VORA LA MAR
De Jacint Verdaguer
Per Íngrid Salvador
Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.
Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:
vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:
idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
dieu-me, què voldran?
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
dieu-me, què voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Osona) l'any 1845 i va morir a l'edat de 57 anys a Vallvidriera (Barcelona). Mossèn Cinto Verdaguer era un poeta molt popular, molt estimat per la gent senzilla del poble. A part de cursar estudis eclesiàstics i ser ordenat sacerdot, va tenir una intensa vida mundana i l'oportunitat de viatjar com mossèn a bord de vaixells de passatgers cap llunyans destins. En aquesta etapa de la seva vida va escriure dos grans poemes, el poema èpic L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886), guanyant amb les dues obres dos dels certàmens dels jocs florals, aconseguint glòria i èxit.
El poema "Vora la Mar" va ser escrit l`any 1883 amb ple èxit creatiu i guardat en la màxima intimitat sense ser publicat fins anys més tard quan el poeta es trobava immers en una profunda crisi personal, suspès en la seva funció com a sacerdot (suspès "a divinis") i decideix incloure´l dins el recopilatori "Flors del Calvari" l´any 1896.
Jacint Verdaguer és un poeta popular i romàntic. Verdaguer és considerat un dels més grans poetes de les lletres catalanes. La seva obra s'emmarca en el context històric de la Restauració (1874) i el moviment artístic de la Renaixença. Aquest període literari emmarca un moviment cultural i de conscienciació nacionalista, redreçant la cultura catalana i sobretot, propiciant la recuperació de la nostra llengua, el català, contribuint de manera decisiva a la creació de la llengua catalana literària moderna, tasca que el propi autor va aportar molt, no només amb la seva poesia èpica, lírica i mística, sinó també en la prosa narrativa, periodisme i literatura de viatges.
Vora la Mar és un poema d´estil romàntic, pertany al gènere de la poesia lírica i el seu subgènere és l´elegia ja que aquesta tracta vers la meditació malenconiosa.
La línia argumental d´aquest poema ens situa a la part alta d'una muntanya on el poeta es submergeix en una sèrie de sentiments i reflexions que confronten la vida i la bellesa terrenal de la natura amb la profunda insatisfacció i frustració del seu art creatiu per no aconseguir expressar la grandesa de l'elevació dels seus sentiments més transcendents que només troba dins la seva espiritualitat. Com a poeta romàntic, tracta d'aconseguir el sublim a partir de la bellesa del que l'envolta però ell creu no aconseguir-ho.
De manera sintetitzada, la trama central del poema podríem expressar-la com: “la buidor poètica en vida”.
Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
Quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.
El símbol del sol ponent ens evoca la imminent arribada de la nit i que aviat les ombres de l'astre rei es projectaran sobre el paisatge. És el moment ideal per a meditar sobre l'efímer de les coses d'aquest món.
Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com ara un pes.
El símbol de l'efímer de les coses d'aquest món es confirma en aquesta segona estrofa, el nucli és el pes que l´inspira el no-res de la grandesa.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Les onades van i vénen com els seus records, que en el seu vaivé es formen i es desfan a la platja però alhora estan reclamant una mar serena nocturna que sigui reflex del cel estrellat. L´estrofa ens transmet una queixa malenconiosa als seus records i somnis.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:
Tota la glòria que va elevar amb la seva poesia forma part d'un passat que ja no existeix. El vent és el símbol de l'element que s´emporta tot.
poemes, ai !, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons;
Tota la idealització de la seva poesia queda contrastada amb la realitat. Les il·lusions i els somnis que han enriquit al poeta s'esvaeixen.
vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig;
En aquesta estrofa comença a demostrar ja explícitament que els seus sentiments reflectits al·ludeixen a la seva personalitat d'artista i de poeta. D'alguna manera ens declara que ja no es tracta d'una abstracció sinó de la seva pròpia vida com artista el que està en crisi i li produeix frustració.
idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.
Les idees que el turmenten les simbolitza com el vent fred que li pren la calor com el símbol més vital i orgànic de la vida de la mateixa manera que el vent s´emporta l'últim aroma d'una flor marcida.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
dieu-me, què voldran?
En aquest moment l'autor es troba amb un profund buit al cor. És alhora una reflexió i una queixa: si se sent definitivament buit ¿què reclamen d'ell les ones (la vida)?
Amb els de la mar o amb els del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?
Se sent enganyat per la creativitat de l'art. Tot el que ha creat fins al moment li sembla irrellevant. És una lluita constant entre les seves il·lusions no satisfetes en un món real i que no l´omplen.
Perquè escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
Quan serà que en ta pàgina serena
los escriure amb estels?
Finalitza constatant que el seu únic consol consisteix en la convicció que algun dia escriurà amb estrelles els seus versos reflectits en una mar serena, mirall del cel estrellat, al que al·ludeix a la tercera estrofa. D'alguna manera el consol al seu buit el troba en la renúncia a aconseguir en aquesta vida, a través de la poesia dins en un món terrenal, llevat que aquest món sigui mirall celestial només assolible per la vida espiritual.
La primera part de l'argument del poema, el poeta desenvolupa una sèrie de reflexions que a partir de la contemplació de la bellesa i la immensitat del paisatge que l'envolta "el promontori que domina" i per mitjà dels símbols que percep al seu voltant "les ones de la mar" "l'astre rei que cap a ponent declina" el condueixen cap a l'evocació d'ideals, records, somnis, utopies com si tot això ja s'hagués esvaït, és a dir, formen part d'altres temps i el vers "m´aixafa com un pes" ens ve a dir que li provoca angoixa. Estrofa 1, 2 i 3.
A la segona part el poeta ens projecta que la seva poesia idealitzada queda contrastada amb la realitat provocant-li frustració. Totes les il·lusions i somnis que fins ara havien enriquit al poeta per mitjà de la seva creativitat es contraposen a la realitat de la vida terrenal. Aquesta vida converteix tota la creativitat del poeta en cendres que se les emporta el vent "somnis que són morts", petxines que retornen al mar, castells que s'enfonsen a la sorra, idees que són arrabassades com l'aroma de la flor. Estrofa 4, 5, 6 i 7.
A la tercera part, fent un seguit de preguntes retòriques, en Verdaguer, demana respostes. Es qüestiona si la seva activitat poètica ha estat un autoengany: "si no tinc res, les ones que ara vénen, digueu-me què voldran?", "per què, per què, enganyosa poesia, m'ensenyes de fer mons?", "Per què escriure més versos en l´arena?", "quan… los escriuré amb estels?". Són preguntes que formula al seu món espiritual que no el pot defraudar, cercant la poesia perdurable més enllà del que és terrenal. Estrofa 8, 9 i 10.
El poema “Vora la Mar” està compost d´una manera formal. La seva mètrica ens indica que els versos són decasíl·labs i es combinen amb els hexasíl·labs formant estrofes de quatre versos.
11 A / 6 b/ 11 A/ 6 b
La rima és consonant, va encadenada pels versos imparells (vers primer amb el tercer) i versos parells (vers segon amb el quart).
La combinació dels versos imparells llargs (versos d´Art Major) amb els versos curts (versos d´Art Menor) proporciona al poema un ritme caire musical i harmoniós.
Si parlem d l’estrofisme ens trobem davant d'un poema de deu estrofes (deu quartets), de quatre versos a cada estrofa.
L´estructura d´aquests deu quartets ens marca tres parts ben visibles en funció del desenvolupament del poema (tres estrofes, quatre estrofes i tres estrofes). L´última estrofa és la conclusió a la que arriba l´autor donant resposta de manera implícita al contingut de tot el poema.
Per què escriure més versos en l´arena? 11 A
Plaja del mar dels cels, 6 b
Quan serà que en ta pàgina serena 11 A
Los escriuré amb estels? 6 b
La intenció del “jo” poètic en la seva reflexió i lament en tot el poema “Me'n pujo…” , “m'aixafa…”, “mos somnis…”, “me guarden tants records…” i les formes gramaticals del verbs emprades en primera persona del singular, ens indica que la veu poètica és la del propi autor, en Jacint Verdaguer.
L'autor inclou arcaismes (paraules o tipus d´expressió que se utilitzaven en la antiguitat i cultismes (paraules agafades de la llengua clàssica-grec o llatí), per donar forma al poema.
En Jacint Verdaguer utilitza un lèxic molt extens ple de paraules amb significat figuratiu-simbòlic (connotatives). Aquestes paraules pròpies en l´ús del llenguatge poètic donen al poema una gran bellesa, expressivitat i afectivitat, en transmetre'ns proximitat als sentiments de l'autor. Exemple: “Aixequí tants castells en eixes ribes que m´ha aterrat lo vent”… “cúpules altives...” poemes, joguina d'infantons…” “idees que m´acurcen l´existència…”.
Les comparacions implícites que trobem en el poema ens relacionen (astre rei, ones, estrelles…) amb (ànima, somnis, records…) fan de cada vers del poema una personificació en la seva totalitat. En Jacint Verdaguer fa una contemplació del món exterior interpretant-lo des de l´interior.
Un recurs literari a nivell semàntic el trobem a la metàfora del vers novè: “mirall de les estrelles”, mar.
Altres recursos a nivell sintàctic serien l´anàfora (versos sisè i setè): “contemplo mon no-res”; contemplo el mar i el cel…”. Hipèrbaton (alteració de l´ordre sintàctic de l´oració): “A la vida o al cor quelcom li prenen, les ones que se'n van”. Anaconesi (preguntes retòriques que es troben a las tres últimes estrofes, l´última porta la resposta implícita.
Aquest poema clàssic va ser escrit en un moment efímer de la carrera literària d´en Verdaguer. Poema de gran perfecció formal amb una harmoniosa construcció basant-nos en el conjunt de tots els recursos utilitzats, esmentats prèviament.
Aquest poema és un reflex del que passa en el més íntim de Verdaguer al llarg de la seva vida recaptat en un moment de inspiració.
En efecte, res no ens permet pensar que el poeta estigués travessant una crisi en el moment en què escriu el seu poema "Vora la Mar", però el poema ens està indicant el contrari.
Això ens permet suposar que aquesta poesia tanca una visió premonitòria del que li anava a succeir després, perquè ens revela un Verdaguer inadaptat al món i que persegueix una poesia no mundana. Però per la seva qualitat de poeta, Verdaguer entén que l'últim recurs que li queda, és lliurar la seva pròpia poesia com sacrifici, el que significarà, a partir d'aquest moment, fer de la seva pròpia vida ofrena poètica. La prova d'això és que només publica “Vora la Mar” quan debatent-se anys després en plena crisi personal i pública, inclou el poema dins l'obra obra titulada "Flors del Calvari". Verdaguer capta el sentit cristià de sacrifici i l'integra a la corrent romàntica.
Un poeta plenament mundà romàntic té ideals mundans com a objecte de la seva poesia. Però Verdaguer té com objecte un compromís que no li permet lligar-se més que amb alguna cosa no terrenal i en certa manera es pot afirmar que ho aconsegueix projectant un abandó del que és terrenal, la clau es troba en la inspiració de la seva última estrofa quan creu ferventment que la seva poesia romàntica i utòpica serà entesa en un món celestial i que això li permetrà ser recordat.
La meva interpretació subjectiva d'aquest poema és que s'escriu en una època en què Verdaguer es trobava en un estat de sublim creativitat després d'aconseguir amb el poema èpic L'Atlàntida, èxit i glòria. "Vora la Mar" és un poema romàntic i líric que només es pot entendre com un presagi o bestreta espiritual escrit quan ni ell mateix pot conèixer la crisi real que li vindrà anys després amb el seu escàndol públic.
Però es poden trobar més elements premonitoris dins el poema.
L'estrofa de la flor i la seva aroma i el fred em suggereix alguna cosa més que una mort creativa: una mort física ja que utilitza uns símbols massa orgànics (fred) com per al·ludir a una crisi purament espiritual.
En l'estrofa "Vaixells que amb veles i aparell s'ensorren en un matí de maig," em fa entendre que el poeta arriba a presagiar la seva mort en un lloc proper al mar i en un mes de maig, últim mes complet de la seva vida que és quan realment va morir anys després.
En Verdaguer “en un mati de maig”, va néixer i un mes de maig va començar la seva agonia definitiva que va tenir lloc precisament un mes de maig, mes de les flors a Vil.la Joana Vallvidrera, mes en què sens dubte va veure per última vegada el mar a la llunyania.
Actualment la casa on va morir de tuberculosi s'ha convertit en casa museu. Si bé des de la casa no es veu el mar sinó Montserrat ja que està orientada cap a Collcerola, Verdaguer va haver de veure per última vegada el mar des de Vallvidriera, quan va ser traslladat a Vil·la Joana. No obstant això, des del seu mausoleu al cementiri de Montjuïc, sí s'albira el mar. Això em reafirma que "Vora la Mar" és tot un recorregut poètic de la vida de'n Jacint Verdaguer, com si el seu destí, característica com a poeta romàntic, estigués ja marcat en el seu món interior des d'un començament.
Un poeta com en Jacint Verdaguer no encaixa en aquest món i en algun moment de la seva vida, potser quan escriu "Vora la Mar" ell ho arriba a entendre. Sota el meu punt de vista crec fermament que la poesia de J. Verdaguer encara perdura en el nostre món com si hagués estat escrit des de les estrelles com ell aspirava i també serà comprès en un món més enllà d'aquest nostre món d'ara en què l'art creatiu poètic no és gaire valorat per la gran majoria de la societat. Cal recalcar que la seva genialitat com poeta i escriptor roman i romandrà per sempre.
