Bèlgica
de Josep Carner
Per Judit Maynou
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
Josep Carner va néixer a Barcelona
l’any 1884, pertany al noucentisme, que és un moviment cultural, d’abast
polític que es va iniciar a Catalunya pel 1906 i el 1923.Aquest corrent
literari s’oposa als moviments modernista i romàntic i Carner és el màxim
representant.A més de poeta, va ser periodista, autor de teatre i traductor del
català. Va tenir molts pseudònims però majoritàriament és conegut com el
príncep del poetes catalans. Es llicenciat en dret i Filosofa a la universitat de
Barcelona, tambéva contribuir a la normalització de la llengua catalana com a
membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Després de la Guerra Civil
Espanyola de 1936-1939, es va exiliar primer a Mèxic i després a Bèlgica, on va
moríel 1970.
Bèlgica forma part del poemari
“Llunyania” publicat a Santiago de Xile. Hi trobem alguns poemes típics de
l’exili tema del qual l’autor acostumava a parlar. Aquest conjunt de poemes de
Josep pertany a l’època de guerra a Catalunya i reflecteix la seva nostàlgia.
El tema és l’homenatge que fa
a la terra quan va haver d’exiliar-se i que a més l’acull, Bèlgica. Josep
Carner idealitza aquest país com la nació que els noucentistes voldrien haver
tingut a Catalunya. Fa una hipòtesis sobre el seu possible futur quan diu (“M’agradaria fer-me vell en un
país”)
L’estructura del text es pot
dividir en tres parts: tenim una primera part amb una introducció i que es
relacionaria amb la primera estrofa en la qual Carner ens descriu Bèlgica, tant
el paisatge com la gent. A continuació trobem el desenvolupament del poema que
serien la segona i tercera estrofa, l’autor continua el seu caràcter positiu
cap a Bèlgica en les seves descripcions, tot i que en la segona estrofa es centra
més en aspectes quotidians i a la tercera estrofa intenta transmetre l’harmonia
que hi ha en aquest país. En aquesta estrofa descriu la imatge de les persones
amb paraigües pel carrer (països centre Europa sempre plou). A l’últim vers
tenim la conclusió en la que l’autor s’imagina envellint en una ciutat que no és la seva terra encara que millor que
la seva.
Bèlgica té quatre estrofes de
12, 13,12 i 9 versos respectivament.Utilitza tirades de versos anisosil·làbics,
compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6), que fan
que el poema tingui una recitació solemne i pausada; també abunden versos
decasíl·labs i alguns octosíl·labs, és a dir, d’art menor.
Cal destacar els
encavalcaments de “m’agradaria fer-me vell” del vers 2 i 13, les metàfores de
“prades amb ulls d’aigua” i “peixos d’or”, les repeticions de la preposició “de” formant un polisíndeton en el vers 18 i
19 en la frase: “on veiéssiu uns dintres
de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats”, la contraposició
de manyacs (dòcil) i cruels formant una antítesi i diverses personificacions al
llarg del poema. Cal destacar que en el vers 37 fa referència al vers d’un
poeta exiliat com és Jordi de Sant Jordi “desert d’amics, de béns e de senyor”.
Carner vol fer homenatge a la
terra que l’acollit però no deixa mai de costat a la seva terra natal. Com a
conclusió tambépodem dir que aquest poema té com a tòpic literari el locus amoenus en el àmbit urbà. Cal
destacar la seva forma idealitzada de veure Bèlgica.
