i quina ironia que tots, inclús fa més de 700 anys, patim d’amor, d’un amor que esperem rebre, sense saber que ja el rebem, tots els dies, la família, és el meu gran amor. 

Elsa Verjano Lòpez 

2 comentaris:

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...