dimarts, 25 d’abril del 2017
La balada de la garsa i l'esmerla
“La balada de la garsa i l’esmerla” de Joan Roís de Corella
per Ester Jara Lorente
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
“La balada de la garsa i l’esmerla” és un poema escrit per Joan Roís de Corella que va néixer a València l’any 1435 i va morir al mateix lloc l’any 1497. Va ser cavaller i mestre en teologia.
La seva família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs March i de Joanot Martorell. Va heretar dels seus pares una fortuna que li va permetre dur una vida benestant i lliurar-se al conreu de la literatura.
Joan Roís de Corella va ser un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. Són molt elegants i artificioses les seves proses, on exposa faules mitològiques. Però el cim del seu art en prosa és una obra titulada Tragèdia de Caldesa, descripció d’un desengany amorós.
És un dels autors més importants del segle d’or de les lletres catalanes. Normalment escrivia literatura religiosa i doctrinal, però en aquest cas es decanta per una temàtica amorosa que segueix els esquemes de la poesia trobadoresca i l’amor cortès, malgrat que aquestes convencions literàries ja eren caduques al s. XV. Sembla com si el cavaller fes un exercici de
nostàlgia d’una època que ja està en plena decadència.
La seva obra es pot considerar de transició entre la cultura medieval i el Renaixement, per aquest motiu anava adreçada a un públic aristocràtic que ja era sensible als nous gustos literaris.
Va utilitzar la balada, un gènere que els trobadors utilitzaven per explicar històries d’amor. Corella escriu en un estil retòric i culte, en una prosa cuidada que imita als autors clàssics i que ha estat anomenada pels crítics prosa d’art. La poesia de Joan Roís de Corella es caracteritza per la melodia dels seus versos i per parlar de l’amor des d’una perspectiva desenganyada i trista.
El tema principal del poema és el mal d’amor. L’enamorat apel·la a la mercè de l’estimada, com a últim recurs per seduir-la, ja que ella es mostra cruelment indiferent davant d’un patiment que acabarà abocant-lo a la mort d’amor. Aquest tema és representat per la garsa i l’esmerla.
Potser per la seva vinculació al món eclesiàstic, l’autor opta per expressar els seus sentiments i emocions de forma distanciada, com si es tractés d’un espectador que observa com dues aus, una garsa i una merla, canten les seves desgràcies en forma de balada, una dansa d’inspiració medieval i trobadoresca.
Observem que el poema es divideix en dues parts: la primera trobem que és una descripció dels ocells. En primer lloc ens presenta a la garsa com una cosa alegre i a continuació a la merla com una cosa il·lustre. En la segona part trobem la balada, observem que és una història de l’amor no correspost i que si la dama no mira al poeta, aquest morirà a causa del desamor d’aquesta. Si el poeta arribés a morir, alhora provocaria un dolor intens en la dama, ja que ella
serà la responsable de la seva mort.
La primera part, la descripció dels dos personatges, la formen els deu primers versos decasíl·labs. Per ser més exactes, per una cobla, l’estrofa per excel·lència de la poesia catalana medieval, de vuit versos en dos quartets, en aquest cas amb rima creu-creuada (ABBA CDDC), i un apariat (EE).
Els versos també són els més usuals a la poesia catalana de l’època: decasíl·labs cesurats, és a dir, amb un accent fort a la quarta síl·laba que conforma una cesura i separa el vers en dos hemistiquis, de manera que 10 = 4+6. En tots els casos, el primer hemistiqui és acabat en paraula monosíl·laba aguda. La cesura, a més, coincideix, en set dels deu versos, amb una coma.
Tot seguit, la segona part del poema, la declaració amorosa, presenta la balada pròpiament dita, amb tres quintets anisosil·làbics que alternen versos octosíl·labs i tetrasíl·labs. Els octosíl·labs són cesurats de manera que queda dividit en dos hemistiquis de 4 síl·labes cadascun. La rima de la balada és consonant i encadenada (ababa) i masculina, és a dir, acabada en paraula
aguda.
Anisosil·làbic és el nom que rep un vers quan en una mateixa estrofa els versos
presenten diferent mètriques , nombre desigual o diversa estructuració sil·làbica
Pel que fa a les figures retòriques, en els dos primers versos trobem un epítet (Ab els peus verds, los ulls i celles negres/ plomatge blanc, he vist una garsa) , ja que remarca una qualitat que és pròpia del substantiu que acompanya i d’aquesta manera fa una descripció detallada de la garsa. En el vers vuitè trobem un asíndeton (que pogués de dir les llaors* de tal perla) . A continuació observem una personificació molt clara en el vers 29 (la trista mort) , ja
que vol remarcar que la mort és trista a causa que la dama es mostra indiferent al seu amor. I per últim la metàfora principal del poema representada del vers 1 fins al 10, on el poeta i la dama són representats pels dos ocells: la garsa és la dama i l’esmerla, el poeta.
Com a conclusió final, podem dir que Joan Roís de Corella és un dels autors més importants del segle d’or de la literatura catalana. Joan Roís de Corella, tot i ser sensible a les noves influències literàries, va ser educat en un context cultural medieval i per aquest motiu, utilitza recursos de la literatura trobadoresca en
aquest poema. Malgrat això, la seva importància com a poeta és a causa també en el fet que va introduir en la seva poesia elements renaixentistes com la gran riquesa de la imatge (descripció acolorida de la garsa i l’esmerla) i la participació d’una natura harmònica que facilités l’expressió dels sentiments dels seus protagonistes.
Durant l’ edat mitjana i encara en el Renaixement , era habitual que els autors no titularen els poemes. Així, “La balada de la garsa i l’esmerla” és el títol que va imposar l’editor Ramon Miquel i Planas en la primera edició crítica de textos corellans publicada el 1913.
Com a opinió personal, crec que aquest poema ens demostra l’amor tan incondicional i dràstic que es vivia abans en l’època, fet que avui en dia, i comparant-lo amb la nostra societat, seria impossible de viure. A més a més, utilitza una metàfora on el poeta i la dama són representats pels dos ocells, fet que li dóna bellesa al poema.
La balada de la garsa i l'esmerla
“La balada de la garsa i l'esmerla” de Joan Roís de Corella.
Per Marta Solà
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
Aquest poema va ser escrit per Joan Roís de Corella, escriptor que va néixer a Gandia entre el 1433 i el 1443 i va morir a València el 1497, també va ser cavaller i mestre en teologia.
La seva vida i la seva obra van ocórrer en aquesta frontera difusa i plural entre l'Europa de l'Edat
Mitjana i la del Renaixement, va ser el primer poeta que en llengua catalana en qui podem percebre
influències del Renaixement, per aquest motiu, va ser un dels millors poetes valencià de la segona
meitat del segle XV.
Normalment escrivia literatura religiosa i doctrinal, però en aquest poema té una temàtica amorosa
que segueix els esquemes de la poesia trobadoresca i l’amor cortès, va ser escrit en occità.
Aquest poema pertany al segle d'or on la poesia catalana viu una de les èpoques més brillants.
És considerat el més gran representant de l'humanisme renaixentista dels països de llengua catalana.
La balada era un gènere que els trobadors utilitzaven per cantar històries d’amor, sempre amb
acompanyament musical i fins i tot es podia dansar.
El tema principal del poema de “La balada de la garsa i l’esmerla” és la mort per l’amor, el seu
argument desenvolupa una història entre una garsa i una merla, un amor no correspost.
Aquest poema es pot dividir en dues parts. La primera part, els deu primers versos, són decasíl·labs,
amb rima femenina consonant creu-creuada, és a dir, formada per paraules planes (Cobla) i amb els
dos versos finals aparellats (ABBA CDDC EE).
La segona part, la declaració amorosa (la balada), la constitueixen catorze versos de vuit i quatre
síl·labes (octosíl·labs i tetrasíl·labs) de rima consonant amb l’esquema de rima encadenada:
8A/4B/8A/4B/8A/8C/4D/8C/4D/8C/8A/4E/8C/4E/8C
Aquest poema està dividit en dues parts, la primera és una descripció dels ocel
ls (característica dels poemes trobadorescs). En primer lloc ens presenta una garsa i una merla que representen l’amor entre la dama i el trobador. El primer quartet presenta la garsa, el segon la merla i, finalment, l’apariat anuncia la balada que canten.
Aquesta part va des del primer vers fins al 10 inclòs. I la segona part és la balada, aquí observem que és una història de l’amor no correspost, que si la dama no mira al poeta aquest morirà a causa del desamor d’aquesta. Si ell mort provocaria un dolor a la dama, ja que ella serà la responsable de la seva mort. Aquesta part va des del vers 11 fins al final.
Pel que fa a les figures retòriques, en els dos primers versos trobem un epítet (Amb els peus verds,
els ulls i celles negres/ plomatge blanc, ha clissat una garsa), ja que els adjectius remarquen una
qualitat que és pròpia del substantiu a qui acompanya.
En el primer-segon i vuitè vers trobem dues asíndetons.
En el primer-segon vers (Amb els peus verds, els ulls i celles negres/ plomatge blanc, ha clissat una garsa) i en el vuitè vers (capaç de dir les gràcies de tal perla). Consisteix en l'omissió deliberada i l'autor els ha utilitzat amb fins rítmics o estètics.
A continuació observem una personificació bastant clara en el vers 19 (la trista mort).
I finalment observem un seguit de perífrasis en els versos 21 i 25 (que el mal que tinc no fugi de mi/
que hagi per vós jo de morir), ja que es produeix la substitució d’una paraula per mitjà d’unes altres
que expressen el mateix contingut.
Aquest poema ens ha arribat fins avui en dia per un motiu molt evident, que ja he comentat anteriorment. Joan va ser el primer poeta de llengua catalana en qui podem percebre influències del
Renaixement, per aquest motiu, va ser un dels millors poetes valencià de la segona meitat del segle
XV i avui en dia el seguim recordant 6 segles després.
La meva impressió personal sobre aquest poema és positiva, ja que m’han agradat les característiques que utilitzava Joan per transmetre els sentiments i també el fet d’utilitzar una tècnica com l’al·legoria per representar l’amor entre una dama i un trobador a través d’ocells.
Per Marta Solà
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
Aquest poema va ser escrit per Joan Roís de Corella, escriptor que va néixer a Gandia entre el 1433 i el 1443 i va morir a València el 1497, també va ser cavaller i mestre en teologia.
La seva vida i la seva obra van ocórrer en aquesta frontera difusa i plural entre l'Europa de l'Edat
Mitjana i la del Renaixement, va ser el primer poeta que en llengua catalana en qui podem percebre
influències del Renaixement, per aquest motiu, va ser un dels millors poetes valencià de la segona
meitat del segle XV.
Normalment escrivia literatura religiosa i doctrinal, però en aquest poema té una temàtica amorosa
que segueix els esquemes de la poesia trobadoresca i l’amor cortès, va ser escrit en occità.
Aquest poema pertany al segle d'or on la poesia catalana viu una de les èpoques més brillants.
És considerat el més gran representant de l'humanisme renaixentista dels països de llengua catalana.
La balada era un gènere que els trobadors utilitzaven per cantar històries d’amor, sempre amb
acompanyament musical i fins i tot es podia dansar.
El tema principal del poema de “La balada de la garsa i l’esmerla” és la mort per l’amor, el seu
argument desenvolupa una història entre una garsa i una merla, un amor no correspost.
Aquest poema es pot dividir en dues parts. La primera part, els deu primers versos, són decasíl·labs,
amb rima femenina consonant creu-creuada, és a dir, formada per paraules planes (Cobla) i amb els
dos versos finals aparellats (ABBA CDDC EE).
La segona part, la declaració amorosa (la balada), la constitueixen catorze versos de vuit i quatre
síl·labes (octosíl·labs i tetrasíl·labs) de rima consonant amb l’esquema de rima encadenada:
8A/4B/8A/4B/8A/8C/4D/8C/4D/8C/8A/4E/8C/4E/8C
Aquest poema està dividit en dues parts, la primera és una descripció dels ocel
ls (característica dels poemes trobadorescs). En primer lloc ens presenta una garsa i una merla que representen l’amor entre la dama i el trobador. El primer quartet presenta la garsa, el segon la merla i, finalment, l’apariat anuncia la balada que canten.
Aquesta part va des del primer vers fins al 10 inclòs. I la segona part és la balada, aquí observem que és una història de l’amor no correspost, que si la dama no mira al poeta aquest morirà a causa del desamor d’aquesta. Si ell mort provocaria un dolor a la dama, ja que ella serà la responsable de la seva mort. Aquesta part va des del vers 11 fins al final.
Pel que fa a les figures retòriques, en els dos primers versos trobem un epítet (Amb els peus verds,
els ulls i celles negres/ plomatge blanc, ha clissat una garsa), ja que els adjectius remarquen una
qualitat que és pròpia del substantiu a qui acompanya.
En el primer-segon i vuitè vers trobem dues asíndetons.
En el primer-segon vers (Amb els peus verds, els ulls i celles negres/ plomatge blanc, ha clissat una garsa) i en el vuitè vers (capaç de dir les gràcies de tal perla). Consisteix en l'omissió deliberada i l'autor els ha utilitzat amb fins rítmics o estètics.
A continuació observem una personificació bastant clara en el vers 19 (la trista mort).
I finalment observem un seguit de perífrasis en els versos 21 i 25 (que el mal que tinc no fugi de mi/
que hagi per vós jo de morir), ja que es produeix la substitució d’una paraula per mitjà d’unes altres
que expressen el mateix contingut.
Aquest poema ens ha arribat fins avui en dia per un motiu molt evident, que ja he comentat anteriorment. Joan va ser el primer poeta de llengua catalana en qui podem percebre influències del
Renaixement, per aquest motiu, va ser un dels millors poetes valencià de la segona meitat del segle
XV i avui en dia el seguim recordant 6 segles després.
La meva impressió personal sobre aquest poema és positiva, ja que m’han agradat les característiques que utilitzava Joan per transmetre els sentiments i també el fet d’utilitzar una tècnica com l’al·legoria per representar l’amor entre una dama i un trobador a través d’ocells.
dijous, 20 d’abril del 2017
Presoner
PRESONER – JORDI DE SANT JORDI
per Jordi Egea
Desertsd'amics, de béns e de senyor, 10 A
enestranylloc i en estranyacontrada, 10 B
lluny de totbé, fartd'enuig e tristor, 10 A
mavoluntat e pensacaitivada, 10 B
metrob del tot en mal poder sotsmès, 10 C
noveigalgú que de més'haja cura 10 D
esoiguardatsenclòs, ferrats e pres, 10 C
dequè en faugrat a matrista ventura. 10 D
Eu haivisttemps que no emplasia res, 10 C
araemcontent de çoquiemfai tristura, 10 D
e los grillonslleugers ara preu més10 C
que en lo passat la bella brodadura. 10 D
Fortuna vei que ha mostrat son voler10 E
susmé, volent que en tal puntvengutsia; 10 F
però no emcur, pus haifaitmondever10 E
abtots los bons que emtrob en companyia. 10 F
Car prencconhort de com sui presoner10 E
permonsenyor, servinttantcompodia, 10 F
d'armessobrat e per major poder, 10 E
no per defaut gens de cavalleria. 10 F
E prencconhortquan no pucconquerir10 G
haver en res sens que treball no senta, 10 H
masd'altrapartcuid de tristor morir 10 G
comvei que el món del revers se contenta. 10 H
Totsaquestsmals no emsón res de sofrir10 G
enesguardd'uqui el cor me destenta10 H
eemfaitotjornd'esperança partir: 10 G
com no vei res que ensavançd'unaespenta, 10 H
enacunçarnostredeslliurament, 10 I
emés que veiço que ensdemanaSforça10 J
que no sofiralgúraonament, 10 I
dequèllangueixmavirtut e maforça. 10 J
Per què no sai ni vei res al present10 I
queempuixa dar en valor d'unaescorça, 10 J
masDéutot sol, de quiprencfundament10 I
e de quifiu, i-z ab quimoncors'esforça; 10 J
ed'altrapart del bon rei liberal, 10 L
quiemsocorrec per gentilesagranda, 10 M
loquiens ha mès del tot en aquest mal, 10 L
queellme'ntraurà, car soijussa comanda. 10 M
Reis virtuós, monsenyor natural, 10 L
tots al present no usfemaltre demanda, 10 M
mas que us record que vostrasangreial10 L
maidefallí al quifos de sa banda. 10 M
LOCALITZACIÓ:
Autor:
-
Presoner va ser escrit per
Jordi de Sant Jordi
Obra, gènere i
tendènciesartístiques del moment:
-
Es conserven només 18
poemesd'entreelsqualspodríem destacar "Estramps", "Presoner"
o "Lo setged'amor"; en aquestbreucançoners’hiinclouPresoner que ésessencialmentamorós,
dinsl'actitud encara vinculada a l'amorcortesàtrobadoresc, que mantenia la sevavigència
i eficàcia en elsnuclis postfeudals de Catalunya. La sevapoesiasegueixbastantl’estiltrobadoresctot
i que ésinfluenciat per l’humanisme del moment i obre nouscamins a la lírica
catalana i combina termes tradicionalsambels de Petrarca.La
sevallenguaés la barrejapròpia de l'època entre el català i occità.Pertany a l’obra
de Presoner en si, i dinsd’aquesta en trobem diversos poemescomaquest.
Parlantmés sobre
l’autor i el contextsociopolític...
-
Jordi deSant Jordi era un
cavaller i escriptorvalenciàque va néixerdurantelsdarrersanys del segle XV al
qual era aleshores el Regne de València i va morirprobablement en 1424 al
Castell de la Valld’Uixó.Va viure al servei del reiMagnànim de qui va
rebregransquantitats de diners. En una expedició a Nàpols, va caurepresoner de
les tropes de Francesco Sforza i va ser llavorsquan va escriureaquest poema,
onexpressaval’enyorança per la sumptuosa vida cortesana.La poesia era una
peticióadreçada al monarca perquèagilitzéselstràmits de l’alliberament propi i
delsseuscompanys.Durant el
segle XV el fet de fer-nepresonersalsenemics era bastanttípic, ja que d’aquesta
manera, elspodies convertir en elsteusesclaus o bépodiesdemanar un rescat al rei
o al senyor que pertanyien. En el poema ésaquestúltim cas.Voliaensenyar
al poble en quina situació es trobavenaquells que havienlluitatpelpoble i
pelrei.
Contextpolític i social:
-
L’expansiódesprés de la batalla de
Muret es va dirigir a València, Illes Balears i la resta del Mediterrani.
-
Elsmonarques de la corona van
conquerirpartdelsterritorisàrabs.
-
Ocupació de l’illa de Sardenya,
incorporació del Comtatd’Urgell i annexió definitiva de Sicília i Mallorca.
-
El 1412 comença la dinastia
castellana.
-
Existeix la Diputació General que l’any
1359 passa a anomenar-se Generalitat de Catalunya.
El tema del poema
seria l’exaltaciódelssentiments i emocionsd’unpresoner a causa del captiveri que
estàpatint, i de la melancolia que li suposatrobar-se en soledat.
1.- En la primera estrofa ja evidencia la solitud i la desolació per la
captivitat.
2.- En la
segonatractaambaquestamelancolia comentada les comoditats i luxes que
teniaabansd’esdevenircaptiu.
3.- En la
tercera en els dos últims versos, recalca aquestaexaltació de sentiments, que
òbviamentsón de tristorquandiu ‘estic a bon punt de morir de trist…’.
ANÀLISI MÈTRICA I ESTRUCTURA:
Presonerés un poema
format per cinc cobles de vuit versos, és a dir, octaves,decasíl·labs i una que
fa de tornada o conclusió de quatre versos. La tornada és de quatre versos
(quartet).Elsdecasíl·labstenen cesura a la quartasíl·laba. La rima que es
repeteixambvariantséscadenoencadenada:
 |
10 A
10 B
10 A
10B
10 C
10D
10 C
10 D
ANÀLISI DE LA FORMA PARTINT DEL TEMA:
Com a figura retòricanecessària
per a la comprensió del tema trobem una antítesi del vers 9 – 12 (2n paràgraf)
que consisteix acontraposar dos sintagmes, frases o versos en què cada un expressa
una idea de significat afirmativa o negativa. Aquí s’explicatot el que
teniaabans i com no ho va saber valorar, com ha perduttot. Ho diuaixíperquèvol
que vegemcom compara el pes que portavasempreambelsvestitsgruixuts de brodadura que era major al pes que porta a sobre
sentpresoner, ja que seguramentnomés porta aquestsgrillons. La roba que
portiseràgairebécap i de molt poca qualitat.
CONCLUSIÓ:
El text va ser moltimportant
per la tradicióliteràriaperquèprecisament va obrirnouscaminsa la lírica
catalana i combina termes tradicionalsambels de Petrarca, que va ser un líric i
humanista italià, la sevapoesia va donar lloc a un correntliterari que influí
en autorscom Garcilaso de la Vega (a Espanya) o William Shakespeare (a
Anglaterra).
Despréscom a resumprecís, destaquem la desesperació i
el penediment que pateix Jordi de Sant Jordi encara que no hodiuclarament a
l’obra, amés de la tristor que sí que queda més que comentada. I també el no
haversabutgaudirproudels luxes que disposava i finalmentl’intentpersistent per
intentar guanyar-se el favor del reiperquè el tregui de la situació en què es
troba (que ésprecisament el motiupelqual va estar escrit el poema, per enviar
el poema al rei i que aixíagilitzés la sevasalvació).
Expressad’una forma indirecta el tòpic ‘No saps el que
tensfins que hoperds’, fent una clara incisió en la llibertat del nostre
protagonista, que només va saber valorar-la quan ja l’haviaperdut.
Versiómusicada per RamonPelegroSanchis, mésconegutcom a
Raimon;
https://www.youtube.com/watch?v=lJNRMOXCf50
"Colguen les gents"
COLGUEN LES
GENTS AB ALEGRIA FESTES - AUSIÀS MARCH
Per Paula Bonet
Colguen
les gents ab alegries festes
Colguen les gents ab alegria
festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son contínuu plant.
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son
semblant,
per ço no em plau la pràctica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius,
sí com d’hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
per ço no em plau la pràctica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius,
sí com d’hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.
Cell Teixion qui el buitre el
menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou,
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.
e per tots temps brota la carn de nou,
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.
E, si la mort no em dugués tal
ofensa,
fer mi absent d’una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finier,
seran donats térmens a ben amar.
fer mi absent d’una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finier,
seran donats térmens a ben amar.
E, si en lo cel Déu me vol
allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l’ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l’ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Llir entre cards, vós sabeu e jo
sé
que es pot ber fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
que es pot ber fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
LOCALITZACIÓ
Ausiàs March va ser un poeta i cavaller de l'època medieval que va néixer a Gandia l'any 1397 i va morir a València l'any 1459. Com a curiositat sabem que March es va casar amb Isabel Martorell, la germana de Joanot Martorell, l'escriptor del famós llibre Tirant lo Blanc.
Va escriure un total de 128 poemes els quals s'han classificat en tres blocs: cants d'amor, cants de mort i cant espiritual.
Colguen les gents ab alegria festes és el poema número XIII que pertany al grup de poesies de "llir d'amor" una subcategoria que pertany al bloc de cants d'amor.
En aquesta obra trobem una influència lírica trobadoresca, en el fet de dedicar els seus poemes a una dóna, però la narrativa de March va suposar una gran modernització pel que fa als temes tractats (sobretot temes amorosos) i l'ús de la poesia personal i filosòfica, d’aquesta manera es va allunyar de la cultura de tradició feudal.
Situem a March en el corrent del Segle d'Or valencià, on va haver-hi un període de prosperitat a les collites, i va créixer la burgesia, ja que aquesta va emigrar d'Aragó a causa dels conflictes. Per tant va ser un període d'auge tant econòmic com social com cultural. Tot i que va ser un període de millora, March no ho representa així en la seva obra, sinó que mostra el seu desig de morir. Temes sobre els sentiments, es veuen presents al llarg de tot "llirs d'amor".
TEMA
El tema que es tracta a l'obra és el desig de morir per la manca d'amor, ja que l'amor que sent cap a l'amada és un amor no correspost. Ho podem veure per exemple, quan diu "Tothom es fa amb qui li és semblant, per això a mi no em plau fer-me amb els vius" on mostra més afinitat cap als morts que cap als vius. En general l'argument del tema seria aquest penediment que sent, i la culpabilització de la dama davant la seva mala sort en l'amor.
ESTRUCTURA/MÈTRICA
Aquest poema està format per 6 estrofes de 8 versos decasíl·labs cadascun, i es troba dividia en 5 cobles més una tornada, aquesta última de 4 versos. Per tant, podem dir que és d'art major.
L'esquema de l'obra és en creu creuada, és a dir, 10A, 10B, 10B, 10A, 10C, 10D, 10D, 10C, de rima consonant. També trobem una censura a la quarta síl·laba de cada vers, aquesta tècnica és utilitzada en la tradició catalana.
Quant a les parts del text, el podem dividir en 4 parts:
La primera (vers 1-12): On trobem una descripció de les festes alegres de l'època amb la contraposició dels seus sentiments, ja que està patint per amor.
La segona (vers 13-24): On compara els seus sentiments amb els d'altres personatges com el rei de Xipre i Tici, i ens diu que el seu dolor mai no podrà ser curat.
La tercera (vers 25-40): On explica el seus dos punts de vista, el primer seria el desig que se li aparegui la mort, ja que així s'aniria tot el seu dolor, i l’altre seria la negació a morir, ja que sinó, no veuria a la seva estimada. Per tant ens trobem amb la indecisió de l’autor.
La quarta i última part (vers 41-44): Aquesta seria la tornada, i aquí es veu com decideix posar fi a la seva vida, amb l'esperança que la seva amada se'n penedeixi de no haver estat al seu costat.
FORMA/RECURSOS LITERARIS
Trobem diversos recursos literaris al poema de March, però només nomenarem aquells més importants, que serien:
L'antítesi (primera estrofa): on hi hauria una contradicció en els quatre primers versos, ja que parla sobre l'alegria a les festes, la diversió..., amb els sis següents versos, els quals parlen sobre ànimes en pena. D'aquesta manera recalca el sentiment de dolor. Podríem dir que el poema comença alegre i acaba amb la mort.
Comparació: com hem dit abans, la segona part en la qual està dividida l'obra, seria tota ella una comparació, ja que compara el seu dolor amb el del rei de Xipre i amb Tici. D'aquesta manera, aquest recurs estilístic és bastant important dins de l'obra.
Metàfora (vers 21-22): "mentre un corc em rosega la pensa, tinc l'altre dins del cor de nit i dia" on explica que té un corc dins del seu cos que li rosega el cor. D'aquesta manera li dóna èmfasi en el dolor que sent per aquest amor no correspost.
Hipèrbole (vers 25-26): "I si la mort no em suposés l'ofensa de fer-me absent d'un tan bell panorama", on exagera el fet que l'únic que el farà tenir por a la mort és no tornar a veure la seva estimada. Ell prefereix morir i rebre un acte d'estimació per part de l'amada, que serien les seves llàgrimes, que estar viu i no rebre'n cap. Amb aquesta exageració torna a fer èmfasi amb el desig de morir.
CONCLUSIONS + OPINIÓ PERSONAL
Ausiàs March és probablement l'home més reconegut de la literatura medieval valenciana, ja que va ser un poeta molt llegit i va influenciar a grans poetes castellans com Garcilaso de la Vega i Fernando de Herrera entre d'altres. Possiblement per això, és pel qual s'han conservat tantes obres d'ell. A més, es diu, que tota la poesia en valencià del segle XVI és un intent d'imitació de la seva obra. Una característica que el destaca és que la seva obra va fer un canvi a tot l'anterior i va adquirir un to més personal i sincer que contrastava amb la retòrica de l'amor cortès.
Parlant de l'obra observem com deixa molt clars els seus sentiments i el seu dolor respecte la negació de la seva amada mostrant la poesia molt personal, tal com hem mencionat i utilitzant elements filosòfics.
Com a opinió personal, he de dir que, tot i tenir moltes exageracions, March va saber expressar molt bé els seus sentiments com a home enamorat i això li dóna un toc més líric al poema.
Ausiàs March va ser un poeta i cavaller de l'època medieval que va néixer a Gandia l'any 1397 i va morir a València l'any 1459. Com a curiositat sabem que March es va casar amb Isabel Martorell, la germana de Joanot Martorell, l'escriptor del famós llibre Tirant lo Blanc.
Va escriure un total de 128 poemes els quals s'han classificat en tres blocs: cants d'amor, cants de mort i cant espiritual.
Colguen les gents ab alegria festes és el poema número XIII que pertany al grup de poesies de "llir d'amor" una subcategoria que pertany al bloc de cants d'amor.
En aquesta obra trobem una influència lírica trobadoresca, en el fet de dedicar els seus poemes a una dóna, però la narrativa de March va suposar una gran modernització pel que fa als temes tractats (sobretot temes amorosos) i l'ús de la poesia personal i filosòfica, d’aquesta manera es va allunyar de la cultura de tradició feudal.
Situem a March en el corrent del Segle d'Or valencià, on va haver-hi un període de prosperitat a les collites, i va créixer la burgesia, ja que aquesta va emigrar d'Aragó a causa dels conflictes. Per tant va ser un període d'auge tant econòmic com social com cultural. Tot i que va ser un període de millora, March no ho representa així en la seva obra, sinó que mostra el seu desig de morir. Temes sobre els sentiments, es veuen presents al llarg de tot "llirs d'amor".
TEMA
El tema que es tracta a l'obra és el desig de morir per la manca d'amor, ja que l'amor que sent cap a l'amada és un amor no correspost. Ho podem veure per exemple, quan diu "Tothom es fa amb qui li és semblant, per això a mi no em plau fer-me amb els vius" on mostra més afinitat cap als morts que cap als vius. En general l'argument del tema seria aquest penediment que sent, i la culpabilització de la dama davant la seva mala sort en l'amor.
ESTRUCTURA/MÈTRICA
Aquest poema està format per 6 estrofes de 8 versos decasíl·labs cadascun, i es troba dividia en 5 cobles més una tornada, aquesta última de 4 versos. Per tant, podem dir que és d'art major.
L'esquema de l'obra és en creu creuada, és a dir, 10A, 10B, 10B, 10A, 10C, 10D, 10D, 10C, de rima consonant. També trobem una censura a la quarta síl·laba de cada vers, aquesta tècnica és utilitzada en la tradició catalana.
Quant a les parts del text, el podem dividir en 4 parts:
La primera (vers 1-12): On trobem una descripció de les festes alegres de l'època amb la contraposició dels seus sentiments, ja que està patint per amor.
La segona (vers 13-24): On compara els seus sentiments amb els d'altres personatges com el rei de Xipre i Tici, i ens diu que el seu dolor mai no podrà ser curat.
La tercera (vers 25-40): On explica el seus dos punts de vista, el primer seria el desig que se li aparegui la mort, ja que així s'aniria tot el seu dolor, i l’altre seria la negació a morir, ja que sinó, no veuria a la seva estimada. Per tant ens trobem amb la indecisió de l’autor.
La quarta i última part (vers 41-44): Aquesta seria la tornada, i aquí es veu com decideix posar fi a la seva vida, amb l'esperança que la seva amada se'n penedeixi de no haver estat al seu costat.
FORMA/RECURSOS LITERARIS
Trobem diversos recursos literaris al poema de March, però només nomenarem aquells més importants, que serien:
L'antítesi (primera estrofa): on hi hauria una contradicció en els quatre primers versos, ja que parla sobre l'alegria a les festes, la diversió..., amb els sis següents versos, els quals parlen sobre ànimes en pena. D'aquesta manera recalca el sentiment de dolor. Podríem dir que el poema comença alegre i acaba amb la mort.
Comparació: com hem dit abans, la segona part en la qual està dividida l'obra, seria tota ella una comparació, ja que compara el seu dolor amb el del rei de Xipre i amb Tici. D'aquesta manera, aquest recurs estilístic és bastant important dins de l'obra.
Metàfora (vers 21-22): "mentre un corc em rosega la pensa, tinc l'altre dins del cor de nit i dia" on explica que té un corc dins del seu cos que li rosega el cor. D'aquesta manera li dóna èmfasi en el dolor que sent per aquest amor no correspost.
Hipèrbole (vers 25-26): "I si la mort no em suposés l'ofensa de fer-me absent d'un tan bell panorama", on exagera el fet que l'únic que el farà tenir por a la mort és no tornar a veure la seva estimada. Ell prefereix morir i rebre un acte d'estimació per part de l'amada, que serien les seves llàgrimes, que estar viu i no rebre'n cap. Amb aquesta exageració torna a fer èmfasi amb el desig de morir.
CONCLUSIONS + OPINIÓ PERSONAL
Ausiàs March és probablement l'home més reconegut de la literatura medieval valenciana, ja que va ser un poeta molt llegit i va influenciar a grans poetes castellans com Garcilaso de la Vega i Fernando de Herrera entre d'altres. Possiblement per això, és pel qual s'han conservat tantes obres d'ell. A més, es diu, que tota la poesia en valencià del segle XVI és un intent d'imitació de la seva obra. Una característica que el destaca és que la seva obra va fer un canvi a tot l'anterior i va adquirir un to més personal i sincer que contrastava amb la retòrica de l'amor cortès.
Parlant de l'obra observem com deixa molt clars els seus sentiments i el seu dolor respecte la negació de la seva amada mostrant la poesia molt personal, tal com hem mencionat i utilitzant elements filosòfics.
Com a opinió personal, he de dir que, tot i tenir moltes exageracions, March va saber expressar molt bé els seus sentiments com a home enamorat i això li dóna un toc més líric al poema.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)