"Colguen les gents"

“Colguen les gents” per Ausiàs March

Comentari de text de Judit Serrano

1.      Text:

[Versió moderna de Climent forner]

                                                                                                      ESQUEMA MÈTRIC

Que alegrement la gent celebri festes                                                                A

tant lloant Déu com divertint-se a pler;                                                             B

jardins, carrers i places facin ple                                                                        B

i que també s'hi narrin les grans gestes,                                                             A

         ( ⁵ ) mentre jo, els seus sepulcres visitant,                                                                   C

consultaré les ànimes damnades,                                                                       D

i em respondran sentint-se acompanyades                                                         D

només per mi en el continu plant.                                                                      C

Tothom es fa amb qui li és semblant,                                                                 E

          ( ¹⁰ )per això a mi no em plau fer-me amb els vius:                                         F

del meu estat es mostren tan esquius                                                                 F

que em veuen com un mort que infon espant.                                                   E

Captiu, el rei de Xipre, de l'heretge,                                                                  G

al meu semblar no és pas més malaurat:                                                             H

          ( ¹⁵)com que el que vull no em serà mai donat,                                                H

d'aquest desig no em pot guarir cap metge.                                                       G

Si Tici, a qui el voltor es menja el fetge                                                             I

mentre la carn li va brotant de nou                                                                    J

i de menjar l'ocell mai no en té prou,                                                                 J

          ( ²⁰ )pateix, a mi més fort dolor m'assetja:                                                      I

mentre un corc em rosega la pensa,                                                                   K

tinc l'altre dins el cor de nit i dia,                                                                      L

i aquest rosec tan sols s'aturaria                                                                         L

amb allò que no puc haver en defensa.                                                              K

          ( ²⁵ )I si la mort no em suposés l'ofensa                                                      M

de fer-me absent d'un tan bell panorama,                                                          N

ja pot vestir de fang, ordint la trama,                                                                N

el meu cos nu, si vol: aquest no pensa                                                               M

en cap plaer fora d'imaginar                                                                               O

          ( ³⁰ )que els meus desigs no es podran mai complir,                                       P

i si em calgués posar a la vida fi,                                                                       P

el bon amor s'haurà de limitar.                                                                           O

És més: si al cel Déu em vol col·locar,                                                               Q

per tal que el meu delit sigui complit,                                                                R

          ( ³⁵) més enllà d'Ell caldrà que em sigui dit                                                                R

que aquesta mort a vos us féu plorar                                                                    Q            

sabent-vos greu de la poca mercè                                                                      T

a l'innocent i màrtir dispensada,                                                                        U

qui vol del cos l'ànima separada                                                                        U

          ( ⁴⁰ )si és que de vós el condol pot haver.                                                       T

Llir entre cards, a ambdós no ens cal saber                                                       W

que es pot donar la vida per amor:                                                                     X

creure de mi que sóc en tal dolor,                                                                      X

no fareu molt donant-hi plena fe.                                                                      W

2.      Localització

El autor Ausiàs March, poeta valencià medieval, va ser armat cavaller i formava part d’una família de poetes. Destacava dintre del Segle d’or Valencià i es considerava un poeta modern per abandonar l’occità i començar a escriure en català. El seu treball es caracteritza per la intensitat de sentiments i reflexions.

El poema pertany a Llir entre Cards, una de les cinc parts de l’obra Cants d’amor on es reflexa les etapes de la vida de l’autor. Aquesta obra està constituïda per cent-vint-i-vuit poemes.A més,S’utilitza la poesia trobadoresca, pròpia del segle XII. El tema preferent es l’amor.

3.      Sentit global

El amor no correspost.

                                                              

4.      Estructura externa

Esta format per sis estrofes de vuit versos (exceptuant l’ultima) decasíl·labs amb una censura a la quarta síl·laba, escrits en art major amb rima consonant creuada (abba).

5.      Estructura interna

-         Estrofa 1:

Descripció de la festa i l’alegria en contraposició als seus sentiments.

-         Estrofa 2:

Expressió del seu dolor envers la gent aparellada que lo evita.

-         Estrofa 3:

Fa una comparació del seu malestar amb dos corcs que el menjant per dins.

-         Estrofa 4:

Diu que no tem la mort, degut a que la vida es mes malaurada per ell.

-         Estrofa 5:

Demana que si ell mort ella plori i es senti culpable per provocar la seva infelicitat.

-         Estrofa 6:

Diu que morirà per amor i que necessita la seva salvació.

6.      Anàlisis del text

Figures literàries

-         Antítesis:

Estrofa 1

Que alegrement la gent celebri festes

tant lloant Déu com divertint-se a pler;

jardins, carrers i places facin ple

i que també s'hi narrin les grans gestes,

(Es descriu la alegria i la diversió de la gent durant les festes)

                                                                                                              

mentre jo, els seus sepulcres visitant,                                                           

consultaré les ànimes damnades,                                                          

i em respondran sentint-se acompanyades                                            

només per mi en el continu plant.

(Parla del turment de les ànimes en pena)

-         Metàfora:

Estrofa 2, verso 8

d'aquest desig no em pot guarir cap metge.

(Ens explica que el seu dolor per amor es incurable i al relaciona amb una malaltia)

-         Comparacions:

Estrofa 2, verso 5

Captiu, el rei de Xipre, de l'heretge,

al meu semblar no és pas més malaurat:       

com que el que vull no em serà mai donat,  

d'aquest desig no em pot guarir cap metge.

(Compara el seu malestar amb el del rei de Xipre presoner d’un heretge)

Estrofa 3

Si Tici, a qui el voltor es menja el fetge

mentre la carn li va brotant de nou

i de menjar l'ocell mai no en té prou,

pateix, a mi més fort dolor m'assetja:

(Compara el seu dolor amb el del tità Tici, a qui un àguila li arrossegava cada dia el fetge)

7.      Conclusió

El poema d’Ausiàs destaca per l’expressivitat dels sentiments, la rima i les seves comparacions tan descriptives, les quals propicien una bona compressió del patiment de l’autor. Malgrat tot, caldria dir que l’eix central del poema només es centra en ell mateix.

Elogi dels diners

"Elogi dels diners" d'Anselm Turmeda

Per Emilio Morales

Diners de tort fan veritat,

i de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’hom orat,

puix que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords,

si diràs “jas” a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vull al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan-li dir “hoc”,

vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n’hauràs poràs tornar

Papa de Roma.

Si vols haver bé o no dan

per advocat té sent “jo ha’n”.

Totes coses per ell se fan

en esta vida.

Anselm Turmeda (Mallorca 1352, Tunis 1423).

Ingressà a l'ordre franciscà i estudià a Lleida i Bolonya. Estant en aquesta ciutat, als 35 anys, travessà una crisi que el feu renegà del cristianisme, i es convertí a l'islamisme per influència d'un professor seu.

Els textos autobiogràfics on conta la motivació i la forma solemne d'entrar a l'islam tenen una certa brillantor literària, són plenes de reminiscències de conversions famoses de la literatura religiosa musulmana; Però la seva aportació a la literatura catalana mostra que mai no acabà de trencar els lligams que l'unien amb el món cristià.

Anselm Turmeda, és un clar exemple de la crisi espiritual que es vivia a la tardor de l'Edat Mitjana i que es reflecteix en la seua obra i que des d'un punt de vista satíric i moralista mostra a través de les seues tècniques medievals però deixant veure el pensament d'un home del Renaixement, per això es troba just a cavall de les dues èpoques. Aquest poema , com he dit, és una sàtira ja que segueix els corrents propis de l'època, la literatura satírica, racionalista i escèptica de l'Edat Mitjana. Turmeda critica, sobretot, el comportament cristià i la situació clerical, fet que va lligat amb la seua apostasia (recordem que es va convertir del cristianisme a l'islamisme) , element literari que es repeteix en tota la seua obra.

És probablement l'únic escriptor que ha escrit en àrab i en una llengua europea i que s'ha considerat un clàssic en les dues llengües. La seva personalitat religiosa fou prou ambigua perquè hom li atribuís una sèrie de llegendes sobre la seva tornada al cristianisme i el seu martiri a Tunis. És un exemple excepcional de l'ascetisme religiós de la baixa edat mitjana.

Aquest text esta escrit en una intenció didàctica, Prosa Moral . En aquell temps, la literatura catalana era religiosa i moral, per adreçar la gent dels pecats i el mal comportament.

Aquest poema, escrit per Anselm Turmeda l’any 1396, el trobem dins el Llibre de bons amonestaments ( que es una adaptació d’un llibre italià ). Es un conjuntes d’estrofes de rima fàcils i consells morals que tingué una gran difusió als PPCC ( que son els països catalans ) sota el nom de Fra Anselm. Va ser llibre de lectura a les escoles fins a mitjans del s. XIX tot i que tingué algunes dificultats amb la inquisició al 1582.

El tema és com influeixen els diners en la nostra vida.

Consta de 9 estrofes de 4 versos, de 8 síl·labes i 4 síl·labes.

Els tres primers versos de cada estrofa tenen rima consonant, el quart, és de rima lliure, a-a-a-b

És un poema d’art menor

formalment pidem observar els següents recursos:

Polisíndeton: Figura retòrica de construcció que consisteix en la repetició d'una o diverses conjuncions dins d'una mateixa frase o text per tal de donar més força al que s'expressa.

-N’hi ha una a la tercera estrofa ( i-i-i…)

Hipèrbaton: Figura retòrica de construcció que consisteix en l'alteració de l'ordre sintàctic que es considera habitual i lògic de les paraules d'una oració.

-Al primer vers, l’ordre lògic seria ‘’ diners fan de fals veritat, en comptes de diners del fals fan veritat, i el mateix en el que queda d’estrofa. El mateix cas a l’estrofa 5, el primer vers que seria ‘’ diners fan tornar plens als prims en comptes de diners als prims fan tornar plens’’. A la sisena, seria ‘’ moros, jueus i cristians adoren diners, deixant a Déu i tots els sants en comptes de moros, jueus i cristians, deixant a Déu i tots el sants, diners adoren’’.

Anàfora: Figura retòrica de construcció que consisteix en la repetició d'una o diverses paraules al començament d'una sèrie de versos o oracions.

-En el 1,2,3,4,5,6,7 vers. La paraula repetida és Diners.

Hipèrbole: Figura retòrica de pensament que consisteix a augmentar o disminuir de manera exagerada el que es diu.

-al vers 19, és una exageració que si parles a un sord es giri i et sentí. Com tampoc no és que sigui una medicina ( vers 21 ), per què té diners te més opcions de tenir la cura. Als últims dos versos de la vuitena estrofa, n’hi ha una quan diu que si tens molts diners seràs Papa de Roma, que vol dir que podràs arribar a ser una persona exageradament important.

Metonímia: Figura retòrica de pensament que consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual hi ha una relació de contigüitat espacial, temporal o lògica.

-a la segona estrofa, en el segon vers. La tercera estrofa, els dos últims versos. Cinquena estrofa els tres primers versos.

Personificació: Figura retòrica de pensament que consisteix a atribuir als éssers inanimats característiques i qualitats pròpies dels éssers animats.

-N’he trobat als tres primers versos ( quan diu que ‘’llegir els tres primers versos ‘’, doncs els diners no ho poden fer sols. Es el mateix en els versos 5,6 i 7. En els versos 9 i 10 ‘’ llegir els dos primers versos ‘’ es la gent qui els fa, no els diners. També al vers 25, que seria el mateix cas que en els versos 9 i 10 es la gent.

Antítesi: Cosa o persona que té les qualitats oposades d'una altra o representa el contrari que una altra.

-Tot el poema podríem dir que en quasi totes les estrofes en trobem, la més destacada es potser la de la segona estrofa, gairebé tota ella n’és una. Aquest recurs semàntic no esta assenyalat per les anteriors raons. Marcat en negre ( tot el text ).

Com a conclusió, he de dir que Aquest text d'Anselm Turmeda, escrit a la baixa edat mitjana on tot girava entorn de Déu, ens vol ensenyar i demostrar, mitjançant exemples, com els diners ens poden fer canviar la vida. Està escrit d'una manera irònica i divertida, i molts dels exemples els podríem adaptar a la societat actual.

Els diners poden fer canviar la vida a la persona, poden ajudar-la o la poden perjudicar. Poden tornar boig al savi, a l'home bo el poden fer roí, crear lluites, produir alegria i festes i fins i tot poden tornar l'ésser humà en allò que vull, independentment de raça, religió i estatus. Si se'n tenen, no cal deixar-los anar perquè per ell i amb ell es fa de tot en esta vida.

 

A vós, Dona Verge Santa Maria

A vós Dona Verge Santa Maria de RAMON LLULL
Per Maria Aragon

A vós, Dona Verge Santa Maria

     A vós, Dona Verge Santa Maria 10A f

     es dóna tot qui es vol enamorar 10B m

     de vós tan fort que ja res no voldria, 10A f

     si vós no hi sou, desitjar ni estimar; 10B m

5   car tot voler milloraria 8a f

     sobre tot altre que no sia 8a m

     el vostre amor, vós mare de l’amor; 10C m

     qui no us estima cau en desamor. 10C m

     Ja que en mi vull la vostra senyoria,

10 tot el que sé i recordo us vull donar,

     car altrament, Dona, jo què en faria?

     I vós, Dona, si us plau, feu recordar,

     capir i voler a la clerecia

     que a Síria prest anar caldria

15 els infidels a convertir i parlar

     i els cristians també a pacificar.

     Més d’un prou diu que moriria

     pel vostre Fill, si convenia,

     però són pocs, per por de morir allà,

20 els que gosen anar-lo a predicar. 

• Localització de l’autor: l’autor d’aquest poema és Ramon Llull, nascut a Mallorca el 1232 i mort a Tunis el 1316. Va ser escriptor, filòsof, místic, i teòleg del segle XIII, és a dir, de l’Edat Mitjana. Va ser el primer autor medieval en fer servir llengua romàntica per transmetre coneixements. És un autor de cançons amoroses trobadoresques.
  

• Localització del poema: Aquest poema va ser publicat l’any 1283. És dedicat a la Mare de Déu. Pertany al capítol LXXVI del llibre d’Evast e Blanquerna.
  

• Determinació del tema: en aquest poema Llull exalta la bellesa, l’amor i la importància a la Mare de Déu amb l’objectiu de convertir als infidels. L’autor utilitza recursos estilístics propis de l’amor cortès però en un tema religiós ja que es basa en l’amor de la Verge Maria.
  

• Estructura interna: el poema s’organitza en tres cobles; les dues primeres de vuit versos i l’última de quatre. Es pot dividir en dues parts, del vers 1 a l’11 és la primera part ja que ens diu que s’ha d’estimar a la Verge Maria i, del vers 12 a l’últim, ens explica que molts infidels haurien d’anar a Síria. La mètrica i la rima són consonants i s’estructuren:

• Figures retòriques: apareixen diferents figures retòriques com l’elisió, l’hipèrbole i l’anàfora.
  

• Conclusió: Ramon Llull és un dels millors escriptors de la història de la literatura catalana. El poema té l’objectiu de convèncer als infidels de convertir-se en cristians per la figura de la Verge Maria.
  
  
   
  

Versió antiga cantada:

https://www.youtube.com/watch?v=vCOumLh0KUA

No·l prenatz lo fals marit

NO EL PRENGEU EL FALS MARIT (No·l prenatz lo fals marit)

de CERVERÍ DE GIRONA

Per Lara Ramon Icart

Aquest poema es troba en el cançoner que recull tota l’obra que s’ha conservat de Cerverí de Girona. De fet, només se’n conserva la primera i és per això que no ens ha arribat cap biografia de la seva vida. No obstant, gràcies a documentació fi al·lusions a la seva obra entre sabem que va escriure entre els anys 1250 i 1285.

Així doncs, sabem que estava vinculat a la reialesa ja que treballava i rebia el seu salari dels reis Jaume I i Pere II i pel vescomte Ramon Folc de Cardona. El seu vertader nom era Guillem de Cervera però va adoptar el nom de Cerverí de Girona (Cerverí és el gentilici de la seva terra natal i Girona ja que Jaume I li va concedir unes terres d’aquesta ciutat).

Va ser l’últim poeta trobadoresc i se’n conserven cent vint poemes. La seva obra tractava temes variats. Podem dividir-la en l’obra amorosa, la moral (crítica de la conducta dels cavallers i de les diferències entre les classes socials), la religiosa (composicions en lloança a la Verge), la narrativa, els proverbis (un poema llarg dedicat als seus fills per aconsellar-los, sovint des d’exemples de la vida quotidiana o històrics) i la popular (composicions que tenen els seu origen en cançons populars).

No el prengueu lo fals marit estaria dins la part popular i amorosa de la seva obra. En concret, es tracta d’una viadeyra,“cançó de camí”, que com el seu nom indica, és un tipus de cançó cantada i tocada pels joglars als seus senyors feudals per fer menys pesats els viatges llargs i monòtons.

Des d’un marc més general, la seva obra pertany a la poesia trobadoresca, que sorgeix al sud de França a finals del segle XI i fins a la primera meitat del segle XV, que arriba també a Catalunya i el nord d'Itàlia. Es tracta de poesia en llengua vulgar occitana, i a Catalunya en el dialecte provençal, que ja començava assemblar-se al català.

En aquella època, els que escrivien poemes en aquesta llengua s’anomenen trobadors, que es diferenciaven dels poetes, que ho feien en llatí. Aquests poetes es dedicaven compondre poemes, normalment musicals, en les corts feudals dels nobles.

Es coneixen uns 350 trobadors dels quals una vintena eren d'origen català. Cerverí de Girona és el que té l’obra més extensa, i va escriure tant el trobar ric ( estil formal, que buscava la perfecció donant molta importància a la sonoritat de la paraula i que feia servir un llenguatge i una rima complicades) com el trobar lleu (senzill, de caràcter popular, amb paraules i recursos d’estil no difícils).

El poema tracta un tema molt habitual en la poesia trobadoresca, l’amor cortès, que es tracta d’una dama s'ha de casar amb un home, normalment per conveniència i un tercer personatge intenta evitar-ho ja que n’està enamorat.

En aquest poema, el trobador critica durant tot el poema el futur marit de la dama, anomenada Jana abrinada (ximplet, boig, mal educat, neci i ensopit, etc.). Finalment, Cerverí declara el seu amor indirectament, ja que diu que el millor per ella seria anar al llit amb “l’amic” referint-se a ell mateix. D’aquesta manera intenta convèncer a la dama perquè refusi de casar-se amb el seu marit i que ho faci amb ell(versos setze) i la torna a advertir de tots els aspectes negatius de casar-se amb l’home que li han buscat.

Es tracta d'una viadeyra, és a dir, d'una “cançó de camí”, perquè està escrit a partir d'un refrany que s'anirà repetint al final de cada una de les estrofes. Aquesta estructura paral·lelística coincideix amb el de les cantigues galaicoportugueses, i podria ser que hagués après aquesta tècnica ja que va tenir l’oportunitat de conèixer Alfons el Savi, que va escriure un recull de cantigues (Càntiques de Santa Maria).

En total té 7 estrofes de 3 versos cadascuna amb una distribució sil·làbica de 7/7/4 excepte la primera estrofa que nomes te 2 versos, el primer de 7 síl·labes i el segon de 4 que és el refrany i que es repeteix a cada estrofa. Per tant estem davant un poema format per una introducció de 2 versos i sis tercets amb versos d’art menor (heptasíl·labs i tetrasíl·labs).

La rima és consonant seguint aquest esquema: a/b//c/c/b//a/a/b//c/c/b//a/a/b//c/c/b//a/a/b.

El poema es divideix en parts:

Introducció: del vers 1 i 2, enuncia el tema.

Segona part: les estrofes I-IV diu no al marit i justifica el perquè.

Tercera part: les estrofes V-VI li diu que no s'enamori d’ell i que marxi amb el poeta.

Formalment el poema està estructurat a partir de paral·lelismes que serveixen per emfatitzar i deixar clar l’odi del poeta cap al futur marit de la protagonista i la seva intenció de convèncer la dama perquè es casi amb ell. Es veu clarament que el poema parla del tòpic de l’amor cortès.

Als versos 1,3 i 6 hi ha un paral·lelisme i una anàfora (No el prengueu, el fals marit), un missatge cap a la dama que li diu que no es casi amb el seu promès. Cal destacar que utilitza l’adjectiu fals molts cops per descriure el marit de la dama, ja que en realitat ella no està enamorada d’ell sinó del poeta, i deixa clar que es tracta d’un matrimoni de conveniència.

Es repeteixen més anàfores: als versos 10 i 15 (No sigui per vós amat) i als versos 13 i 18 (No jegui amb vós al llit) que parlen despectivament sobre el marit i donen raons per les quals la protagonista no s'ha de casar amb ell. En la segona i la tercera estrofa, fa servir l'anàfora en el segon vers, mentre que en la quarta i en la cinquena el fa servir a principi d'estrofa.

A més, repeteix el refrany al final de cada estrofa per recordar el nom de la dama a la que estima.

Com a conclusió cal destacar l’obra de Cerverí de Girona ja que tanca i resumeix la literatura trobadoresca provençal, de gran importància perquè, tot i estar escrita en provençal, ha sigut la base de la lírica catalana. A més, és el trobador del que es conserven més composicions (cent vint de les dos-cents escrites en provençal són seves).

Pel que fa al poema, és un poema popular però amb versos i el seu atent recompte dels versos i el ritme. És important ja que és l’única viadera que es conserva.

NO EL PRENGUEU, EL FALS MARIT (No·l prenatz lo fals marit)

Cerverí de Girona

1 No el prengueu, el fals marit, 7A

Jana abrinada! 4B

I

No el prengueu, el fals jurat, 7C

un ximplet mal educat, 7C

5 Jana abrinada! 4B

II

No el prengueu, el mal marit, 7A

un babau molt ensopit, 7A

Jana abrinada! 4B

III

Boig i tan mal educat, 7C

10 no sigui per vós amat, 7C

Jana abrinada! 4B

IV

De tan neci i ensopit, 7A

no jegui amb vós al llit, 7A

Jana abrinada! 4B

V

15 No sigui per vós amat, 7C

val molt més l’amic privat, 7C

Jana abrinada! 4B

VI

Que no jegui amb vós al llit. 7A

més us hi valdrà l’amit, 7A

20 Jana abrinada! 4B

Poema musicat: https://www.youtube.com/watch?v=6wMzIlS3DHs

"CANSONETA LEU E PLANA"

“Cansoneta leu e plana” de Guillem de Berguedà

I Cansoneta leu e plana, 7a leugereta, ses ufana, 7a farai, de mon Marques 7b del traichor de Mataplana, 7a q'es d'engan farsitz e ples. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b II Marques, ben aion les peiras 7b a Melgur depres Someiras, 7b on perdetz de las denz tres; 7b no.i ten dan que las primeiras 7b i son e non paron ges. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b III Del bratz no.us pretz una figa, 7c que cabreilla par de biga 7c e portatz lo mal estes; 7b ops i auria ortiga 7c qe.l nervi vos estendes. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b IV Marques, qui en vos se fia 7c ni a amor ni paria; 7c gardar se deu totas ves 7b qon qe.z an: an de clar dia, 7c de nuoitz ab vos non an ges. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b V Marques, ben es fols qui.s vana 7a c'ab vos tenga meliana 7a meins de brajas de cortves; 7b et anc fills de crestiana 7a pejor costuma non mes. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b

I Cançoneta lleu i plana, lleugereta, sense ufana, faré sobre Mon Marquès, traïdor de Mataplana, tan farcit d’engany i obès. Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d'engany farcit i obès! II Benhagen, Marquès, les pedres de Melgur, prop de Someiras, on perdéreu de dents, tres; no en sofriren les primeres i no s’hi coneix pas res. Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d'engany farcit i obès! III El braç no us val una figa, sembla un cabiró de biga i el porteu molt mal estès; caldrien fregues ortiga que el nervi us deixessin tes. Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d'engany farcit i obès! IV Marquès, qui de vós es fia no té amor ni companyia; ull viu, si vol sortir il·lès: que vagi amb vós a ple dia, de nit no li és permès. Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d'engany farcit i obès! V És ben foll qui amb vós es vana de sestar de bona gana sense calçó cordovès; no és de fill de cristiana un costum tan poc cortès. Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d'engany farcit i obès!

El poema pertany a Guillem de Berguedà, és el trobador català del qual avui en dia tenim més textos, i va néixer al 1130 i va ser assassinat per ordre d’un dels seus enemics al 1995. Un trobador era qui creava composicions musicals i literàries, difoses oralment pels joglars. Les seves obres van ser escrites en occità i els gèneres literaris que més utilitza són la cançó i el sirventès. Està escrit en l’edat mitjana (segle XII), en la qual el sistema politicosocial era el feudalisme (el cavaller era la figura central i destacava per la valentia i la fidelitat).

Aquest poema és un sirventès personal i tracta sobre la crítica que fa en Guillem de Berguedà sobre el Marquès de Mataplana, com per exemple dient que enganya a tothom. Aquest tema es pot veure en tot el poema, però més concretament en les estrofes I i IV.

El poema està compost per 5 cobles de 5 versos heptasíl·labs, i cadascuna té 2 versos més de tornada. Internament, podem dividir aquest poema en 2 parts: les 3 primeres estrofes, en les quals l’autor mostra les coses dolentes (físicament parlant) d’en Ponç de Mataplana, dient que és un traïdor, que no val res i parla de les dents que va perdre a Melgurs i del seu físic esguerrat; la segona part correspondria a les 2 últimes estrofes, en les que diu que ningú s’hauria de fiar d’ell (ja que és un lladre i un traïdor, i l’autor denuncia la seva condició com a homosexual).

Pel que fa als recursos formals, predominen les personificacions; n'hi ha una a l’últim vers de cada estrofa. Amb aquesta es vol referir a que tot ell és un engany, i quan diu “ull viu”, referint-se a que ha d’anar amb compte si tracta amb ell. També hi ha una anàfora als últims dos versos de cada estrofa, que s’utilitza per a donar-li èmfasis a la característica més representativa del Marqués de Mataplana, l’engany.

Com a cloenda, voldria dir que aquest poema és un bon representant de la poesia trobadoresca. L’autor fa aquest sirventès criticant al Ponç de Mataplana, però, desprès de la mort d’aquest, farà un plany lamentant-se pels seus comentaris previs. Guillem de Berguedà fou un dels majors representats i més coneguts de la poesia trobadoresca. En la meva opinió, Guillem potser criticà al Marquès (i a altres figures importants), donat que tenia un odi suprem cap a aquestes figures superiors; en comptes de parlar de l’amor cortès, que era el tema principal de la poesia trobadoresca.

CANSONETA LEU E PLANA

De Guillem de Berguedà (versió de Climent Forner)
per ARNAU ALCON

Aquest poema és una versió traduïda per Climent Forner de la “Cançoneta leu e plana” (any 1172), de Guillem de Berguedà. El poema es tracta d’un sirventès, una composició poètica pròpia de la lírica popular occitana o trobadoresca, l’estructura de la qual tractarem més endavant. Una de les principals característiques del sirventès és el tema, que contràriament a altres tendències literàries de l’època, no és l’amor ni les aventures d’un heroi, si no la crítica de caràcter satíric de temes morals, polítics, literaris o personals. Guillem de Berguedà, fill dels vescomtes Guillem i Berenguera, era un noble conflictiu que, trobador per interès, va fer ús del sirventès per a criticar i humiliar a enemics personals. La seva obra és marcada per vocabulari cruel i obscè, causat pel caràcter violent de Guillem, caràcter que li va gastar males passades, com en el cas d’un dels seus objectes de burla, RamOn Folc III de Cardona, a qui va matar a traïció, costant-li això el títol de vescomte i l’exili de Catalunya durant set o vuit anys. En el nostre cas, tractem amb un dels quatre sirventesos que conservem dedicats a Ponç de Mataplana, cavaller d’Alfons I i comte de la nissaga dels Mataplana, família de la qual els Berguedà depenien. Cal destacar, però, que a la mort de Ponç Guillem li dedica un dels planys més famosos de la literatura trobadoresca. El seu estil directe i poc retòric, i el fet que res l’obligava a compondre’l ha portat a concloure que el plany és d’una sinceritat espontània.És molt més probable, però, que Guillem perseguís alguna intenció concreta, potser pretenia fer-se perdonar l’antipatia dels Mataplana o senzillament, en una ocasió com aquesta, era allò que socialment li tocava fer. Com a curiositat, el director de l’arxiu occità de la UAB, Antoni Rossell, apunta a que fets tals com les similituds entre els vers de tornada de la “Cançoneta leu e plana” i el vers cinc del plany “Consiros cant e plan e plor”, o la descripció del paradís sospitosament semblant a un paradís moro (tenint en compte que Ponç havia caigut en batalla contra tropes musulmanes) poden tractar-se d’un lloable tot i que lleig exercici de cinisme per part de Guillem.

El tema del poema és l’injuria envers Ponç de Mataplana. En ell, Guillem critica defectes, tant físics com morals, del Marqués de Mataplana, títol el qual Ponç no tenia, per tal que aquest no s’identifiqués com la víctima dels insults.

El poema segueix l’estructura del sirventès: cinc cobles ("unitat mètrica en la qual el nombre de versos i situació de les rimes es repeteix en les diverses parts d’un poema, i que al mateix temps és també una unitat melòdica") de cinc versos d’art menor (heptasíl·labs) i dos versos, també heptasíl·labs, que fan la funció de tornada, característica del sirventès. La rima és consonant en tot el poema, seguint la forma aabab i alternant rima masculina amb femenina.

Temàticament, el poema es pot dividir en dos grans blocs: la primera cobla, que serveix d’introducció al tema satíric del sirventès contrastant versos com “cançoneta lleu i plana” amb fortes acusacions com traïdor i obès; i les altres quatre cobles, que humilien i insulten al senyor de Mataplana. Aquesta segona part es pot dividir a la vegada en dos parts més, la segona i tercera cobla que es centren en defectes físics, com la falta de dents o l’obesitat; i la quarta i cinquena que tracten temes de moralitat, com l’homosexualitat a l’època medieval. L’estructura narrativa del poema és lineal, cada estrofa presenta una nova injúria fins a arribar a la conclusió.

Formalment, Guillem de Berguedà no utilitzava massa la retòrica en les seves composicions degut al seu caràcter violent i cínic, a excepció d’alguna figura col·locada intel·ligentment com les del plany a la mort de Ponç, ja esmentades.

Trobem en els primers  dos versos del poema sengles sinestèsies (enllaç de dos elements procedents de camps sensorials diferents) en els adjectius lleu i plana, lleugereta i sense ufana, creant una barreja de sensacions. Aquesta barreja s’oposa amb les sensacions que ens ofereixen el quart i cinquè vers amb mots com traïdor, engany i obès, servint aquest contrast com a introducció a la sàtira que precedeix.

A la tercera cobla trobem una metàfora i una comparació als versos quinze i setze respectivament “el braç no us val una figa, sembla un cabiró de biga” i una hipèrbole al vers divuit, “caldrien fregues d’ortiga que el nervi us deixessin tes”, recursos dels que Guillem s’ajuda per deixar clar el físic pot agraciat de Ponç.

Sobra afegir el paral·lelisme sintàctic que trobem a la tornada en cada una de les cinc cobles.

Aquesta és, per tant, una de les trenta-una poesies conservades del trobador català del qual ens han arribat més textos, és sens dubte una joia del passat de la poesia catalana. El poema mostra a la perfecció el caràcter bregós de Guillem de Berguedà, llançant forts insults despreocupadament negant tota virtut cavalleresca.

Personalment trobo el sirventès agradable a la recitació i amb bon ritme, tot i que presenta una petita dificultat lèxica creada en la tria de certs mots com “benhagen” o “fregues” en la traducció de Climent Forner.

Cançoneta lleu i plana

Cançoneta lleu i plana,
lleugereta, sense ufana
faré sobre Mon Marquès,
traïdor de Mataplana,
tan farcit d'engany i obès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

Benhagen, Marquès, les pedres
de Melgur, prop de Someiras,
on perdéreu de dents, tres;
no en sofriren les primeres
i no s'hi coneix pas res.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

El braç no us val una figa,
sembla un cabiró de biga
i el porteu molt mal estès;
caldrien fregues d'ortiga
que el nervi us deixessin tes.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

Marquès, qui de vós es fia
no té amor ni companyia,
ull viu, si vol sortir il·lès;
que vagi amb vós a ple dia,
de nit no li és permès.
Ah, Marquès, Marquès, Marques,
tan d'engany farcit i obès!

És ben foll qui amb vós es vana
de sestar de bona gana
sense calçó cordovès;
no és de fill de cristiana
un costum tan poc cortès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

versió musicada