divendres, 31 de març de 2017

CANSONETA LEU E PLANA




De Guillem de Berguedà (versió de Climent Forner)
per ARNAU ALCON

Aquest poema és una versió traduïda per Climent Forner de la “Cançoneta leu e plana” (any 1172), de Guillem de Berguedà. El poema es tracta d’un sirventès, una composició poètica pròpia de la lírica popular occitana o trobadoresca, l’estructura de la qual tractarem més endavant. Una de les principals característiques del sirventès és el tema, que contràriament a altres tendències literàries de l’època, no és l’amor ni les aventures d’un heroi, si no la crítica de caràcter satíric de temes morals, polítics, literaris o personals. Guillem de Berguedà, fill dels vescomtes Guillem i Berenguera, era un noble conflictiu que, trobador per interès, va fer ús del sirventès per a criticar i humiliar a enemics personals. La seva obra és marcada per vocabulari cruel i obscè, causat pel caràcter violent de Guillem, caràcter que li va gastar males passades, com en el cas d’un dels seus objectes de burla, RamOn Folc III de Cardona, a qui va matar a traïció, costant-li això el títol de vescomte i l’exili de Catalunya durant set o vuit anys. En el nostre cas, tractem amb un dels quatre sirventesos que conservem dedicats a Ponç de Mataplana, cavaller d’Alfons I i comte de la nissaga dels Mataplana, família de la qual els Berguedà depenien. Cal destacar, però, que a la mort de Ponç Guillem li dedica un dels planys més famosos de la literatura trobadoresca. El seu estil directe i poc retòric, i el fet que res l’obligava a compondre’l ha portat a concloure que el plany és d’una sinceritat espontània.És molt més probable, però, que Guillem perseguís alguna intenció concreta, potser pretenia fer-se perdonar l’antipatia dels Mataplana o senzillament, en una ocasió com aquesta, era allò que socialment li tocava fer. Com a curiositat, el director de l’arxiu occità de la UAB, Antoni Rossell, apunta a que fets tals com les similituds entre els vers de tornada de la “Cançoneta leu e plana” i el vers cinc del plany “Consiros cant e plan e plor”, o la descripció del paradís sospitosament semblant a un paradís moro (tenint en compte que Ponç havia caigut en batalla contra tropes musulmanes) poden tractar-se d’un lloable tot i que lleig exercici de cinisme per part de Guillem.

El tema del poema és l’injuria envers Ponç de Mataplana. En ell, Guillem critica defectes, tant físics com morals, del Marqués de Mataplana, títol el qual Ponç no tenia, per tal que aquest no s’identifiqués com la víctima dels insults.

El poema segueix l’estructura del sirventès: cinc cobles ("unitat mètrica en la qual el nombre de versos i situació de les rimes es repeteix en les diverses parts d’un poema, i que al mateix temps és també una unitat melòdica") de cinc versos d’art menor (heptasíl·labs) i dos versos, també heptasíl·labs, que fan la funció de tornada, característica del sirventès. La rima és consonant en tot el poema, seguint la forma aabab i alternant rima masculina amb femenina.
Temàticament, el poema es pot dividir en dos grans blocs: la primera cobla, que serveix d’introducció al tema satíric del sirventès contrastant versos com “cançoneta lleu i plana” amb fortes acusacions com traïdor i obès; i les altres quatre cobles, que humilien i insulten al senyor de Mataplana. Aquesta segona part es pot dividir a la vegada en dos parts més, la segona i tercera cobla que es centren en defectes físics, com la falta de dents o l’obesitat; i la quarta i cinquena que tracten temes de moralitat, com l’homosexualitat a l’època medieval. L’estructura narrativa del poema és lineal, cada estrofa presenta una nova injúria fins a arribar a la conclusió.

Formalment, Guillem de Berguedà no utilitzava massa la retòrica en les seves composicions degut al seu caràcter violent i cínic, a excepció d’alguna figura col·locada intel·ligentment com les del plany a la mort de Ponç, ja esmentades.
Trobem en els primers  dos versos del poema sengles sinestèsies (enllaç de dos elements procedents de camps sensorials diferents) en els adjectius lleu i plana, lleugereta i sense ufana, creant una barreja de sensacions. Aquesta barreja s’oposa amb les sensacions que ens ofereixen el quart i cinquè vers amb mots com traïdor, engany i obès, servint aquest contrast com a introducció a la sàtira que precedeix.
A la tercera cobla trobem una metàfora i una comparació als versos quinze i setze respectivament “el braç no us val una figa, sembla un cabiró de biga” i una hipèrbole al vers divuit, “caldrien fregues d’ortiga que el nervi us deixessin tes”, recursos dels que Guillem s’ajuda per deixar clar el físic pot agraciat de Ponç.
Sobra afegir el paral·lelisme sintàctic que trobem a la tornada en cada una de les cinc cobles.

Aquesta és, per tant, una de les trenta-una poesies conservades del trobador català del qual ens han arribat més textos, és sens dubte una joia del passat de la poesia catalana. El poema mostra a la perfecció el caràcter bregós de Guillem de Berguedà, llançant forts insults despreocupadament negant tota virtut cavalleresca.
Personalment trobo el sirventès agradable a la recitació i amb bon ritme, tot i que presenta una petita dificultat lèxica creada en la tria de certs mots com “benhagen” o “fregues” en la traducció de Climent Forner.


Cançoneta lleu i plana
Cançoneta lleu i plana,
lleugereta, sense ufana
faré sobre Mon Marquès,
traïdor de Mataplana,
tan farcit d'engany i obès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!


Benhagen, Marquès, les pedres
de Melgur, prop de Someiras,
on perdéreu de dents, tres;
no en sofriren les primeres
i no s'hi coneix pas res.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

El braç no us val una figa,
sembla un cabiró de biga
i el porteu molt mal estès;
caldrien fregues d'ortiga
que el nervi us deixessin tes.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

Marquès, qui de vós es fia
no té amor ni companyia,
ull viu, si vol sortir il·lès;
que vagi amb vós a ple dia,
de nit no li és permès.
Ah, Marquès, Marquès, Marques,
tan d'engany farcit i obès!

És ben foll qui amb vós es vana
de sestar de bona gana
sense calçó cordovès;
no és de fill de cristiana
un costum tan poc cortès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

BÈLGICA

Bèlgica de Josep Carner Per Judit Maynou Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es ...