ODA A ESPANYA

ODA A ESPANYA de Joan Maragall

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill

que et parla en llengua - no castellana:

parlo en la llengua - que m'ha donat

la terra aspra:

en 'questa llengua - pocs t'han parlat;

en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries - i els teus records,

records i glòries - només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes - vida és la sang,

vida pels d'ara - i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies - a morts els fills,

te satisfeies - d'honres mortals,

i eren tes festes - els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens

dels fills que duies - a que morissin:

somrients marxaven - cap a l'atzar;

i tu cantaves - vora del mar

com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:

tot ho perderes, - no tens ningú.

Espanya, Espanya, - retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;

que el plo' et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu,   Espanya.

 Joan Maragall

Biografia

Joan Maragall (1860-1911) pertanyia a una família benestant de Barcelona, amb la qual es va enfrontar per renunciar a la vida convencional de burges que li corresponia i seguir la seva vocació literària. Home de vasta cultura, Maragall va traduir autors alemanys, i fou un dels introductors del vitalisme de Nietzsche en la cultura catalana. Concebia la poesia com un producte de la inspiració, d’origen diví, i entenia que el poeta havia d’expressar-se de manera espontània, evitant la retòrica. Es va casar amb clara noble amb qui va tenir tretze fills.

La seva obra té una temàtica molt àmplia. És el poeta més important del modernisme, és un moviment literari que es dóna a Catalunya a finals del segle XIX i a principis del segle XX. Les seves característiques principals són l'afany per la musicalitat, la presència de la natura  i la recerca de la bellesa perfecta per fugir d'una realitat hostil. L'artista la veritable existència lluny de les obligacions quotidianes.

Aquesta obra fa referència a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba. Oda a Espanya és un poema escrit l’any 1898 per Joan Maragall i integrat en la part de “Cants” en el llibre de “Visions i Cants”. El poema no segueix una mètrica establerta ni rima establerta, són versos lliures. És un poema compost per vuit estrofes que ens parlen sobre les desgràcies que ha suposat per Espanya implicar-se en la guerra de Cuba, amb la pèrdua d’aquesta.

Estructura

Aquest poema està dividit en sis quintets i dos sextetes de versos octosíl·labs amb cesura d’art menor(4+4) i té vuit estrofes.  té una rima assonant amb irregularitats en els sextets. La majoria de versos són blancs, és a dir, no segueixen una determinada estructura.

En la primera estrofa Maragall fa una crida a Espanya com si hi volgués parlar cara a cara. El que fa es personificar Espanya i parla-li com si fos una persona. En la segona estrofa ens introdueix el tema sobre el qual parlarà al llarg del poema; l’orgull espanyol i la guerra, ens exposa l’ideal de morir per la pàtria per crear una imatge gloriosa, però enlloc d’això, hi ha morts i derrotes. En la tercera estrofa es fa  una pregunta directa i retòrica: Perquè ha comportat Espanya que els seus ciutadans morin inútilment en la guerra? No li troba cap sentit. Després dóna una explicació lògica; vida és la sang que corre per les venes i si aquesta vessa, suposa la mort. En la quarta estrofa segueix demanant explicacions. Evoca més dramatisme dient que l’únic que es celebrava a Espanya eren funerals dels morts per la guerra i no festes. En la cinquena i sisena estrofa fa una petita reflexió sobre la mort inútil dels soldats que han mort en la batalla. Finalment, en la setena i vuitena estrofa crida a la modernització de l’Estat o a una possible independència catalana.
En resum,  Joan Maragall es preocupa per la situació que viu Espanya i per la injustícia als seus ciutadans, molts d’ells víctimes de la guerra de Cuba. 

Recursos literaris

Els recursos literaris utilitzats en aquest poema són:

-Personificació: atribuir qualitats humanes a animals, coses o conceptes: “Escolta, Espanya” i “Adéu, Espanya”. -Antítesi: relacionar dos conceptes que tenen significat contraris: “pocs t’han parlat” i “en l’altra, massa”. -Metàfora: identificar dos conceptes a partir d’un o més trets que comparteixen: “dins de les venes- vida és la sang”. -Comparació: establir una semblança entre dues conceptes mitjançant un nexe: “vora delmar com una folla”. -Interrogació retòrica: On son els vaixells?/ On son els fills?/Per què vessar la sang inútil?/No sents la meva veu atronadora?/ On ets, Espanya? -Anàfora i apòstrofe: “Espanya, Espanya”; “Salva’t, oh salva’t”.

Aicha Moun Dardouz

LA VACA CEGA

"La vaca cega"

Topant de cap en una i altra soca,                                                                             

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.                                                        

 D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.                                          

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna,

i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sense gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic: parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

El poema va estar escrit per l’escriptor català Joan Maragall l'any 1893. La seva poesia passa per una transició que desemboca en la etapa vitalista. Aquest poema pertany a l’inici del modernisme, que ha estat influenciat per Europa.La seva temàtica es molt variada, trobem poesies sobre la natura, la llegenda, l’amor, i els elements espirituals. El poema del que parlarem, tracta sobre la natura. El poeta veia en la natura la possibilitat de vida, de salut, de regeneració i d’energia vital.

El poema pertany al  grup Pirinenques dins del llibre Poesies. En la poesia el poeta ens diu el que veu i ens comunica les emocions que li produeix el paisatge. Així, ens explica  els moviments d’una vaca, cega d’un cop de roc d’un vailet de Sant Joan de les Abadesses, els detalls descriptius del autor són els que reflecteixen la emoció sentida.

En la primera estrofa ens presenta al personatge, una vaca, un animal irracional però aquí amb categoria humana i les paraules que utilitza el autor són curtes per reproduir l’imatge de la vaca caminant lentament. A la segona estrofa ens explica la causa de la situació tràgica: en la tercera estrofa, l’autor mira d’intensificar la situació tant tràgica  recordant moments passat amb el present. A la quarta estrofa, ens torna a situar en la tragèdia.  

Aquest poema ens porta a la reflexió a un món digne de ser amat i de ser contemplat més enllà de la aparença, gràcies a la vaca cega, que ens permet veure les coses essencials que mou el món.Ens porta a aquesta conclusió la descripció de les causes de la ceguesa de la vaca, i com no pot fer el que fan les seves companyes. Així, doncs, és una marginada pel destí tràgic que, malgrat tot, assumeix la desgràcia i la foscor del seu destí, i refarà els camins .També podem observar com l’autor ens intenta transmetre la bellesa del paisatge a partir de la personificació de la vaca com a ésser representatiu de la natura i la té en compte com si pogués sentir les emocions que les persones sentim. També ens presenta la vaca com cega i ens explica com va a veure aigua. L’aigua és el símbol de la vida, així que ens presenta aquesta tragèdia paral·lelament amb la vida i ens intenta dir que ara la vaca va topant amb tota els element que abans per a ella eren vida però que ara són elements de mort. Encara, tot i així, la vaca prefereix viure :"Però torna, abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa".

El poema està compost per 23 versos decasíl·labs llargs, d’art major i pel que fa a la rima, els versos són blancs ,encara que hi han algunes rimes assonants.

Figures retòriques: En aquesta poesia no abunden les figures retòriques, però podem trobar una personificació en la figura de la vaca, ja que adopta emocions i sentiments propis de l’ésser humà, encavallament entre els versos 5-6, 8-9, 12-13, 14-15 i 17-18-19-20-21, que distribueix una frase amb unitat sintàctica completa entre fi i començament de vers,

enumeració en els versos 10 i 11, que dóna certa fluïdesa quan es refereix on són les companyes de la vaca, i polisíndeton en els versos 15 i 16, que serveix per destacar les accions de la vaca cega i alenteix el ritme.

Lídia Girón

LA BALANGUERA

“La Balanguera” de Joan Alcover

Joan Alcover

·      Joan Alcover i Maspons va néixer a la Ciutat de Mallorca a l’any 1854 i va morir a la Ciutat de Mallorca al 1926. 

·      L'any 1869 inicia la carrera de Dret a Barcelona, on entra en contacte amb el moviment de la Renaixença. Es llicencia en Dret Civil i Canònic el 1878.

·      Poc després va tornar a Mallorca, on va ocupar diferents càrrecs de la judicatura.

·      Als 18 anys va publicar els primers poemes en català i castellà en revistes com El Isleño, Museo Balear o Revista Balear.     

·      Els temes que més destacaven en els poemes era el dolor i la tragèdia humana, ja que va portar una vida plena de tragèdia perquè de 5 fills tan sols li sobrevisqué el més petit.

La Balanguera

·      Va ser llegida per primera vegada en públic pel mateix poeta en el transcurs d’un acte d’homenatge en Gai Saber als Jocs Florals del 1902, celebrat al Gran Hotel de Palma de Mallorca, el 1903.

·      Editada en llibre a Cap al tard (1909), obre la secció de “Cançons de la serra” que inclou alguns dels poemes més notables del poeta.

·      Partint del fragment de “La balanguerafila,fila/ la balanguera filarà”, Alcover desenvolupa un cant al pas del temps i a la fugacitat de la vida.

·      El nom de balanguera correspon a una mena de fada vella que pot teixir i desteixir els atzars de la vida; el nom prové d’una dansa, la bolanguera, amb el radical modificat per l’ analogia del nom propi Berenguera.

 Mètrica

·      El componen cinc estrofes de sis versos octosíl·labs amb la repetició de dos versos també de vuit síl·labes, amb rima assonant i la seva estructura mètrica és:

v Tema

·      El tema del poema és el pas de la vida i que la mort arriba per a tothom.

 Parts del poema

·      En la primera part es presenta a la balanguera com una aranya que fila el fil de la nostra vida.

·      La segona ens parla de que la balangueraconeix el passat i el futur.

·      La tercera el poeta ens explica que el temps passa molt ràpid i que la felicitat s’acaba quan arriba la mort.

·      La quarta la balanguera s’emociona al veure la seva pàtria.

·      I la cinquena, ens parla d’esperances en el jovent i en els infants.

 Les figures literàries

·      Tot el poema és podria dir que es una metàfora*, ja que identifica una filadora amb la mort, que va filant la nostra vida fins que s’acaba el fil, i arriba la mort.

*Metàfora: Identificar dos conceptes a partir d’un o més trets que comparteixen.

·      També hi ha dues comparacions* en els versos 2 i 5 quan diu que la balanguera treballa com una aranya i com una parca.

*Comparació: Establir una semblança entre dos elements mitjançant un nexe.

·      En els versos 2, 5 i 20, 21 hi ha una anàfora*: “com una.../com una...” i “els que.../els que...”.

* Anàfora: Repetir la mateixa expressió al principi d’un vers o d’una oració.

·      Hi ha també alguns hipèrbatons* com versos 11 i 12 i el 26: “i de la nova primavera/sap on s’amaga la llavor”, “i de la pàtria la visió”.

* Hipèrbaton: Alterar l’ordre normal de les paraules a la frase.

·      En els versos 37 i 38 hi trobem un paral·lelisme*: “de la infantesa qui s’enfila/de la vellura qui se’n va”.

*Paral·lelisme: Repartir una estructura sintàctica.

·      En aquests mateixos versos també hi ha una antítesi* quan parla de la infantesa i la vellesa, ja que es contradiuen.

*Antítesi: Relacionar dos conceptes que tenen significats contraris.

·      I per últim el vers 5 apareix una personificació* perquè dóna qualitats humanes a un fet com la mort: “Com una parca bé cavil·la”.

*Personificació: Atribuir qualitats humanes a animals, coses o conceptes.

 Tòpic literari: “tempus fugit”  en els versos 17, 18, 19 i 20. 

Paraules a destacar

·      Filosa(vers 3) = Estri per a filar a mà consistent en un bastó acabat per un extrem amb un cap o un eixamplament on hom enrotllava la floca per a filar.

·      Parca (vers 5) = La mort personificada.

·      Aspi (vers 25) = Instrument de diverses formes que serveix per a debanar i fer troques de fil.  

ANA MATEO

AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT

"AIXÍ COM CELL QUI ES VAU PROP DE LA MORT..." d'Ausiàs March


Ausiàs March (Gandia, 1400-València, 3 de març del 1459) va ser un poeta i cavaller valencià medieval, originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques.



March és el poeta de l'amor, i la majoria de les seves composicions giren al voltant d'aquest tema. Anomenats cants, els seus poemes es classifiquen segons la temàtica de què tracten:


*Cants d'amor. Mort, moral i espiritual.


Ausiàs March ha estat considerat el millor poeta català de tots els temps. És el primer poeta que escriu en català i no en provençal, com s'havia fet fins aleshores, i malgrat que encara en alguns aspectes conserva característiques dels trobadors (estructura formal dels poemes, el senyal ... ), se n'allunya sobretot pel que fa al tractament de l'amor i de la dona i la sinceritat que manifesta. March és un poeta original que reflexiona sobre la naturalesa humana: l'home i les seves passions, l'amor i la mort, i sobre Déu i el més enllà. En un estil en què fa poques concessions a la bellesa formal, un dels trets més característics són les metàfores i les comparacions, basades sovint en experiències personals: el mar tempestuós, les campanyes militars, els animals, els metges i les malalties. Gairebé sempre són imatges que presenten una visió pessimista, que utilitza per expressar el seu estat d'ànim turmentat.


La poesia d'Ausiàs March suposa el trencament amb la poesia trobadoresca pel que té de meditació personal i d'intimisme. Fins aleshores, la poesia havia estat l'expressió d'uns sentiments sotmesos per tot un sistema amatori perfectament estructurat i delimitat, l'amor cortès, i per una retòrica falsa i distant. En l'obra de March, l'home, el poeta mateix- "Jo só aquest, que em dic Ausiàs March"-, apareix despullat de tota ficció, amb totes les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus dubtes i les seves certeses, disposat a parlar-nos d'allò que l'obsessiona



Pel que fa a l'estil, March heretà dels trobadors l'expressió formal de l'amor, la tècnica poètica, però en ell li dona mes importància al sentit que a la forma.








Som davant d’un breu poema d’Ausiàs March. La seva estructura és formada per vuit versos decasíl·labs amb una rima consonant (ABBACDDC). Aquest tipus d’estrofa, que pertany a la categoria de l’esparsa, era molt utilitzada als segles XIV i XVI pels poetes catalans que encara escrivien en occità.

El tema de la poesia s’expressa mitjançant el conegut mite del nàufrag, molt usat des d’antic, tant en els textos llatins com grecs. També havia aprofundit sobre aquesta temàtica la lírica trobadoresca. De fet, aquesta imatge del naufragi permetia els poetes parlar sobre “l’amor infeliç”.

El mar tempestuós esdevé un espai negatiu en què el mariner veu “lo lloch” on podria salvar-se, però no hi pot arribar, no el troba. Aquest esquema suscita l’angoixa amorosa: “el fet de voler i de no poder”, el qual condueix a l’acceptació de la destrucció. És llavors, un cop s’ha assumit que hom està perdut i sense salvació, que aquesta acceptació es transforma en un “no voler i poder”, perquè, tot i saber la indiferència de la dama, l’amant vol viure per contemplar-la i parlar a tothom del desdeny de la dona.

La comparació del poeta amb el navegant que, enmig d'una tempesta, veu el port inaccessible, li serveix per a formular la seva posició d'enamorat: turmentat per l'amor, no veu que la dama, el seu port de salvació, posi cap remei als seus mals. Ara bé, March en comptes de lliurar-se al dolor d'aquesta situació,manifesta la seva rebel·lió fent públic l'orgull de la dama, que refusa els precs amorosos del poeta.

Mètrica: cobles esparses amb rimes creuades (ABBACDDC)
Paral·lelismes vs 3 i 6. Imatges marineres simbòliques de greus perills, fins i tot de la mort.





LXXXI
Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mas mals delir.
Desesperat de mas desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

Ausiàs MARCH

LXXXI
Tal com aquell qui es veu prop de la mort,
patint mal temps i perills en la mar,
i veu el lloc on es podrà salvar,
i no hi arriba per la seua malvada sort,
m'esdevé a mi, que vaig molts mals passant
i veig que vós me'ls podríeu guarir.
Desesperat, insatisfet de mi,
el vostre orgull aniré proclamant.

[Versió moderna de Climent Forner]

Axel Guinart